FULL EN BLANC

 

       El full en blanc és fal·laciós. Capaç d´obrir una porta a un univers desconegut o mantenir-la tancada durant dies que es comporten com segles. El color de neu enlluerna la vista, la desenfoca i no deixa veure amb claredat. El to monocromàtic esdevé perversió de qui vol però no pot. Virginal i demoníac alhora, enganyós. El desig embogeix amb l´angoixa del fracàs. El paper buit dibuixa un somriure sarcàstic invisible que multiplica el sabor del desassossec. Bull dins la febrada del suplici, el sofriment del no saber, del no tenir, del no escriure, mutant a un monstre albí que s´escola entre l´imaginari, com un virus mortal, infectant-lo i devorant-lo. 

     Sense idees ni premisses, la figura rectangular d´ivori lligada en anelles que formen un espiral esdevé orfe. Anhela participar, ser protagonista, que els dits humits la voltegin i les mirades ressegueixin les fines línies que s´hi reflecteixen. Ansiosa de l´admiració dels escollits, de formar part dels qui el pes de les paraules omple d´orgull. Impol·lut no ho aconseguirà. Necessita la tinta i les guixades per sentir-se viu i profitós, com la sang. Crida en silenci, implora formar part de la història d´un relator que a voltes resta immòbil davant seu, nu d´idees, nu d´emocions. 

      Pesa la llosa de marbre de la tomba on s´enterren les idees mortes, exprimides fins la darrera lletra per donar forma a quelcom que no en te, doncs està condemnat al fracàs només néixer. Del fons del calaix dels mots oblidats extreu, desordenadament, les restes del que antigament fou un torrent imparable de pensaments que brollaven amb una força desmesurada. Poc en quedà d´aquella realitat. El salt d´aigua per on els mots esquitxaven a tort i a dret roman eixut, esperant que la sofisticada maquinària de la presa obri les comportes i tot torni a fluir; vocals, consonants, paraules, frases, paràgrafs i històries. 

      Crits buits esquerden la llarga nit d´insomni. Una més. La mirada clavada al sostre, on el ventilador gira com el cervell, incansable, estèril. Surt al balcó i observa el carrer a la recerca d´algun protagonista en la penombra o sota el llum d´un fanal. Furgant un fil d´on estirar. No hi ha ni una ànima, sols el silenci que trenca el sorollós tren de mitjanit. Sacseja el cap, com si d´una coctelera es tractés, esperant que en surti la combinació, el beuratge màgic inspirador. Els intents són inútils, acaben a la paperera, amb els altres somnis que no passen d´un simple esbós abstracte. 

       Si res no atrau l´interès de qui escriu, res no atrau l´interès de qui llegeix. És la norma no escrita.

      Desdibuixada, la imatge es mostra al davant com recordança del passat, de quan s´omplien sacs de llibretes gastades i bolígrafs secs. Llavors l´aixeta romania oberta i la font rajava sense aturador fins inundar fulls i més fulls, fins no deixar rastre del blanc. El mateix blanc obscè que ara l´engoleix. 

    Busca la sortida del laberint, com el Minotaure. Reconeix que només hi ha un camí possible, enfrontar-s´hi. Enllaça el llapis entre els seus dits, obre la llibreta per la primera pàgina i escriu. 

       El full en blanc és fal·laciós. Capaç d´obrir una porta a un univers desconegut o mantenir-la tancada durant dies que es comporten com segles...