PROMOCIÓ DEL 91

 

Sabia des de el primer moment que vaig publicar l´anunci a les xarxes socials, que la resposta seria molt positiva. En pocs dies ja érem prop de quaranta persones apuntades. I més que ho farien. El text era ben clar i estava tot organitzat – Dona-ho fet, que no hagin de pensar – Ja tenien prou maldecaps amb les seves vides ocupades entre feina, nens, parella, gimnàs, paddle, o el que fos. Per mi no va suposar cap problema muntar-ho. Feia trenta anys d´aquell curs de tercer de BUP. El darrer tots junts. Després uns s´hi van quedar a fer COU, d´altres saltaren a fer Formació Professional, i alguns com jo vam sortir del sistema educatiu per anar a treballar.  

Avui ens retrobarem després de tant de temps, completament canviats i envellits. Ja no som els nois que ens volíem menjar el món a queixalades. Parlarem de com ens ha anat la vida i recordarem aquell any 1991. Jo no l´he oblidat mai. El record diari de com em van tractar repica dins el meu cap com un martell, moviments repetits que van clavant imatges que travessen el meu cervell, esperant un moment que ja ha arribat.

 

 

La meva vida es resumeix de manera molt ràpida, res interessant, seqüències i etapes en les que, pas a pas, s´ha anat forjant el desig de complir un somni. En acabar el curs no vaig seguir estudiant. El pare em va aconseguir una feina d´aprenent a l´escorxador. Veure com sacrificaven els animals, els obrien i els treien totes les parts del cos, la sang regalimant pels cossos d´aquells vedells, porcs, xais, cavalls, m´excitava. La primera experiència, ganivet en ma, amb un garrí petit em va dur a l´orgasme. Realment m´agradava allò i m´hi hauria pogut dedicar tota la vida, però dos anys més tard em van destinar a fer el servei militar a l´Àfrica, ben lluny de casa. Instrucció, ordres, crits, insults, corredisses, tàctiques de combat, missions a l´estranger. Van ser cinc anys molt intensos, amb moltes experiències, l´uniforme m´agradava, em feia sentir important i respectat quan anava amb el fusell pels carrers de qualsevol ciutat o poble d´un o altre lloc del planeta i va despertar en mi la curiositat de conèixer altres mons i cultures. Això em va dur a deixar la carrera militar i recórrer Sud-Amèrica, només amb una motxilla. Brasil, Perú, Costa Rica, Colòmbia, Veneçuela, Bolívia. L´aventura de conviure amb indígenes, lluny de les grans ciutats, a la selva. Ells em van traslladar uns coneixements que ara podré posar en pràctica.

Els darrers vint anys els he passat treballant del mateix. Tornar al país, estudiar, aprovar unes oposicions, entrar al sistema i a poc a poc anar ascendint. Una feina que m´ha permès crear la meva gran obra. 

 

 

“El Salt” és una antiga masia reconvertida en casa de colònies o de turisme rural depenent de l´època de l´any. El seu nom ve donat per un gorg que hi ha a poc més de cinc-cents metres amb una caiguda d´aigua que deixa sense alè. La casa pairal està aïllada i s´hi arriba per una pista forestal en bon estat, a pocs kilòmetres de la carretera comarcal. La nau que anys abans era l´estable de les vaques l´han reconvertit en un gran menjador preparat per acollir un centenar de persones, nens sobretot. Al costat, una cuina industrial, de grans dimensions, on tots els estris son de mida gegantina. No la farem servir, he contractat un servei de càtering que durà el menú, a mitja tarda i demà ho vindran a recollir tot. La sala és prou gran per fer el sopar i el ball. Hi ha un parell de portes d´accés i finestres amb barrots. Em passo el dia decorant les parets, les grans llums dels sostre, selecciono la música d´aquells anys, paro taula, les neveres fins dalt de begudes i barrejo els ingredients dels còctel de benvinguda. Tot calculat fins l´últim detall, cronometrat, soc molt metòdic. Tants anys de preparatius farien que tot sortís rodó.

 

 

La meva feina m´oferí la possibilitat de conèixer el sistema al detall i per tant, també aprendre com enganyar-lo. Vaig crear una identitat falsa, documents, targetes, compte corrent, perfils a les xarxes socials, tot ben lligat. Havia passat tants anys amb aquella doble personalitat, que ningú posaria en dubte que aquell tal Jordi Garcia havia anat amb ells a classe. A més, cap rastre el relacionava amb mi. Impossible de connectar-nos.

I així, aquell tal Jordi Garcia de 3erB de la promoció del 91 era la ment brillant que havia organitzat el sopar d´aniversari. El culpable dels retrobament d´antics companys, amics i amors impossibles. Els protagonistes del pitjor any de la meva vida.

La coincidència amb el carnestoltes jugava al meu favor. Anar disfressats era part fonamental del pla. Per un costat era una idea que seduiria a la majoria d´ells, els faria gràcia, un parèntesi divertit enmig de les seves vides rutinàries i avorrides. Per l´altre, em donava la oportunitat de passar desapercebut, ningú reconeixeria el nino de drap al que feien de tot a classe, al patí i a l´excursió de final de curs per Itàlia, l´infern de Dante, el malson infinit, la foscor dins una cova de ratpenats. Aniria vestit d´esquelet amb una màscara, com a la Dansa de la Mort. Era la primera part, un cop començada la festa vindrien els accessoris.

