En llegir l´esquela al diari va
quedar petrificat, com si passés a formar part del decorat del vetust Cafè on
acostumava a matar el matins des que s´havia retirat. A la taula la beguda
encara fumejava, ell era de la vella escola; Amb llet i servit en got de vidre.
Va repassar la notícia per assegurar-se´n, mentre algunes llàgrimes gravitaven
dels seus ulls, humitejant el paper i deixant-hi l´empremta personal perquè el
proper client en trobés, solament, el cercle ja assecat. «Maleït Emili, havies
de ser el primer en tot, fins i tot en morir-te» va pensar l´Ernest.
Emili
Ferrer i Bosch
Mort el
dia 16 de febrer de 2026, a l´edat de 62 anys
D.E.P.
La
Família Ferrer us demana que pregueu per la seva ànima
La
Celebració religiosa tindrà lloc a l´Església del Sagrat Cor, dimarts 18 a les
12h.
Vetlla
al Tanatori de La Ronda de Dalt, avui dilluns dia 17, a partir de les 17h
Va
plegar el diari esbotzant un mig somriure, ni de bon tros com els que feien
quan estaven junts. Aquells formaven part d´un passat gloriós i uns records
inesborrables. Una època on l´Emili i ell és menjaven el món com si d´un pastís
d´aniversari es tractés; A mossegades, amb una golafreria insaciable i
malaltissa. Així va ser durant més de trenta anys, des que es van conèixer fent
el soldat.
Al carrer la gent passava amunt i
avall, aliena a la notícia del diari. L´Ernest els mirava i es preguntava;
Però, que no sabeu que en Mili és mort? Com podeu seguir fent la vostra
com si res? Insensibles, amb tot el que us ha donat. La veritat era que,
probablement, ningú coneixia el tal Mili i menys el seu rostre de
veritat. Potser alguns sí el recordarien vagament, i d´altres viatjarien als
records d´infantesa, pocs. La realitat inamovible era que, aquella mateixa
tarda l´Ernest, en Nest, tenia una cita sine qua non. La darrera
funció.
Calia fer mans i mànigues si
pretenia arribar al tanatori a temps. Va pujar amb ascensor, cosa gens habitual
en ell després de la darrera visita al cardiòleg. L´obligava a anar per els
escales «és tot l´exercici que faig» va pensar, mentre cavil·lava els
preparatius. La vella maleta de cuir guardava els secrets del passat, la seva
identitat pública, i en coneixia perfectament l´amagatall; sota el seu llit. Va
tancar la porta del pis on vivia, o revivia, envoltat d´antigues remembrances.
Un museu dedicat a ell, en Nest, a en Mili i als seus
espectacles; Fotografies, pòsters, jocs, records de les gires, peces de roba
estrafolàries signades per antics companys de professió, figuretes,
pintures...i colors, molts colors vius enterrats sota un tel de pols decadent.
Obrir la maleta era evocar temps
antics. Per això necessitava sentir-la a prop, com si el volcà d´energia que esclatava
a cada actuació el mantingués viu. Dins la bossa de viatge hi trobaria tot el
necessari per homenatjar en Mili. Per què, d´això anava, de rendir
l´homenatge que es mereixia sobradament. El vell vestit li anava un xic estret,
estava clar que, a part d´anys, també havia sumat força greix a la carcassa. La
perruca i les sabates no representaven cap problema. Aquella primera part era
l´àgil, el ritual del lavabo seria més laboriós i feixuc. La pràctica és com
una aixeta que no s´utilitza, amb el pas dels anys es rovella.
El vell Citroën va arrencar al quart
intent. Es va fer pregar una mica, sorprès que es recordés d´ell després de
mesos en l´anonimat de l´aparcament soterrat, però davant l´expectativa de
sortir a la carretera, es va emocionar i finalment el motor va rugir... Com un
cadell de gat.
—Ara vinc, Mili tros de síndria!
— Exclamà l´Ernest transformat de nou, després de dècades, en Nest.
Duia l´arsenal al complet. Si
aquella havia de ser l'última gran funció de «Mili i Nest, els pallassos
sonats del Gran Circ Intercontinental», calia fer ús del ventall sencer de
bromes. El món de la faràndula es reuniria al tanatori per l´últim adeu, i no
esperarien menys d´ell.
