El MiM

 

Era el primer estiu a Lloret de Mar. M´havia costat decidir, però la competència a Les Rambles de Barcelona s´havia tornat ferotge i els últims mesos m´endugué alguna pallissa de les estàtues humanes, quan ja no estaven immòbils. En canvi en aquella població no hi havia rivalitats i la policia em permetia exercir la meva professió artística sense problema. Sempre que fos al mateix lloc i no els donés maldecaps.

M´aixecava ben d´hora. L´hostal on dormia era a pocs metres del Passeig i en cinc minuts ja em remullava dins el mar veient la sortida del sol. Començar el dia amb aquest ritual m´omplia d´energia, era una de les moltes coses que no tenia a la meva terra natal, sol i platja. En trobava a faltar, és cert, la nostàlgia m’envaïa per moments, sobretot els mesos d´hivern, quan les temperatures baixaven. Però no podia tornar encara que haguessin passats molts anys. En tornar del bany, m´esperava la dutxa i l´esmorzar a la cafeteria. Dues torrades amb melmelada i un cafè americà. Després em tancava a l´habitació per preparar-me. Fins entrada la nit no tornava.

Em vestia amb l´uniforme, se´m feia difícil mirar-me al mirall tot nu. Els pantalons llargs i les sabates, negres. La samarreta de ratlles amagava les cicatrius pintades anys enrere a la pell, vestigis inesborrables d´un altre jo. Els tirants al damunt ho subjectaven tot. La boina, el mocador i el guants, que cobrien les marques dels dits, els deixava damunt del llit, amb la maleta antiga on guardava l´atrezzo de l´espectacle. Pintar-me la cara necessitava d´una bona estona, tot i els anys d´expertesa, sabia que un bon maquillatge, que durés tota la jornada, era molt laboriós. La cara blanca i els llavis, el nas i les pestanyes negres. En poc més de mitja hora l´Alexei es convertia en El Mim, o com es deia en la meva llengua materna, МИМ.

Sortia puntual a les deu. El meu escenari particular era a prop, en el mateix Passeig, a tocar del Monument a la Sardana, davant del MIrage. Era un lloc privilegiat, envoltat d´hotels i apartaments. L´anar i venir de gent era constant i per tant, la probabilitat que els turistes s´aturessin uns instants a veure el meu espectacle de carrer i deixessin anar unes monedes era molt alta.

Amb el que va passar fa anys, no em va quedar cap altra alternativa que fugir i convertir-me en el que soc. Vaig aprendre d´altres mims que em trobava i amb qui compartia temps. A poc a poc creava el meu propi teatre, sense parlar. L´art de la gesticulació, del moviment, les expressions facials...La comunicació no verbal oferia moltes possibilitats i fer riure grans i petits m´encantava.

Els vespres era quan més diners feia. Estava cansat però tot i així, de vegades em quedava fins a mitja nit repetint la funció. Les famílies menjant gelats eren els més habituals i les monedes anaven caient – CLINC, CLINC- dins el sarró. Quant ja només quedaven joves de festa recollia la maleta vella, l´únic record que em vaig endur de Rússia, i per evitar problemes, em retirava cap a l´habitació. A Barcelona m´havien robat més d´una vegada quan tornava a la pensió del barri vell. Per sort, aquí tot era més tranquil i no tenia la sensació d´inseguretat que m´angoixava els últims temps. Guanyava pocs diners, però eren meus i els necessitava per viure. Una nova vida que res tenia a veure amb l´anterior. El canvi obligat em va salvar la vida renunciant a tota mena de luxes.

 

 

Va ser un dimarts de ple agost. Lloret bullia de calor i de gent per tot arreu. Estava a mitja funció, el número de la paret invisible que recorria amb les mans, quan vaig sentir la veu al meu darrera. L´idioma i el to, molt característic, em van fer girar mentre una colla de nens pel-rojos m´observaven bocabadats. El món va començar a donar voltes, en càmera lenta, notava un pes a la boca de l´estomac i una barreja de pànic i terror. Aquella veu no podia ser de ningú més, tot i que per uns instants vaig intentar enganyar la meva ment i creure que no era veritat. Lentament vaig girar el coll cap a l´entrada de l´hotel.

