LA COMUNITAT

 

Feia poc més d´un any que vivia amb la meva filla en aquell edifici del barri vell, a tocar de la Plaça de les Patates. Lluny quedaven els bons temps. Un passat que enyorava cada nit en la foscor d´aquell degradat dormitori, plorant en silenci al llit de molles trencades que compartia amb la nena.

D´un dia per l´altre em vaig quedar sense res. Amb la mort del pare vaig descobrir els deutes que tenia la nàutica i no em va quedar cap altre solució que vendre-ho tot per fer net. Em trobava sense ofici, sense estudis, una nineta mimada que mai havia treballat. Mare soltera per decisió pròpia quan el futur era blau com el cel seré després del pas de la Tramuntana. La necessitat de trobar un sostre on poder viure les dues i una feina que em permetés cobrir uns mínims per subsistir em va dur a la part més decadent de la ciutat. Començar de cero no seria fàcil.

Era un immoble antic i ruïnós , semblava que havia de caure a trossos en qualsevol moment. Probablement valia menys diners enderrocar-lo i fer-lo de nou, que no pas dur a terme les reformes que calien. Recordo el primer dia. Les escales estretes de graons alts, parets foradades plenes de pintades i un interruptor que donava llum intermitent quan volia. Un recorregut fosc que es feia etern a cada passa que feia trepitjant aquelles rajoles trencades que es movien amb el pes dels meus peus. El 3A. Un apartament sense cap mena de caliu, una cuina menjador, un lavabo en miniatura, una habitació amb un llit de plaça i mitja i un armari encastat. Sense calefacció ni aire condicionat. Dues finestres amb tancaments per on l´aire corria entre les esquerdes dels marcs de fusta. No era gens acollidor.

Les primeres setmanes van ser molt dures. La Carla, tot i les ploreres, s´hi va adaptar més be que jo. Va aprendre a espavilar-se, tot i que era molt despistada i sempre es deixava alguna cosa o en perdia una altra. De vegades era l´entrepà per l´escola, d´altres el llacet o la goma de cabell, fins i tot havia perdut tres motxilles tornant de l´escola – No ho se mama, la deixo al banc de la plaça quan surto de l´escola i quan la vaig a buscar només hi ha les llibretes i l´estoig – Així fins a tres vegades i ja tenia 10 anys!. Li hauria agradat fer patinatge a les tardes però costava molts diners i a més els entrenaments es feien a les afores de la ciutat i jo no tenia cotxe. No li podia oferir massa cosa a la meva filla, un sostre, menjar i roba de segona ma.

Mentre ella anava a classe jo aprofitava per netejar les cases d´altra gent. Persones que havien vist algun dels molts anuncis que havia enganxat per tota la ciutat oferint els meus serveis. La veritat és que feina no me´n faltava i, fins i tot, de tant en tant em trucava un senyor d´una immobiliària per posar a punt pisos que eren per vendre. Aquests eren els que més m´agradaven, sense els inquilins podia treballar i fantasiejar a l´hora. De fet, n´hi havia un al final del carrer Nou que era molt espaiós i assolellat, amb una gran terrassa. Aquell m´encantava, però clar,  segur que valia molts diners. De moment m´havia de resignar a aquelles quatre parets plenes d´humitats i uns veïns d´allò més pintoresc.

El propietari de l´edifici vivia just a sota nostre, al 2A. Era un home que aparentava més anys del que segurament tenia. Amb quatre cabells llargs i bruts al voltant d´una calba cada vegada més incipient. Se´l veia ronyós, vestit amb samarretes groguenques que cobrien part d´una panxa prominent i uns pantalons, plens de taques, que li arribaven als turmells, tot conjuntat amb unes sabatilles foradades que tapaven part d´un peus d´elefant que s´arrossegaven sense esma per un passadís ple de trastos, que es deixaven entreveure quan anava a casa seva per avisar-lo que s´havia espatllat alguna cosa, sobretot bombetes que es fonien i que ell mateix canviava. Darrera la figura d´aquell homenàs es veien muntanyes de diaris, taulons, pilotes, bosses d´escombraries, de tot, i una fortor que ofegava els sentits.

