relatsdetramuntana

       Es desperta a l´alba. Literalment. Cada dia, a la mateixa hora que el Sol emergeix de les profunditats de l´est, a la ratlla que dibuixa l´horitzó, ell obre els ulls. El cicle és el mateix pels dos, tant li fa si son quarts de set o de vuit del matí. El seu rellotge no és cap enginy electrònic, ni ressona cap soroll estrident per fer-lo aixecar de sobte. No ho necessita, sap que és hora de llevar-se. Com si un lligam poderós i fantasiós l´unís amb l´astre que regna al cel durant la jornada.      La seva feina, de dissenyador gràfic per una multinacional de la capital, li permet treballar des de casa, tot el dia, coincidint amb l´horari de la oficina central, sense la obligatorietat d´haver de sortir i desplaçar-se. No fa massa vida a l´exterior, valora la comoditat i la seguretat que li ofereix l´edifici on viu. Socialitzar? L´imprescindible.      S´adorm quan tot just el capvespre s´acomiada. Quan el resplendor...

       M´agrada la llum del rebedor. La paret i el sostre blancs aporten lluminositat, potenciant la claror de l´entrada de casa. Diuen que és la part més important quan ve una visita, és el primer que es fixen, com si fos l´entrada d´un hotel. No és que la meva llar sigui molt freqüentada però és cert que tothom qui creua la porta queda encisat. Cert és que les flors i el quadre d´una posta de sol en una paradisíaca illa on no he estat aporten colors vius, i la llàntia recuperada en una fira de brocanters, l´efecte vintage que es respira per la resta d´estances. El protagonista però és el mirall gegantí de ferro forjat que vaig trobar per casualitat. Una peça única, com jo, com el meu reflex.      El dia que ens vam trobar ha quedat gravat a foc dins la meva memòria. Ocupant un lloc de privilegi en el meu particular ordre d´importància. Passejava entre parades d´antiguitats a la fira del brocanter de Verges i em va cridar, ell a mi. Recol...

       Darrera el nas vermell de pega hi amaga el seu nas de veritat, també vermell, moradenc, i no del tot sencer. Les gomes que el subjecten se li dissimulen entre els solcs que les cicatrius deixaren de record a la seva fesomia ara fa vint anys. El rostre pintat emmascara els senyals d´un passat que es preveia gloriós i que, per infortuni, va caure en desgràcia. Les fibres esperrucades de color ataronjat cobreixen el que havia estat un cabell ben arrelat i rinxolat abans de quedar-se calb, seqüela tardana del succés que canvià per complet la seva vida.      Els guants blanc silencien unes mans deformades, de pell aspre i dits retallats. Quan les mira, els records d´una rehabilitació feixuga i dolorosa se li claven com dagues que travessen el cervell. Encara ara, després de tant temps, sent el patiment dels membres amputats com si hi fossin, negres, podrits, morts. A la base hi té dos monyons, cap dit va sobreviure. Obligat a aprendre a caminar ...

         El full en blanc és fal·laciós. Capaç d´obrir una porta a un univers desconegut o mantenir-la tancada durant dies que es comporten com segles. El color de neu enlluerna la vista, la desenfoca i no deixa veure amb claredat. El to monocromàtic esdevé perversió de qui vol però no pot. Virginal i demoníac alhora, enganyós. El desig embogeix amb l´angoixa del fracàs. El paper buit dibuixa un somriure sarcàstic invisible que multiplica el sabor del desassossec. Bull dins la febrada del suplici, el sofriment del no saber, del no tenir, del no escriure, mutant a un monstre albí que s´escola entre l´imaginari, com un virus mortal, infectant-lo i devorant-lo.       Sense idees ni premisses, la figura rectangular d´ivori lligada en anelles que formen un espiral esdevé orfe. Anhela participar, ser protagonista, que els dits humits la voltegin i les mirades ressegueixin les fines línies que s´hi reflecteixen. Ansiosa de l´admiració del...

        La figura en relleu, a la part esquerra del portal esculpit amb pedra massissa, descol·loca enormement al grup de japonesos equipats amb càmeres i para-sols. Ells s´hi han fixat, la majoria dels visitants no. I pensen que allò no té cap sentit.            L´home de pell fosca observava com les flames reduïen a cendres el que havia estat la seva llar els darrers cinc anys.      Carl Krone, l´amo del circ, havia decidit fugir de les nefastes conseqüències de la guerra que aquell any 1918 assolava el nord d´Europa i sobretot la seva Alemanya natal, traslladant el seu espectacle únic a terres més plàcides. S’instal·laren a Barcelona un 15 de maig, a tocar de la Ronda Sant Pau i dos dies més tard començaven les sessions de tarda on, el gran Tembo esdevenia el reclam que omplia totes les bancades. El cartell d´entrades exhaurides es penjava a cada passi. Però per molt que fugissin, el destí els acabà trobant i ...

        El món és més petit del que pensem. En poques hores et plantes a l´altre punta del planeta, coneixes altres cultures, llocs singulars i t´endús centenars d´experiències que no oblides. Això és viatjar. És el que sempre dic als companys de feina quan el explico a quin lloc he anat, i ells escolten amb una barreja que va de l´enveja a l´admiració. M´agrada esplaiar-me davant seu, no escatimo detalls, tot i que moltes vivències ja les coneixen pel que pujo a les xarxes socials.      Avui, després de tres setmanes, em reincorporo a la oficina, just a tocar dels Jutjats de Girona i molt a prop del meu pis, desitjós de veure els seus rostres quan els narri les meves aventures tailandeses. Soc un rara avis , dels pocs amb el quatre al davant i sense càrregues familiars. Visc sol, no tinc dona, ni parella, ni fills. Tampoc cap animalet de companyia pel que hagi de patir. La meva llibertat és l´absència de lligams estrets, de fer el que vulgui quan...

       ―Segueix-me ―Diu l´homenet calb, ulleres rodones i nas perfilat, en el precís instant que obria la porta de roure. Una ràpida llambregada i em tenia clissat. Anava sobre avís. El meu amic m´havia alertat que no em fiés del seu aspecte, que dins aquella carcassa fràgil i de bonàs, s´hi ocultava algú expert en el camp de l´anàlisi conductual. Capaç d’esprémer fins la darrera gota de suc d´una taronja cerebral.      El despatx, situat a la dreta de l´entrada del carrer, era un homenatge a èpoques antigues. El mobiliari d´estil barroc; L´aranya penjant del sostre, els prestatges atapeïts de llibres perfectament alineats, i els quadres, retrats de desconeguts, almenys per mi, que semblaven examinar-me, intentant aprofundir dins meu. Estudiar-me com un ratolí de laboratori. Bé, és per això que he acabat aquí.      ―Seu ―. Assenyalant el sofà de cuir marró. El Doctor Wirtz s´acomoda a la butaca a joc que hi ha just al davant. C...