EL PACTE

Un pacte és sagrat. Què en quedaria si traís la meva paraula? L´honor de la meva nissaga quedaria manllevat pels segles dels segles, i això no ho permetria. Pagaria les conseqüències per molt doloroses que fossin. I ho van ser.

 

 

Corria l´any 1502. En feia tres que havia heretat les terres dels meus avantpassats. El Comtat de Dosrius. Una vall allargada envoltada de boscos d´avets que s´enfilaven fins ben amunt dels pics majestuosos que l´aïllaven de veïns i enemics. El nom provenia del dos torrents d´aigua que hi corrien. El principal, el riu Gallús,  esquerdava el poble per la meitat i el pont de pedra era la única connexió entre els habitants de la vila. L´aigua provenia de la neu acumulada durant l´hivern en el cim de la muntanya més alta, El Gall i creuava el territori de nord a sud, regant els camps i omplint els abeuradors de les bèsties. L´altre, el Rierol de Les Dones, naixia en un gorg on, segons la llegenda, les fades feien realitat els desitjos de la gent. Dalt del turó a tocar del poble, el meu castell era el guardià de tot aquell territori. Des de les alçades contemplava cada racó. Observador de possibles intents de ser atacats, defensa inexpugnable per qualsevol exèrcit que s´atrevís a intentar presentar batalla. Era el refugi dels meus súbdits i també de la meva solitud.

 

 

El somni es repetia des de feia dos anys. Cada nit, adormit a la meva cambra, la imatge d´aquella noia de pell blanca i ulls verds com dues pedres precioses, llargs cabells atzabeja i llavis vermells que convidaven a besar-los, apareixia ocupant els meus pensaments durant llargues hores, fins despertar a trenc d´alba. No sabia qui era, mai l´havia vist en persona però la desitjava. Vaig enviar emissaris fins a terres llunyanes per trobar-la, però sempre tornaven de buit. Només quedava una solució a aquell desànim que em provocaven les negatives. Amb humilitat em vaig presentar davant les Dones d´Aigua del gorg, suplicant que em diguessin on trobar-la. Però la resposta va ser taxativa.

- No! Aquesta dona serà motiu de desgràcia per tu i pel teu poble. Un núvol negre destruirà la verdor de la vall i s´endurà les ànimes de la gent a l´infern. Mai et concedirem el desig que ens demanes.

Abatut em vaig recloure darrera els murs del castell. Durant setmanes el mon es convertí en un forat gris metàl·lic fred, apagat. Reflexa d´un esperit consumit per la tristesa i la desesperança d´un somni inabastable. Fins que una nit d´estiu, una òliba blanca em parlà des de la finestra del dormitori.

- Vols posseir la noia dels teus somnis, Comte de Dosrius?

- Per descomptat – Vaig respondre gens sorprès, tot i ser una rapinyaire qui em parlava.

- El meu amo pot complir el teu desig.

- I qui és tant poderós com per aconseguir-ho?

- Ho sabràs demà a la nit. Puja a la torre del castell a aquesta mateixa hora. Ell et vindrà a veure.

- D´acord. Així ho faré. – Vaig dir mentre l´au estenia les seves ales, alçant el vol i desapareixent dins l´estela de la llum de la lluna.

 

 

L´endemà vaig pujar al punt més al del castell. La figura, embolicada sota una capot vermell, m´esperava suspesa en l´aire. Duia un barret de copa que cobria part del seu rostre. Tant sols dues espurnes brillants sobresortien, com ulls injectats en foc.

-  Bona nit. Qui tinc el plaer de saludar?

- Soc qui farà possible la teva felicitat.

- No tens nom?

- En tinc molts però ningú els pronuncia.

- Ets el dimoni.

- El Senyor de les Tenebres. Et vinc a proposar un pacte.

- T´escolto.

- Demà mateix tindràs la teva estimada amb tu. A canvi, vull l´ànima del vostre primogènit.

- Que t´has begut l´enteniment?

- Acceptes o no? És així de senzill. El dia del seu naixement el duràs on som ara tu i jo, embolcallat amb una flassada, el deixaràs al terra i marxaràs.

M´ho vaig rumiar uns instants. Era una decisió cruel, però pensava que tant era la sort d´aquell nounat, ja en vindrien més i jo estaria amb ella.

- Accepto. Que així sigui.

La llum d´un llamp i el soroll d´un tro a la llunyania van segellar aquell acord. Havia fet un tracte amb el mateix Satanàs i el matí següent, la Griselda era amb mi.

 

 

Va néixer una freda nit de desembre. El part, molt dolorós, va durar hores. Els crits de patiment donaren pas als plors de la criatura que acabava d´arribar al mon. El nostre primer fill. Tenia present el pacte, però no el pensava complir. La madrona tenia ordres d´endur-se el nadó a casa del flequer. Allà viuria un temps amagat, lluny de la possibilitat que l´esperit maligne el trobés pel castell i se l´endugués.

De matinada em despertà un fort soroll, una remor intensa, com una aixeta gegantina que algú hagués obert i per on corrien milers de litres d´aigua. Mig adormit obro el finestral i surto al balcó. Veig com la neu de la muntanya cedeix i un enorme torrent d´aigua baixa riu avall en direcció al poble que, uns segons més tard, desapareix sota la força desbocada del Gaillús. El cel és tancat, no hi lluna ni estels, tant sols núvols pesants descarregant llamps que cremen la vall, mentre la simfonia del sorolls dels trons anuncia la fi del mon.

- M´has traït! I ara ho pagaràs!

La veu ressonava per tot arreu, entremig del murmuri cada vegada més proper, fins a convertir-se en xisclets eixordadors, de milers de corbs negres. Un exèrcit decidit a destruir la fortalesa impenetrable. Res no ho podia aturar. Van ser uns segons que es feren eterns, després tot va desaparèixer. Només una boira espessa que cobria la vall i el castell convertit en runes. No en quedava res del Comtat de Dosrius. Tots morts, la Griselda, el seu fill, els soldats, els súbdits, el bestiar. Tothom excepte jo.

- Què has fet desgraciat? – Cridava a la figura que desmuntava d´un drac.

- Em vas donar la teva paraula i m´has traït. No et mereixes res!

- Has mort tothom que estimo, doncs mata´m a mi també.

- Tranquil – Em digué mentre amb una dalla em travessava el cor – Et condemno a vagar pel mon dels mortals com ànima engarjolada dins aquestes runes, Trist esperit solitari rondant per tota l´eternitat.

 

 

Cinc cents anys he passat dins els murs. Alliberat només els dies de boira per anar a fer un tomb. Fantasma que veu l´evolució imparable de la meva vall. Carreteres, fàbriques, vehicles... La natura  ha perdut el pols amb la modernitat, ja no és un territori verge. Sotmès a canvis constants que embruten el meu paradís. La pena i el dolor m´acompanyen. Records inesborrables d´aquell moment que vaig decidir ser més llest que el mateix diable.

On abans hi havia el poble ara han construït una urbanització de cases amb piscina. Totes deshabitades bona part de l´any menys una. Va arribar fa un parell de mesos, damunt d´un cavall metàl·lic que feia molt soroll, vestida amb una armadura i un casc. Cada dia puja fins el castell i s´hi queda una bona estona, pensativa, com recordant amb melancolia uns temps passats millors.

M´agrada la seva companyia encara que no em vegi. Te la pell blanca i els ulls verds com dues pedres precioses, llargs cabells atzabeja i llavis vermells que conviden a besar-los. Du un penjoll al coll amb lletres escrites “Griselda”.