EL CARRER DE LES CAMÈLIES

 (Pinzellades tocades per la Tramuntana del llibre de Mercé Rodoreda "El carrer de les Camèlies")

 

L´aplicació del mòbil em diu que el camí més ràpid és creuant per la plaça Mercè Rodoreda i agafar el carrer que puja directament a l´hotel – Tot recte i en deu minuts ja seré a l´habitació fent una dutxa amb aigua bullint per entrar en calor -.

S´ha fet tard, el campanar toca les tres de la matinada. Acabada l´obra de teatre “La plaça del diamant”, m´he deixat caure per un local de striptease a fer un parell de gin tònics. Estic cansat, el fred m´ha calat fins el ossos, es nota la humitat que ha deixat la pluja de la tarda. El terra és moll i l´empedrat em fa caminar més lent. Només em faltaria relliscar i caure de cul.

Em fixo en la placa que hi ha just a l´entrada del carrer de les Camèlies, “ Molts homes hi han entrat de nit, tots folls n´han sortit “.

- Collonades – Dic movent el cap a dreta i esquerra, remugant. No estic per historietes pensades per fascinar turistes que s´espanten fàcilment.

Entro al passatge i una boira espessa em dona la benvinguda. La llum dels fanals, difuminada i minsa, no em deixa veure més enllà d´un parell de pams. Se que el camí és gairebé recte, trec el telèfon de la butxaca i premo en el dibuix de la llanterna que s’il·lumina per uns instants, poc més de dos segons. Fins aquí ha arribat la bateria. L´hauria d´haver carregat una estona aquesta tarda, abans de sortir de l´habitació.

Noto un fred més intens i una esgarrifança recorrent la meva columna, de la primera cervical fins la darrera lumbar, quan un soroll m´alerta, o és un crit?. Ve de la part esquerra. M´hi apropo encuriosit, estic tremolant. Hi ha un portal antic de fusta amb una finestreta. Miro a l´interior, hi ha una entrada amb un parell de plantes, una bicicleta vella i unes escales de pedra que duen al pis superior. No hi veig ni una ànima.

- Hola rei. Busques companyia? - Em diu la boira. El so prové de l´altra banda del carrer.

- Qui ets? No et veig?

- Apropa´t. Ho passarem be tu i jo. Se el que vols i jo ho tinc. Com la Cecilia no en trobaràs cap.

Un alè siberià em colpeja la cara mentre es forma la silueta d´una dona gran amb un vestit curt, ensenyant les seves carns castigades per tants anys de professió. No arribo a veure el rostre, alguna cosa em toca l´esquena, són mans que em palpen el cos mentre veig com la silueta d´aquella dona desapareix diluint-se entre els grumolls de la boira. -Vine amb nosaltres, et farem gaudir, preciós -. Tiro del meu cos endavant, amb totes les meves forces i m´allibero d´aquelles urpes. Sense girar el cap. No m´atreveixo. Continuo endavant, corrent per aquell carrer de llambordes humides que em faran perdre l´equilibri en qualsevol moment. M´aturo davant un raig de llum que surt d´una porta entreoberta. Entro per demanar ajuda i buscar una mica de caliu, tinc el cos congelat, garratibat, en tensió.

L´escena sobrepassa qualsevol pensament imaginable. No és l´entrada d´una casa, és una habitació de nena petita, amb un llit gran i un home gras i llardós al mig, nu, amb dues noies amb vestits de comunió, un de color blau, l´altre de color rosa i un llacet al cap. Riuen. – Vingui a jugar amb nosaltres senyor, som molt bones nenes – Em diuen les dues amb una sola veu. L´home aixeca el cap que fa un moment estava perdut enmig dels pits blaus i em mira. El conec. Soc jo veient-me a mi mateix, com si fos davant un mirall. Tanco amb un cop de porta, rellisco però no arribo a caure, corro carrer amunt. Ara fa més pujada? O soc jo que em falta l´aire?

- Vine als meus braços preciós. La Cecilia et relaxarà i et farà veure les estrelles.

La figura d´una dona escanyolida es planta davant meu amb un somriure que deixa entreveure dues o tres dents ennegrides. Pell i os embolicat en una capa negre que es confon amb la foscor del carreró. – Quin somni t´agradaria complir? Tu demana i la Cecilia el farà realitat -. Els seus braços es converteixen en serps que s´allarguen, reptant entre la boira, m´envolten, m´oprimeixen, no me´n puc deslliurar. Tanco els ulls uns instants. Immòbil.