Creia que es trobaria més gent del
circ disfressada, però en aproximar-se a la sala de vetlla s´adonà que la gent
vestia de rigorós color negre. A cop d´ull no va reconèixer antics companys de
professió, tanmateix, el temps passava per tothom. Un públic difícil, va pensar
mentre començava el seu espectacle ruixant els assistents més propers amb la
flor que duia a la solapa. Va oferir xiclets picants a un grup d´homes que
parlaven en rotllana i unes galetes de xocolata, fetes amb suro, a un grup de
senyores assegudes en un banc. Es movia com peix a l´aigua, amb la seva rialla
desorbitada ocupant mig rostre. Va entrar envalentit a la sala de vetlla Nº5,
on el faristol mostrava l´esquela de l´Emili Ferrer i Bosch, deixant anar
exagerats riures, ocupant el centre de la pista i engegant la màquina de soroll
de pets que duia amagada en una butxaca de la disfressa multicolor de pallasso.
Concert de vent! Amb les sabates gegantines trepitjava els assistents afligits,
fent escarafalls i salts. S´apropà a la que, va deduir, pel vel que li cobria
el rostre, era la vídua d´en Mili. Era atractiva tot i la pena que els
seus ulls negats de llàgrimes transmetien. En Nest va oferir-li, com a
present, la caixa amb el llacet que duia sota el braç. En obrir-la, es convertí
en una explosió de serpentines de colors que començaren a volar per tota la
sala, com si es tractés d´una festa d´aniversari. Li va fer una ganyota tot estirant
la llengua de mentida i es dirigí a la sala on es trobava el difunt, deixant,
al seu darrera, un rastre d´estupefacció, desconcert, confusió i atoniment
entre els allí presents, incapaços de reaccionar davant aquella situació
extremadament surrealista que el mateix Dalí signaria.
El pallasso de colors vius, perruca
rinxolada verda i sabates vermelles de mig metre, s´apropà a la caixa amb un
gran somriure, com el que feia el seu vell amic a les funcions. En Mili pallasso
mostrava uns llavis enormes i vermells, i unes dents corcades i negres, conseqüència
d´un tabac que mai va abandonar, talment com un tros de síndria. I en Nest
esperava trobar-se aquella imatge dins la caixa. Però no va anar així.
El difunt no era pallasso. Emili
Ferrer i Bosch en realitat havia estat catedràtic de Religió i Director del
centre privat, Escola del Sagrat Cor de Jesús. Casat i amb dos fills. Era
conegut per la seva rectitud i serietat. Estricte en tots els àmbits, sobretot
el docent, però també en la seva vida privada. Fervent catòlic practicant i de
clares conviccions polítiques properes a la dreta. La decència, la integritat i
el compliment del deure, formaven part d´un credo al que s´hi afegien la
castedat i la puresa. Res a veure amb l´estimat Mili.
Enrojolat i amb els ulls com dues
llunes, Nest es quedà palplantat davant aquell home que, fins i tot
mort, atemoria. El rictus, amb els llavis tancats i el color cendra, no diferia
massa de qui dies abans encara desprenia un autoritarisme sever. Va passar la
clau de la porta, necessitava quedar-se sol i pensar com sortir-se d´aquell
embolic. De fons, la remor que escoltava provinent de la sala no era un bon
auguri i s´ensumava un linxament en tota regla. Li quedaven dues armes, va
pensar què faria el seu company Mili en aquesta situació; Que l´espectacle
continuï...
En cinc minuts ho tenia enllestit.
Va obrir decidit, fent gestos exagerats que sembraven la confusió entre la
multitud que l´esperava encabritada. Va llençar els globus amb forma de gos,
d´espasa, de barret...que havia inflat, alhora que bufant l´altra mà aixecava
un núvol de polset pica-pica, desencadenant un multitudinari concert
d´esternuts per part dels presents. Va sortir de la sala de vetlla esperitat,
mantenint el somriure perenne però fent passes de gegant amb els sabatots,
sense mirar enrere, sense esperar l´aplaudiment del públic més esquerp i fred
per a qui mai havia actuat. Va engegar el vell Citroën, aquest cop a la
primera, com si el mateix cotxe ensumés el perill, i sortí esperitat del
recinte del tanatori, sense aturar-se fins arribar a casa.
Encara amb l´ensurt recorrent-li el cos, va
seure a la butaca del menjador. Contemplant el cartell emmarcat que penjava de
la paret.
EL
GRAN CIRC INTERNACIONAL
ANUNCIA
DIUMENGE
28 DE SETEMBRE DE 2016 A LES 20H
ÚLTIMA
ACTUACIÓ DELS FABULOSOS I SONATS
MILI
TROS DE SÍNDRIA I NEST TROS DE MELÓ
L´Ernest va somriure, aixecant la
copa de conyac, fent un brindis a l´aire en honor al seu amic no-mort,
prometent que l´endemà mateix intentaria localitzar-lo.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada