LA TOMBA DEL RIU (PART 1)

 

L´esgarip trencà el silenci del bosc. Les alzines, tant fermes, feien tremolar les seves branques en sentir el crit. Cap ésser viu podia evitar l´espant que presagiava aquell alarit que ressonava riu amunt.

Als pobles també s´escoltà. Les campanes de l’església de Sant Pere repicaren en senyal d´avís pels habitants de la vall. La bèstia havia despertat, afamada. La torre de vigilància de Sant Llorenç s´encenia cada vegada que el campanar d´Albanyà alertava d´un nou atac. Els veïns dels masos contemplaven la llum de les flames colant-se per les escletxes dels porticons reforçats, tot i que res semblava que pogués aturar aquell dimoni que travessava parets com una ombra malèfica a la recerca del seu botí. Tant era qui fos la presa, porc, vedell, cavall, home, dona o nen. Sempre s´enduia una peça de carn.

Durant anys s´encomanaren als Sants. El capellà els havia fet creure que només el totpoderós seria capaç de derrotar-lo. Baixaria dels cels amb un exèrcit d´àngels i derrotaria aquell monstre dels inferns. Però setmana rere setmana, i mort rere mort, l´esperança que Deu acudís a resoldre la situació, minvava entre els habitants d´aquella gèlida i fosca vall. El Senyor s´havia oblidat d´ells.

Li deien “El Cabró del Bassegoda”. Ningú l´havia vist mai, i els que ho feren no eren vius. Dins l´imaginari dels encara vius, la imatge d´una bèstia amb formes de dimoni, banyes, peülles i molt de pel, es barrejava amb una altra amb forma de drac que amb la seva llengua de foc destruïa tota la vall. Tant sols una cosa era certa, els brams enmig de la nit travessaven la pell i colpejaven l´ànima de qui els sentia, convertint la incertesa en pànic i aquest en terror. Cada nit.

El darrer atac, a casa de la vídua de Can Freixes, va fer que els homes i les dones del poble es reunissin per prendre una decisió.

- Hem d´acabar amb aquest animal – Va dir el ferrer.

- Cap animal fa això. És un dimoni – Respongué el religiós.

- No digui tonteries mossèn. Encara esperem notícies de Déu. Mentrestant, ja veu, la vídua i els seus dos fills esbudellats a dins de casa seva.

- No és d´aquest món – sentencià l´alcalde.

- L´hem de matar o acabarem com ells. Qui et diu que aquesta nit no tornarà i s´endurà a qualsevol dels que estem aquí?

El silenci, de temor, omplí el corral on, per primera vegada, un d´ells havia plantejat la idea de matar la fera sanguinària.

- I com ho voleu fer? – va dir la dona del carnisser, que era la germana de la vídua que acabaven d´enterrar trossejada.

 - Sempre ataca de nit. Deu dormir de dia en alguna cova del marge de la Muga. El sorprenem dins el seu cau – Proposà el batlle.

- Amb quines armes? No som pas soldats nosaltres.

- Jo tinc dues destrals.

- I jo les eines del camp, les aixades i la falç.

- Que cadascú dugui el que tingui. Demà a l´albada remuntarem el riu fins els gorgs. Ha de tenir l´amagatall allà.

- I un cop mort què en farem?

- Els dimonis tant sols es poden tancar en un sarcòfag de pedra beneït i endinsar-lo al fons de l´aigua – Va explicar el capellà.

- Collons, d´on ho traurem? I l´hem de dur fins el mar? Això són dos dies de camí.

- Un abeurador de les vaques podria servir. El tanquem amb els rocs que trobem al voltant d´on l´executem. I el llancem al gorg més profund. Amb l´aigua que du el riu, quedarà ben enfonsat.

- I com el portem l´abeurador als peus del Bassegoda?  

- Amb el meu carretó i l´euga – respongué el ferrer.

- Nosaltres també venim – van dir les tres dones.

- Vosaltres? I què hi fareu?

- Et penses que no tenim les mateixes ganes que vosaltres de matar la bèstia?

- Però si sou dones!

- Silenci! – va cridar l´alcalde – Que vingui tothom qui pugui. Quants més siguem, més mal li farem.

Aquella nit el monstre va tornar a atacar, a Sant Llorenç de la Muga. Ningú va dormir, tampoc ningú va dir res. El silenci dels desvetllats, entresentint els crits de la bèstia i el bram d´un animal que se sabia mort.

 

Entre homes i dones en feien vint-i-cinc. Enfilaven el camí que resseguia el marge esquerra del riu. El soroll de les petjades del cavall i les rodes del carretó girant  es barrejava amb el cant dels ocells i la remor de l´aigua. Ningú deia res, caminaven amb els ulls ben oberts, mirant a banda i banda, amb els punys subjectant les eines que servirien per dona mort l´animal. Més enllà del pont d´Albanyà, l´ombra del bosc els donava la benvinguda a un tram final on la imponent estampa del Bassegoda tancava la vall.

Dels gorgs en amunt, el camí era un corriol de poc més de mig metre, per on el carretó no passaria. El pla era matar la bèstia al seu cau i baixar-la fins allà, però per si les coses no sortien a la primera, li pararien una trampa amb cordes allà mateix. Es miraven el petit caminet que es perdia entre els rostolls i les alzines. Tots s´havien acomiadat de les famílies. Conscients que era molt probable que no tornessin vius. Que la bèstia dormís de dia, era una suposició, no en tenien cap certesa. En canvi, era fàcil imaginar-se els seus propis cossos desmembrats i escampats entremig d´aquell paisatge que per moments es tornava inhòspit, aterrador.

El rastre s´anava fent cada vegada més evident mentre avançaven en fila pel corriol. Branques trencades, arbres caiguts, petjades de peülles enfilant-se per la cinglera. Quant més pujaven, més pànic i més sensació ofec sentien aquells cors que bategaven, muts. La Muga, aliena a tot el que es preparava, seguia el seu curs muntanya avall. L´aigua gelada de la muntanya aviat es tenyiria d´un color vermell, humà o sobrehumà que anunciaria la victòria o la derrota als pobles de més avall. Les ossamentes que en algun moment del passat formaven un esquelet, les restes de sang i el crani d´un vedell, els avisaven de la proximitat del cau.

S´aturaren davant l´entrada de la cova que, amagada per esbarzers, foradava la muntanya. Contemplaren l´escena. Dos vomitant i uns altres tres ploraven. Incrèduls davant el que veien, es tapaven la boca per no cridar. Dues dones s´abraçaven entre elles, mentre un dels homes, recolzat a la roca, mirava al cel seré del matí, implorant a Deu que allò no fos real. A l´entrada de  la caverna, el cap d´una de les filles de la vídua, els mirava fixament. Una mirada buida, sense ulls i sense vida, expressant una ganyota de terror al rostre que els deixà paralitzats. Benvinguts a l´entrada de l´infern. Tots s´imaginaren trossejats per les urpes i devorats pels ullals del monstre, cremats per les flames del drac, amb el cap penjant d´una alzina, braços i cames surant riu avall com petits troncs empesos pel corrent. Eren a punt de baixar a l´infern, dins la foscor d´un mal desconegut i inhumà.