LA TOMBA DEL RIU (PART 2)

 

Les torxes il·luminaven el terra cobert d´ossos humans i animals. El foc dibuixava sinistres ombres en moviment que es reflectien a les parets, una dansa de la mort on ells eren els ballarins. Un purgatori on cada pas era de sofriment. La fortor, cada com més intensa, minvava els ànims d´aquells homes i dones, ja prou atemorits. En qualsevol moment es trobarien cara a cara amb el mateix Satanàs.

L´ésser reposava sobre un llit de branques. La llum projectava una figura immensa a la roca. L´exèrcit improvisat, s´apropà i l´envoltaren, en silenci, i amb els punys subjectant fermament les armes, les aixecaren, a punt per atacar a l´ordre de l´alcalde.

- Ara!

Les afilades fulles de metall és van clavar a la pell del monstre que en notar les punxades s´intentava posar dempeus. Els xisclets de dolor van ressonar per tota la vall. la bèstia estava ferida, però no morta. Es va incorporar d´un salt, mesurava gairebé tres metres, tenia forma humana i animal, cobert de pel, dues potes de cabró i els braços allargats com els dits i les ungles que d´una revolada van tallar el coll dels dos que tenia més a prop. Els ulls brillaven, dos forats amb ninetes d´un vermell intens, encesos de ràbia i dolor i la boca oberta, bramant a l´hora que amb els ullals arrencava el braç del ferrer que esquitxava de sang la seva dona que era just al seu costat. Va ser la següent, un cop de peülla la va enviar directament a la paret de roca, tenia el cap obert com un meló, es va queda quieta, amb la mirada fixa en aquella fera que en menys d´un segon l´havia mort.

Van sortir esperitats. Entrebancant-se amb els ossos i relliscant amb les restes de sang i fluids. La bèstia, enfurismada, els perseguia, tot i anar més lenta que de costum per les múltiples ferides que la debilitaven, en va enxampar tres més dins la cova. El darrer va sortir volant per damunt dels caps del que anaven davant seu, fins quedar empalat en un tronc amb els budells caient fins el terra. Gairebé rodolant, van arribar al final del corriol, quedaven cinc homes i dues dones, la resta eren morts. Els brams, cada vegada més aguts, avisaven que l´animal s´apropava. Tensaren les cordes, que abans de pujar havien lligat als arbres, davant el cavall que faria d´esquer, i es van amagar a banda i banda del camí. No trigaria. Calia actuar ràpid amb les lligadures, se la jugaven del tot. No hi havia tercera opció, era o ells o el monstre.

S´abalança sobre el cavall gairebé sense forces. El rastre de sang negre que la precedia era evident. Es dessagnava. Mentre estripava l´euga, li lligaren les potes, el nus s´estrenyia a cada moviment que feia per deslliurar-se´n. Després un braç i per acabar l´altre. No es podia defensar, havia perdut tota l´energia pel camí, estava esgotat i es sabia derrotat. Va caure desplomat al terra.

El posaren dins l´abeurador i ho cobriren tot amb els rocs més grans que trobaren al seu voltant. Ajudats per les mateixes cordes, baixaren el sarcòfag lentament al llit del riu, en el gorg més profund. Observaven com aquell nínxol desapareixia en la profunditat més fosca de La Muga, esperant qualsevol moviment brusc que els alertés que la fera continuava amb vida. No va passar res. Poc a poc, el cants dels ocells va tornar a omplir la ribera i el soroll de l´aigua s´ocupà de retornar la normalitat a aquell racó del bosc. Mort i enterrat, el riu com a únic testimoni d´una batalla cruenta i sagnant. El pacte, de no parlar-ne mai d´on havia estat enterrat, el van segellar allà mateix. Ningú diria res i amb el temps, la fera i el lloc, passarien a l´oblit.  

Havien sortit vint-i-cinc, en tornaven set. Havien pagat un preu molt alt. Cap cots, sense dir res, tornaren a la cova a recollir els restes dels seus veïns i tancar per sempre el cau de l´infern. Esborraren tot rastre del corriol i col·locaren tota mena d´entrebancs perquè fos impossible passar-hi. Ja obririen una altra camí per pujar el Bassegoda. El malefici s´havia acabat.

 

 

- Biel! Deixa d´una vegada la videoconsola, estem de vacances coi.

- Ostres mama, es que això és un avorriment.

- Per que no vas a la plaça? segur que hi ha els teus amics.

- Quin rotllo amb aquesta calor.

- Doncs aneu a banyar-vos.

- Al riu?

- Si es clar. Aquí no hi ha platja noiet.

- I on vols que nedi?

- AL gorgs, tot i la poca aigua segur que n´hi algun de profund.

- Si em promets que al vespre podré jugar una estona més a la Nintendo.

- Ja veurem, pesat.

 A la plaça d´Albanyà esperaven els altres nens i les bicicletes. Cadascú amb el banyador, la tovallola i els escarpins.

- On anem? Els gorgs estaran plens de gent amb aquesta calor.

- Podem pujar una mica més amunt, allà no hi va mai ningú i segur que podrem fer la nostra sense que ens molestin.

- Molt amunt? La meva bici està molt atrotinada.

- On comença la pujada a la muntanya. Ja hi arribaràs.

En poc menys de vint minuts la colla de nois i noies saltaven a l´aigua en el gorg més bonic i profund que mai havien vist. El més gran tenia dotze anys i cap d´ells tocava el fons amb els peus. Era el lloc perfecte per passar-hi la tarda. I sense pares.

- Ei! Per que no juguem a veure qui tira la pedra més gran al fons del riu?

- Bona idea! – Van dir tots.

Els rocs, cada vegada més grans, feien un gran forat en tocar l´aigua per després perdre´s avall, fins el llit del riu. Així van passar la tarda.

Ja no quedaven més pedres grans i el sol es començava a amagar per darrera la carena. Era hora de tornar, en Biel va pensar que encara podria jugar una estona al sofà de la casa rural.

 

 

L´esgarip trencà el silenci del bosc. Les alzines, tant fermes, feien tremolar les seves branques en sentir el crit. Cap ésser viu podia evitar l´espant que presagiava aquell alarit que ressonava riu amunt. Set-cents anys més tard, una pedra havia esquerdat el sarcòfag.