UNA MÀQUINA DE COSIR A LA LLOTJA D´UN TEATRE

 ( Un objecte en un lloc que no toca? podria tenir una explicació...)

Avui era el dia que estava esperant des de feia anys. Després de dues dècades on les diferents crisis econòmiques i les retallades que les acompanyaven fessin que mai hi hagués diners per reformar el teatre, per fi s´inaugurava el nou teatre Jardí. Era una gran noticia per la ciutat i des de l´àrea de cultura de l´ajuntament hi havia programades una vintena d´activitats relacionades amb aquest esdeveniment. Una d´elles, per mi la més interessant i que podria gaudir gràcies a la sort i al sorteig que les botigues de Figueres havien fet aquell darrer mes, eren deu entrades per fer una visita guiada per tot l´edifici abans de la seva inauguració oficial i jo havia sigut una de les guanyadores.

A les 10 del matí, ben puntual, la porta principal es va obrir i un senyor caracteritzat per l´ocasió amb uns prominents bigotis blancs, ulleres de muntura rodona negra i vestit amb un frac ens va donar la benvinguda. Coronava aquella brillant disfressa amb un barret de copa i una ploma de cigne – Bon dia senyores i senyors. Benvinguts al nou teatre El Jardí! – Va exclamar traient-se el barret a mode de salutació. Els deu escollits vam accedir a l´edifici, tots expectants, potser jo era la que més, Des de sempre m´atreia aquell món del teatre i com s´acostuma a dir “l´espectacle era a punt de començar”. Desitjava conèixer la història d´aquell emblema de la ciutat i semblava que no en sortiria defraudada.

Poc a poc, l´Alfred Casanoves, que així es feia dir el nostre amable guia, ens va anar explicant el passat d´aquelles parets, Qui en va ser l´arquitecte, com es va anar ampliant fins a convertir-se en l´edifici que ara vèiem, com era el vestíbul antigament i com el despatx AC-Disseny l´havia reformat mantenint tots els elements estructurals i decoratius d´èpoques anteriors. El hall, el guardarobes, les dues grans escales a banda i banda que conduíen a la part alta, la cafeteria o “lounge bar” que es feia dir ara... Va obrir les cortines vermelles per accedir a la platea, mentre caminàvem pel passadís central ens entretenia explicant-nos els ilustres personatges que en un o altre moment s´hi havien assegut i conforme ens apropàvem a l´escenari el seu discurs anava canviant i ens enumenava algunes de les obres de teatre, òperes i concerts més importants que havien omplert de públic aquelles butaques de vellut vermell durant dècades.

Ens va parlar de “Dante Spizzola” un ballarí italià que es va establir a Figueres als anys vint i que va fundar la seva pròpia companyia de ballet que durant anys va recórrer tota la península i part d´Europa i sud-amèrica – va ser un dels ballets més famosos i fins que no sortien de gira, es passaven hores i hores assajant aquí mateix, en aquests taulons on ara esteu tots vosaltres - va dir l´Alfred donant un to teatral a les seves paraules pel fet de trepitjar el mateix escenari que el famós Dante – D´aquí una estona us explicaré una història molt bonica però trista sobre ell. O més aviat sobre ella – Ho va deixar anar sense donar cap més pista de qui era aquesta “ella”. Jo estava entusiasmada, per tot el que explicava, per tot el que veia i ara a sobre aquell home de bigotis blancs hi afegia més salsa deixant-me amb la mel al llavis . I tant que valia la pena aquell tour!, m´ho estava passant d´allò més be.

A la part del darrera de l´escenari, l´Ernest, un dels treballadors, ens va fer una breu classe pràctica de com es mouen els diferents fons que formen part d´un espectacle, la música i la il·luminació que s´utilitzen durant una funció, per on entraven els artistes i l´accés a les cambres, que era la següent part d´aquell gegant cultural que ens ensenyava el nostre guia. A cada habitació s´esplaiava amb els noms de les estrelles del teatre, la música i la dansa, que hi feien els seus preparatius abans de sortir a escena i com no, algunes de les costums, o com va dir ell – manies – que tenien.