Em noto marejat, sento els batecs del cor dins el cap, ressonant com una màquina piconadora. Una pressió al pit que em talla la respiració. Les cames són pesades. Però camino, l´esquelet ha desaparegut. Sento música de cabaret i no és lluny. Per fi, un local obert, segur que hi ha gent i em podran ajudar a arribar a l´hotel. M´apropo. El cartell lluminós em diu que ja hi soc Bar las        _amelias , dedueixo que falta la bombeta a la Ce. Obro la porta i el soroll del pianista i la veu de la cantant, desafinant de valent, m’eixorden. La gent crida, riu, beu, s´ho passen be agitant les copes i fumant. La clientela és tota masculina, les cambreres van en roba interior traginant safates i seient sobre les cames dels clients. Els abracen, els petonegen, els hi toquen la cartera. Somriures perversos i obscens.  

- Ajuda! – El crit em surt dels budells, com una canonada, un míssil. Una bomba que creua tot el local. Tot s´atura i tothom es gira cap a mi.

Se m´apropa una noia pèl-roja, no deu tenir més de trenta, m´agafa de la ma. Te la pell calenta, uns ulls verds amb una mirada seductora. Els llavis vermells i unes corbes perfectes que conviden a la imaginació. A recórrer cada pam d´aquell cos.

- Benvingut Senyor Vila. És a mi a qui busca i ja m´ha trobat. Junts ho passarem d´allò més be. Em dic Cecilia.

Homes alts, baixets, prims, obesos, forçuts, pelats i amb cabell, barbuts, bigotuts i afaitats, alguns amb ulleres i d´altres sense, de pell blanca i morena, amb vestimenta d´allò més diversa. Però al fixar-m´hi be, tots eren iguals, el mateix rostre. El meu rostre. Tot eren jo. Múltiples versions de mi. Deixo anar la ma que m´escalfa i empento la noia que cau colpejant-se el cap amb la cantonada d´una taula. Surto d´aquell antre, m´entrebanco amb les llambordes i caic a terra. Noto l´aigua de pluja al meu rostre , i sang que em regalima des de el front. Mans que em subjecten el cos i peus colpejant-me cada centímetre de pell, em protegeixo la cara com puc, són molts peus, moltes puntades – Així no es tracta a una senyoreta, malparit! – Les veus i els crits m´envolten. Ploro.

El fred i la humitat del terra em desperta. No hi ha ningú. Només la boira, jo i el dolor. No puc obrir l´ull dret, les costelles travessen els pulmons a cada respiració. M´incorporo, ha de quedar poc per sortir d´aquell carrer. El mal de l´espatlla es fa insuportable, vaig coix, arrastro la cama esquerra, com un ferit de guerra, sagno per tot arreu. La roba feta uns parracs, trencats per tot arreu. Les pallisses dels fantasmes fan mal.   

Alço la mirada amb l´ull sa. El cartell vertical, com un far enmig de la tempesta, m´anuncia que arribo a l´hotel.

- Senyor Vila, soc la Cecilia, és vostè el meu pare? - Una veu de nena em torna a aquell malson. Està asseguda al mig del carrer, no deu tenir més de cinc o sis anys. la seva mirada m´atrau cap a una buidor infinita, foscor en la foscor. Uns ulls sense vida. – Ajudi´m si us plau, m´han abandonat -.

L´empenyo amb el braç que em queda. La nina de porcellana es trenca en mil trossets només de tocar el terra. Aquella trencadissa em fa riure. Un riure escandalós, exagerat. Teatral. – He guanyat. He derrotat una nena de cinc anys, soc un heroi -.

Entro per la porta giratòria de l´hotel gairebé arrastrant-me, una despulla humana, la cara desencaixada, esbufegant. La recepcionista de nit em mira amb un somriure.

- Bona nit Senyor Vila. Espero que hagi anat tot com desitjava. Si necessita qualsevol cosa, només m´ho ha de demanar, estic aquí per complaure´l. El meu nom es Cecil...

No va acabar la frase. Com una fera descontrolada, el Senyor Vila, li saltà al damunt i començà a colpejar el cap de la noia fins a obrir-lo com un meló, tot cridant – Mor mala puta, mor d´una vegada mala puta – mentre la sang de l´un i l´altra tenyia de vermell el terra de l´Hotel.

“Al carrer de les Camèlies molts homes hi ha entrat de nit, tots folls n´han sortit”