SOL i LLUNA

 

     Es desperta a l´alba. Literalment. Cada dia, a la mateixa hora que el Sol emergeix de les profunditats de l´est, a la ratlla que dibuixa l´horitzó, ell obre els ulls. El cicle és el mateix pels dos, tant li fa si son quarts de set o de vuit del matí. El seu rellotge no és cap enginy electrònic, ni ressona cap soroll estrident per fer-lo aixecar de sobte. No ho necessita, sap que és hora de llevar-se. Com si un lligam poderós i fantasiós l´unís amb l´astre que regna al cel durant la jornada.

     La seva feina, de dissenyador gràfic per una multinacional de la capital, li permet treballar des de casa, tot el dia, coincidint amb l´horari de la oficina central, sense la obligatorietat d´haver de sortir i desplaçar-se. No fa massa vida a l´exterior, valora la comoditat i la seguretat que li ofereix l´edifici on viu. Socialitzar? L´imprescindible.

     S´adorm quan tot just el capvespre s´acomiada. Quan el resplendor desapareix completament per l´oest, ell tanca els ulls fins l´endemà i es perd en el món de Peter Pan. Temps per somiar en ella, en la noia amb qui parla cada matí i cada vespre davant la pantalla de l´ordinador. Uns minuts, després la conversa es fon i cadascú fa via. Són els millors instants del dia, l´estona que comparteixen des de la distància i l´anonimat del xat. No la coneix.

 

 

          Es desperta al crepuscle. Literalment. Cada dia, a la mateixa hora que la Lluna es deixa entreveure entre el blau del cel, ella obre els ulls. El cicle és el mateix pels dos, tant li fa si son quarts de vuit o de nou del vespre. El seu rellotge no és cap enginy electrònic, ni ressona cap soroll estrident per fer-la aixecar de sobte. No ho necessita, sap que és hora de llevar-se. Com si un lligam poderós i fantasiós, l´unís amb l´astre que regna al cel durant la nit.

     La seva feina, d´economista per una multinacional japonesa, li permet treballar des de casa, tota la nit, coincidint amb l´horari de la oficina central, sense la obligatorietat d´haver de sortir i desplaçar-se. No fa massa vida a l´exterior, valora la comoditat i la seguretat que li ofereix l´edifici on viu. Socialitzar? L´imprescindible.

     S´adorm quan tot just comença a clarejar. Quan el resplendor s´entreveu, a l´est, ella tanca els ulls fins l´endemà i es perd en el món d´Alicia en el País de les Meravelles. Temps per somiar en ell, en el noi amb qui parla cada matí i cada vespre. Uns minuts, després la conversa es fon i cadascú fa via. Són els millors instants del dia, l´estona que comparteixen des de la distància i l´anonimat del xat. No el coneix.

 

    

     A diari repeteixen el ritual, dues escenes iguals i diferents. Quan un comença a viure, l´altre descansa. Sols una escletxa, un saquet de minuts, minúsculs granets de sorra que els permet coincidir. Un senzill intercanvi de missatges que amaga molt més. L´emoció de dos essers solitaris, vergonyosos, porucs per mostrar i fer saber el que senten. Coneguts i anònims alhora. Complementaris en la distància. 

     Ells no ho saben.

     Si ella fos més atrevida. Si fes el pas i es decidís, es sorprendria. Si la noia sortís al balcó de casa seva, aixequés al cap i fixés la mirada en el pis superior de l´edifici que té al davant, el veuria a ell, assegut davant el finestral, escrivint-li un missatge per l´ordinador.

     Si ell fos més atrevit. Si fes el pas i es decidís, es sorprendria. Si el noi sortís al balcó de casa seva, baixés al cap i fixés la mirada en el pis inferior de l´edifici que té al davant, la veuria a ella, asseguda davant el finestral, escrivint-li un missatge per l´ordinador.

     Les mirades es creuarien i els somriures es contagiarien. S´obriria la porta a una trobada física, a abraçar-se, a acariciar-se, a besar-se, a estimar-se... tot allò que a la xarxa és impossible.

     La oportunitat de la que el Sol i la Lluna mai disposaran.