La visita va continuar pujant per unes escales de servei fins al tercer amfiteatre, el més alt, feia vertigen mirar cap avall, hi havia una bona caiguda fins les butaques de la platea. Des de allà la vista era una panoràmica de tots els seients del teatre, tot i que la llotja on érem, més a tocar de l´escenari no tenia un bon angle per veure la funció.

• Recordeu la història que us he explicat abans d´en Dante Spizzola? – va dir assenyalant el l´interior de la llotja – Què hi veieu que no us quadra?

Era evident, hi havia una cadira de fusta i una taula amb una petita màquina de cosir antiga.

• La màquina de cosir – va dir el noi de la camisa de quadres com si hagués descobert els secrets de l´antic Egipte.

• Exacte, i voleu saber la història que hi ha al darrera? - va preguntar sabent que cap dels presents diríem que no, jo la primera, m´ apassionaven aquestes històries. Es va fer el silenci i el nostre guia va començar el relat mentre es cargolava els bigotis amb els dits de la ma.

“Com us he explicat abans, en Dante va ser durant els anys 20 el director, coreògraf i primer ballarí de la seva companyia. En aquells temps hi treballava ben poca gent al teatre, un parell de tramoistes, un electricista i una modista, tot i que us podeu imaginar que els dies d´espectacle hi havia molta més gent col·laborant, però diguem que aquests eren el personal fixe”. Va fer una pausa.

“La Pilar Casanovas era una dona callada, introvertida i molt vergonyosa, sempre passava desapercebuda. Tenia gairebé 40 anys, estava soltera i vivia amb els seus pares. Feia més de vint que treballava al teatre de modista. S´encarregava de cosir i donar forma a les idees d´en Dante per cada obra que preparaven. Coneixia les mides per fer els vestits de tots els ballarins, en especial les d´ell, i a les nits, en la foscor de la seva habitació, mesurava cada pam de la seva pell nua. En somnis es clar. Era el seu desig, la seva passió i com no, el seu amor impossible”.

“Ningú es fixava en ella, i en Dante el que menys. Va trobar la manera de poder fer la seva feina i a l´hora gaudir dels assajos del seu estimat sense que ningú la veiés. Havia fet comprar una màquina de cosir més petita i menys sorollosa – va dir assenyalant la que tots vèiem – que es va instal·lar en aquesta llotja on mai venia ningú perquè no tenia bona visió. A ella ja li anava bé, s´havia fet seu aquell petit espai i era feliç, se sentia a prop d´ell i fins i tot de vegades se li escapava algun comentari com si el tingués assegut al seu costat. Per descomptat mai ningú pujava fins allà dalt i no la van descobrir fins aquell desgraciat dimecres d´octubre de l´any 31 en que en Dante va caure a l´escenari mentre assajava un dels seus moviments de varis girs, el resultat, un crit esgarrifós i el turmell totalment destrossat, hi ha qui diu que se li veia l´ós i tot. La Pilar en sentir el crit va reconèixer la veu a l´instant, es va aixecar per veure bé el que havia passat però va tenir mala sort, el seu peu va relliscar amb una peces de roba setinada que havia deixar al terra per cosir, va perdre l´equilibri, el seu cos es va tirar endavant i entre la inèrcia i la barana massa baixa, no es va poder aturar, va caure a la platea, estampant-se sobre les butaques de vellut vermell de les primeres files. No va cridar, només un cop fort, sec. Tots es van girar cap a la platea, fins i tot el ballarí amb el turmell deformat. Es va fer el silenci i totes les mirades van quedar hipnotitzades amb el que veien. El cos de la modista enclastat de manera anti-natural contra una fila de seients, inmòbil.

La Pilar va morir a l´acte i en Dante mai més va tornar a pujar a un escenari. Diuen que al taller de la modista hi van trobar un diari on explicava tot el que sentia per aquell home des de feia anys i sempre ho havia mantingut en secret, Ara només queda aquesta màquina com a testimoni d´aquell amor secret i és per això que durant les reformes que s´han dut a terme tots aquests anys s´ha volgut mantenir la llotja tal i com era.

La visita va continuar però jo ja era fora d´aquell edifici, aquella història, aquell amor prohibit, em recordava massa la persona que vaig estimar durant anys i que mai en va saber rés per por al que diran. La meva millor amiga de l´institut, la Marta, la persona que més he estimat i estimaré, encara que ella, casada i amb dos nens, ni s´ho imagina.