relatsdetramuntana

 ( Un objecte en un lloc que no toca? podria tenir una explicació...) Avui era el dia que estava esperant des de feia anys. Després de dues dècades on les diferents crisis econòmiques i les retallades que les acompanyaven fessin que mai hi hagués diners per reformar el teatre, per fi s´inaugurava el nou teatre Jardí. Era una gran noticia per la ciutat i des de l´àrea de cultura de l´ajuntament hi havia programades una vintena d´activitats relacionades amb aquest esdeveniment. Una d´elles, per mi la més interessant i que podria gaudir gràcies a la sort i al sorteig que les botigues de Figueres havien fet aquell darrer mes, eren deu entrades per fer una visita guiada per tot l´edifici abans de la seva inauguració oficial i jo havia sigut una de les guanyadores. A les 10 del matí, ben puntual, la porta principal es va obrir i un senyor caracteritzat per l´ocasió amb uns prominents bigotis blancs, ulleres de muntura rodona negra i vestit amb un frac ens va donar la benvinguda. Co...

  Les torxes il·luminaven el terra cobert d´ossos humans i animals. El foc dibuixava sinistres ombres en moviment que es reflectien a les parets, una dansa de la mort on ells eren els ballarins. Un purgatori on cada pas era de sofriment. La fortor, cada com més intensa, minvava els ànims d´aquells homes i dones, ja prou atemorits. En qualsevol moment es trobarien cara a cara amb el mateix Satanàs. L´ésser reposava sobre un llit de branques. La llum projectava una figura immensa a la roca. L´exèrcit improvisat, s´apropà i l´envoltaren, en silenci, i amb els punys subjectant fermament les armes, les aixecaren, a punt per atacar a l´ordre de l´alcalde. - Ara! Les afilades fulles de metall és van clavar a la pell del monstre que en notar les punxades s´intentava posar dempeus. Els xisclets de dolor van ressonar per tota la vall. la bèstia estava ferida, però no morta. Es va incorporar d´un salt, mesurava gairebé tres metres, tenia forma humana i animal, cobert de pel, dues potes ...

  L´esgarip trencà el silenci del bosc. Les alzines, tant fermes, feien tremolar les seves branques en sentir el crit. Cap ésser viu podia evitar l´espant que presagiava aquell alarit que ressonava riu amunt. Als pobles també s´escoltà. Les campanes de l’església de Sant Pere repicaren en senyal d´avís pels habitants de la vall. La bèstia havia despertat, afamada. La torre de vigilància de Sant Llorenç s´encenia cada vegada que el campanar d´Albanyà alertava d´un nou atac. Els veïns dels masos contemplaven la llum de les flames colant-se per les escletxes dels porticons reforçats, tot i que res semblava que pogués aturar aquell dimoni que travessava parets com una ombra malèfica a la recerca del seu botí. Tant era qui fos la presa, porc, vedell, cavall, home, dona o nen. Sempre s´enduia una peça de carn. Durant anys s´encomanaren als Sants. El capellà els havia fet creure que només el totpoderós seria capaç de derrotar-lo. Baixaria dels cels amb un exèrcit d´àngels i derrotaria...

  Era el primer estiu a Lloret de Mar. M´havia costat decidir, però la competència a Les Rambles de Barcelona s´havia tornat ferotge i els últims mesos m´endugué alguna pallissa de les estàtues humanes, quan ja no estaven immòbils. En canvi en aquella població no hi havia rivalitats i la policia em permetia exercir la meva professió artística sense problema. Sempre que fos al mateix lloc i no els donés maldecaps. M´aixecava ben d´hora. L´hostal on dormia era a pocs metres del Passeig i en cinc minuts ja em remullava dins el mar veient la sortida del sol. Començar el dia amb aquest ritual m´omplia d´energia, era una de les moltes coses que no tenia a la meva terra natal, sol i platja. En trobava a faltar, és cert, la nostàlgia m’envaïa per moments, sobretot els mesos d´hivern, quan les temperatures baixaven. Però no podia tornar encara que haguessin passats molts anys. En tornar del bany, m´esperava la dutxa i l´esmorzar a la cafeteria. Dues torrades amb melmelada i un cafè americ...