Les dues iaies del meu replà, les veïnes del 3B, ja em van dir que no estava be del cap, tenia una síndrome que tot ho arreplegava i s´ho enduia a casa -  Diuen a la tele que és el no se que de Diocenis, una cosa així, maca – M´explicava la Maria Antonia. Ella i la Maria Lluïsa m´havien convidat a berenar a casa seva un dels primers dies de viure allà. Casa seva era un viatge en el temps, a principis del segle XX. Els mobles, la decoració, les parets cobertes de paper de sanefes, tot ben endreçat i cobert de dos dits de pols. Reia pensant que també conservaven els esquelets dels seus marits en alguna habitació. Aquell berenar-interrogatori va durar poc més d´una hora. Temps suficient perquè elles sabessin tot de la meva vida, i jo conegués a les xafarderes de l´escala. Cada vegada que sortia o arribava a casa, sentia el xiuxiueig darrera l´espiell.

Als altres veïns els veia poc. Més aviat s´escoltaven. El matrimoni del 2B sempre discutint a crits i rebotint plats i gots contra el terra. Els dos nois del 1A que eren els camells del barri, amb un anar i venir de personatges que feien mitja basarda si els trobaves al portal. Davant seu hi vivia una família d´africans, negres com l´atzabeja, el pare, la mare i quatre criatures que no paraven ni un moment, corredisses amunt i avall. De vegades tenia la sensació de tenir una estampida de búfals recorrent el meu menjador.

 

 

Va ser una tarda de juny, a les acaballes del curs. El portal estava ben animat. Un camió de bombers, dues ambulàncies i dos cotxes de policies. Primer vaig pensar en els nois del primer però les Maries m´esperaven a l´entrada per comunicar-me que el senyor Pericot, l´amo de l´edifici, havia mort.

- Es veu que no es trobava be i ha trucat a urgències, però no hi han pogut fer res. Han hagut d´esbotzar la porta i tot. Com a les pel·lícules. No es cuidava gens, ja es veia venir això. No se pas què farem ara, segur que ens fotran fora. Ai mare de Deu senyor – Diu la Maria Lluïsa.

La policia ens va deixar pujar a casa. Em sentia trista per aquell home però també amoïnada pel que havien dit les dues velles. El senyor Pericot em cobrava el lloguer en negre i si un mes no arribava em deia que ja ho trobaríem més endavant. Aquestes condicions no apareixien com si res i difícilment les tornaria a trobar enlloc.

 

 

Han passat quatre dies des de l´incident quan, guardant la manta al fons de l´armari, aparto el cobrellit i em trobo les tres motxilles que la Carla havia perdut. Les agafo encuriosida - pesen molt -. Les obro i veig que estan plenes de bitllets. Hi ha molts diners. També un paper amb un número de telèfon escrit. No entenc res - En quin embolic m´he ficat? D´on ha sortit tot això? –

Va passar una bona estona fins que vaig decidir trucar-hi. Em tanco al lavabo aprofitant que la Carla mira dibuixos al menjador.

- Germans Canela, advocats, bona tarda. En què la puc ajudar?

- Bona tarda. Miri, no se exactament – estic feta un embolic – Li sonarà estrany però he trobat el seu número anotat en un paper dins una motxilla de la meva filla que estava plena de... – Callo, no puc dir res dels feixos de bitllets.

- És vostè la senyoreta Anabel Lluch?

- Jo mateixa – responc sorpresa.

- Perfecte. Doncs quan li vingui be ja pot passar a signar les escriptures i recollir les claus del pis. El senyor Pericot ho va deixar tot disposat fa uns dies. Li llegeixo una part del redactat, textual “La senyoreta Anabel Lluch és la propietària del immoble situat al carrer Nou i de tres motxilles que he deixat al seu apartament, inclòs el seu contingut” imagino que vostè ja sap del que parla, oi?

- Si...si – responc amb la veu entretallada – Ho entenc perfectament. Demà passaré a signar-ho.

Penjo el telèfon. Em quedo asseguda a la tassa del lavabo, amb els braços recolzats sobre els genolls, em cobreixo la cara amb les mans i ploro. De pena i de felicitat, sentiments que em recorren el cos i es barregen. Les pulsacions i la respiració s´acceleren, tremolo, sento un nus a l´estómac. Òrgans que conviuen junts dins un mateix cos, com la comunitat d´un edifici.

- Mama, estàs bé?

- Si Carla, tot està bé.