El lamborghini descapotat de color taronja estava aparcat just davant la porta. D´ell en baixà una noia alta i rossa, amb un vestit ajustat i curt que deixava veure unes cames quilomètriques i uns pits generosos, duia més maquillatge que la meva cara, segurament per ocultar el pas dels anys. El conductor era baixet i calb, molt més gras del que recordava. Tot i la camisa de flors i la distancia, podia entreveure els tatuatges dels braços i les mans. Els del pit i l´esquena els coneixia de memòria. Era en Mihail, la cicatriu de la galta l´identificava perfectament. Li havia fet jo molts anys enrere, en un lloc molt més fred que la Costa Brava. La seva venjança la tinc present cada dia, impossible d´oblidar.

 

 

Fa vint anys no era un mim. Vivia a Moscou i era el guardaespatlles d´en Mihail. Un dels traficants més rics i despietats de la capital russa. Drogues, prostitució, armes, assassinats, art. Qualsevol cosa que es volgués aconseguir al mercat negre, ell ho feia possible. A canvi, es clar, de desorbitades quantitats de diners o favors en majúscula.

Tot va canviar quan la policia va detenir la meva mare. Era una mesura de pressió perquè delatés al meu Cap. Les amenaces d´enviar-la a la presó van sorgir efecte i vaig cantar con un ocellet. No el van enxampar. Algú l´havia avisat i li havia xerrat que el talp era jo. Es va escapolir i tothom pensava que hauria fugit del país, menys jo. El coneixia i sabia que no ho deixaria córrer, em vindria a trobar.   

Aquella nit no dormia, tot i l´aparença, tenia un ull mig obert. Sabia quins eren els seus mètodes doncs jo havia participat en moltes de les seves revenges. Va obrir la porta del dormitori. Duia un ganivet a la ma per xiuxiuejar-me a la orella. El que ell desconeixia era que sota el coixí, subjectava una navalla que amb un moviment ràpid, impulsiu, va tallar-li la galta. A pocs centímetres del coll. Havia fallat i sense temps a tornar a reaccionar, l´Igor i en Dimitri, els dos gegants que l´acompanyaven, em tenien immobilitzat. Amb la sang encara rajant per la galta, em va arrenca la llengua, fins les cordes vocals – Mai més tornaràs a xerrar, malparit- Un crit, esfereïdor i mut em va sortir de dins, un silenci amb la boca oberta, una ganyota de mim aterroritzat.

 

 

Ara soc el mim simpàtic que diverteix tothom. Fins i tot els recepcionistes i el vigilant de l´hotel on entrava en Mihail. Se que és un animal de costums i que difícilment les haurà canviat. Se on el trobaré abans no vagi a sopar, a la sauna, la zona més apartada de l´edifici, just al costat de la porta de servei del carreró del darrera.

A dos quarts de nou dono per acabada la funció d´avui. Tanco la maleta de cuir on duc allò que necessito per l´espectacle. Avui hi he afegit una cosa més que em farà servei. Accedeixo sense cap entrebanc a l´hotel per la petita entrada dels repartidors. No hi ha ningú. Miro per la finestra de la sauna. Com preveia, està sol. El veig assegut en el banc de fusta, cobert per una tovallola i envoltat de vapor dens que em serveix per entrar sense que s´adoni. El termòmetre de la paret marca vuitanta graus.

L´escolto recitar un antic poema rus. Jo també el se, però no el puc cantar. La forma del monstre apareix entre la boira. Aixeca el cap i riu, insolent. El miro, envellit, gras i fràgil. Res a veure amb la bèstia psicòpata que era fa anys. Em planto al seu davant fent el truc de la corda màgica. La calor fa que el maquillatge de la cara es desfaci i rellisqui. El meu rostre es fa visible. M´observa, com intentant recordar algú que conegués però no acabés d´ubicar. Obro la boca, un forat buit i fosc on no hi ha res. La seva mirada de sorpresa es transforma en horror quan comença a sentir la pressió de la corda en el coll. Tensa els músculs, m´intenta colpejar, tot és en va. La determinació fa que els seus esforços siguin inútils. Cedeix, sap que està perdut. Es rendeix. Cobert de gotes blanques de maquillatge ja no es mou. No respira. És mort.

Surto de l´hotel amb la cara ben neta, com si res. Fa un vespre preciós. Enfilo el carreró que em durà al Passeig i em perdré enmig de la multitud. Conec un tatuador que te l´estudi a mig camí de l´hostal. La calavera ocuparà l´últim dit de les mans que quedava sense tatuar. Com diuen les lleis, una calavera, un assassinat. L´últim el tenia reservat per en Mihail.