Un pacte és sagrat. Què en quedaria si traís la meva paraula? L´honor de la meva nissaga quedaria manllevat pels segles dels segles, i això no ho permetria. Pagaria les conseqüències per molt doloroses que fossin. I ho van ser.     Corria l´any 1502. En feia tres que havia heretat les terres dels meus avantpassats. El Comtat de Dosrius. Una vall allargada envoltada de boscos d´avets que s´enfilaven fins ben amunt dels pics majestuosos que l´aïllaven de veïns i enemics. El nom provenia del dos torrents d´aigua que hi corrien. El principal, el riu Gallús,  esquerdava el poble per la meitat i el pont de pedra era la única connexió entre els habitants de la vila. L´aigua provenia de la neu acumulada durant l´hivern en el cim de la muntanya més alta, El Gall i creuava el territori de nord a sud, regant els camps i omplint els abeuradors de les bèsties. L´altre, el Rierol de Les Dones, naixia en un gorg on, segons la llegenda, les fades feien realitat els desitjos de la gent. D...

 (Pinzellades tocades per la Tramuntana del llibre de Mercé Rodoreda "El carrer de les Camèlies" )   L´aplicació del mòbil em diu que el camí més ràpid és creuant per la plaça Mercè Rodoreda i agafar el carrer que puja directament a l´hotel – Tot recte i en deu minuts ja seré a l´habitació fent una dutxa amb aigua bullint per entrar en calor -. S´ha fet tard, el campanar toca les tres de la matinada. Acabada l´obra de teatre “La plaça del diamant”, m´he deixat caure per un local de striptease a fer un parell de gin tònics. Estic cansat, el fred m´ha calat fins el ossos, es nota la humitat que ha deixat la pluja de la tarda. El terra és moll i l´empedrat em fa caminar més lent. Només em faltaria relliscar i caure de cul. Em fixo en la placa que hi ha just a l´entrada del carrer de les Camèlies, “ Molts homes hi han entrat de nit, tots folls n´han sortit “. - Collonades – Dic movent el cap a dreta i esquerra, remugant. No estic per historietes pensades per fascinar turis...

  Sabia des de el primer moment que vaig publicar l´anunci a les xarxes socials, que la resposta seria molt positiva. En pocs dies ja érem prop de quaranta persones apuntades. I més que ho farien. El text era ben clar i estava tot organitzat – Dona-ho fet, que no hagin de pensar – Ja tenien prou maldecaps amb les seves vides ocupades entre feina, nens, parella, gimnàs, paddle , o el que fos. Per mi no va suposar cap problema muntar-ho. Feia trenta anys d´aquell curs de tercer de BUP. El darrer tots junts. Després uns s´hi van quedar a fer COU, d´altres saltaren a fer Formació Professional, i alguns com jo vam sortir del sistema educatiu per anar a treballar.   Avui ens retrobarem després de tant de temps, completament canviats i envellits. Ja no som els nois que ens volíem menjar el món a queixalades. Parlarem de com ens ha anat la vida i recordarem aquell any 1991. Jo no l´he oblidat mai. El record diari de com em van tractar repica dins el meu cap com un martell, moviments...

  Feia poc més d´un any que vivia amb la meva filla en aquell edifici del barri vell, a tocar de la Plaça de les Patates. Lluny quedaven els bons temps. Un passat que enyorava cada nit en la foscor d´aquell degradat dormitori, plorant en silenci al llit de molles trencades que compartia amb la nena. D´un dia per l´altre em vaig quedar sense res. Amb la mort del pare vaig descobrir els deutes que tenia la nàutica i no em va quedar cap altre solució que vendre-ho tot per fer net. Em trobava sense ofici, sense estudis, una nineta mimada que mai havia treballat. Mare soltera per decisió pròpia quan el futur era blau com el cel seré després del pas de la Tramuntana. La necessitat de trobar un sostre on poder viure les dues i una feina que em permetés cobrir uns mínims per subsistir em va dur a la part més decadent de la ciutat. Començar de cero no seria fàcil. Era un immoble antic i ruïnós , semblava que havia de caure a trossos en qualsevol moment. Probablement valia menys diners e...