 

 

El rellotge del menjador em diu que són les nou de la nit i a fora els motors de la caravana de cotxes anuncia que els convidats van arribant, com la cançó d´en Sisa. Com a bon amfitrió els dono la benvinguda i els serveixo una copa de còctel a mesura que van entrant. Salutacions, abraçades, petons, cares de sorpresa, més petons, bromes pel pas dels anys. M´ho miro i sento dins meu una barreja de tranquil·litat i ansietat a parts iguals. La festa és a punt de començar. Proposo brindar quan ja tots són dins, alço la copa.

- Salut!

- Salut! -  Responen tots a la vegada mentre beuen aquell preparat.

Ara és qüestió d´esperar. Una mitja horeta i els primers començaran a desvariar. És el senyal per posar la selecció musical “especial”. De un en un aniran caient sota els efectes d´aquell potent al·lucinogen que vaig descobrir en un poblat indígena enmig de l´Amazones. Sense olor, sense color, sense sabor i a més el seu rastre desapareixia de la sang en poc menys de quatre hores. Temps suficient.

El tret de sortida el dona la Caputxeta Vermella en clavar el ganivet de carn a la ma del Capità Amèrica. Un crit i la sang comença a brollar. L´Home de les Cavernes s´abalança sobre el Cowboy, agafant-lo pel coll i el tira a terra, prement-lo amb força i fent rebotar el seu cap contra el terra fins que s´obre com un meló. La Dona Meravella se li llença a sobre amb el vidre trencat d´una copa de vi i la jugular del cromanyó comença a rajar com una font.

Els que encara no noten els efectes criden, espantats. Cares de terror cames ajudeu-me cap a les portes. Estan tancades. Obren les finestres però els barrots els impedeixen sortir per allà. No hi ha escapatòria, han caigut a la trampa.

Disfressat d´esquelet, em poso la capa negra amb caputxa i agafo la dalla. La segona part del pla està en marxa. Poc a poc tots es submergeixen a la paranoia mentre la música de The Doors hi posa la banda sonora, Riders on the storm.

Les cinc amigues vestides d´animadores envolten en Superman. El colpegen amb les cadires fins que cau a terra. Totes al damunt seu li claven les dents. El mosseguen per tot arreu, després ho fan entre elles mateixes. Un bassal de sang entre pompons de colors. El Pirata es defensa amb l´espasa de plàstic de l´atac del Pallasso, que somriu sarcàstic en veure com la fulla de joguina es doblega en tocar-li la flor que du al pit. És el seu torn, la forquilla de la seva ma es clava directament sobre l´ull del corsari, ja el tenim borni, només falta la cama que m´encarrego de tallar-li, per sobre del genoll, amb l´eina de segar. Ara si, la disfressa del Pirata està complerta. El vermell comença a sobresortir a la sala. Light my fire sona pels altaveus.

La Blancaneus i la Ventafocs estampen unes ampolles al cap de la Frozen. Guerra de princeses, dona igual, cap guanyarà. El terra s´omple de cossos sense vida, dessagnats. Un carnestoltes infernal. Em passejo per la sala, soc la Mort i ningú em pot tocar. Camino majestuós, brandant el mànec de la dalla a dreta i esquerra, enduent-me els caps d´una Animadora, un Rambo, una Tigressa i una Bombera. La Infermera travessa el pit del Hippie amb un plat trencat. Un os de carn es clava al front del Mim que mou les dues mans blanques, obertes, sense dir res. Quatre Teletubbies ataquen un Indi, l’abracen fins ofegar-lo, no pot respirar i mor. Després els hi tallo el cap a tots, amb molt d´amor. La Monja li talla la cara al Jocker dibuixant-li un somriure d´orella a orella. El Policia persegueix al Lladre, no el pot atrapar. Necessita ajuda. Passo pel seu costat i els tallo un turmell a tots dos així es poden acabar de matar entre ells.

Les cortines regalimen trossets de cervell, les parets esquitxades de sang, rastres de mans ensangonades per terra. Un Capellà crucificat amb ganivets damunt la fusta de la taula de menjar. El Mariner s´ha enfilat a la làmpada central i ha caigut damunt del Jedi que res ha pogut fer amb l´espasa fluorescent. En Ioda ha trobat en Wally i l´ha deixat ple de ratlles horitzontals, amb cada respiració agònica sembla un acordió tocant una melodia. Cada vegada queden menys. This is the end, canta en Jim Morrison. Veig el Follet Tortuga rematant l´Arale amb les seves ulleres i caient-li al damunt amb la closca. M´hi apropo, només queda ell. Li tallo els braços i el follet crida. Ara un peu i després l´altre, riu i plora. Finalment el decapito.

M´assec a la taula. Encara tinc el plat de vedella amb bolets, ha perdut escalfor. Ara si que tinc gana. La venjança és un plat que s´assaboreix fred. La música s´ha acabat. El silenci és total.

Surto de la nau trepitjant cadàvers, restes humanes, vísceres, extremitats i sang. Molta sang. No n´ha quedat ni un de viu. Tanco la porta i encenc un cigarret. Gaudeixo del moment.

Uns minuts més tard pujo al cotxe, deixo enrere El Salt i vaig cap a casa. Una dutxa llarga i dormir a estona. D´aquí a poques hores em trucaran al telèfon de la feina. Ja se què em diran.

- Inspector Muntalat? Tenim un cas. Hi ha hagut una massacre en una casa de colònies. Hauria de venir.