EL MIRALL

 

     M´agrada la llum del rebedor. La paret i el sostre blancs aporten lluminositat, potenciant la claror de l´entrada de casa. Diuen que és la part més important quan ve una visita, és el primer que es fixen, com si fos l´entrada d´un hotel. No és que la meva llar sigui molt freqüentada però és cert que tothom qui creua la porta queda encisat. Cert és que les flors i el quadre d´una posta de sol en una paradisíaca illa on no he estat aporten colors vius, i la llàntia recuperada en una fira de brocanters, l´efecte vintage que es respira per la resta d´estances. El protagonista però és el mirall gegantí de ferro forjat que vaig trobar per casualitat. Una peça única, com jo, com el meu reflex.

     El dia que ens vam trobar ha quedat gravat a foc dins la meva memòria. Ocupant un lloc de privilegi en el meu particular ordre d´importància. Passejava entre parades d´antiguitats a la fira del brocanter de Verges i em va cridar, ell a mi. Recolzat a la furgoneta blanca, lluïa superb per damunt de la resta d´objectes vells. M´hi vaig espitllar i brillant sota el reflex del sol, m´atrapà com la tela d´una aranya. L´home calb me´n va fer un bon preu, tot i que hauria pagat el que fos. Vam fer el tracte en un obrir i tancar d´ulls, una encaixada de mans i un somriure que mostrava les dents groguenques i podrides, cicatriu irreparable de milers de cigarretes. El problema va sorgir en arribar a casa. El seu pes em feia impossible carretejar-lo i instal·lar-lo a l´entrada del pis. Vaig haver de demanar ajuda al noi que vivia just a la planta inferior. Era un jove d´aquest que rendeixen culte al seu cos, un Conan en versió actualitzada. No li suposà cap dificultat col·locar el mirall i, en l´estona que jo vaig dedicar a cuidar les meves plantes de la terrassa del menjador, ja l´havia instal·lat. Per sort duia caixa d´eines amb el trepant inclòs ―Això ja està ― em va dir gairebé sense adonar-me. Li vaig donar les gràcies i vint euros que ell refusà, tot dient que ja ho trobaríem. Em vaig emmirallar per primera vegada i l´espill em retornà el meu retrat dibuixant un somriure exultant.     

     Ell és qui em coneix millor. a qui demano consell cada dia i també la imatge més coneguda d´instagram. És el meu confident més íntim, qui m´ha vist de totes les formes possibles i me´n guarda els secrets. L´últim a veure´m sortir per la porta i el primer a l´entrar. Qui em mira recent aixecada, esperrucada i amb bosses als ulls, producte de nits en blanc. Amb el pijama no faig massa bona fila, ho sé, la imatge d´osset de peluix amb cors vermells es dibuixa al meu davant, m´observa però no em diu res, és discret quan vol. Recent dutxada, amb els cabells encara molls, el barnús blanc que em vaig endur de record d´aquell spa, i la tassa de cafè fumejant a la mà, ja li agrado més.

     Les provatures són el més cansat. Decidir quina roba em posaré per anar a  treballar és un trencaclosques que de vegades no em ve massa de gust. Sovint tinc la sensació de ser dins l´emprovador d´una botiga, envoltada de peces i combinacions. Costa decidir-se per una o altra. Sort en tinc d´ell que guarda les imatges, dels models que em poso i em trec fins encertar, com si disposés d´una tarja de memòria infinita. Primer el conjunt de roba interior, el color i el brodat han de ser bonics, ben perfilats, si la roba és semitransparent. Seguidament decideixo pantalons o faldilla ajustada. M´agrada el cuir, el seu tacte i les corbes del meu cos reflectides al davant. És el que tothom veurà. Mitges negres i sabates de taló. Quan el mirall dona la seva aprovació ja estic llesta per sortir al món. Sols manca la fotografia diària, el selfie, jo dins d´ell.

     Com deu ser l´altre cantó del mirall? Em pregunto de vegades. Sento curiositat per saber si hi ha quelcom darrera el vidre. Potser hi guarda tot el que veu, la meva imatge, el meu cos de vegades nu, els moviments dels meus dits recorrent la pell, sentint. M´agrada veure-m´hi reflectida. Què deu sentir l´espill? S´excita en veure´m? Potser li hauria de preguntar, com el conte de la Blancaneus.

 

 

 

     Avui torno tard de la feina. El retard en agafar el tren ha fet que arribés a Barcelona dues hores més tard del que és habitual. Em sorprèn una forta ventada en sortir de l´estació de i, com un remolí, em ve al cap la imatge del finestral del menjador que he deixat obert a primera hora del matí, just quan el sol despuntava i no corria ni un bri d´aire. Imagino les plantes al terra i els fulls que he deixat sobre la taula del menjador escampats damunt l´estora, potser fins el rebedor. Agafo un taxi per poder arribar abans, m´estalvio gairebé vint minuts que si vaig a peu. Anhelo obrir la porta i mirar-me davant el mirall. Senyal inequívoc que ja soc a casa. Després vindrà la feina a recollir el desordre i els desperfectes provocats pel vent. 

     Es en obrir la porta que m´adono de la destrossa, quan casi trepitjo un tros de vidre. Aixeco el cap, noto els ulls humits i les mans em tremolen. No és possible, això no. Si us plau. Demano que tot sigui un malson fruit del cansament. Però no és així. Davant meu, el mirall s´ha quedat mig despenjat de la paret i s´ha fet bocins. Parts d´ell escampats per tota l´entrada i només una ínfima làmina es manté entre el marc. Just per observar el reflex del meu rostre on la pintura dels ulls corre pel meu rostre dissenyant una màscara per la nits dels morts.

     M´apropo al que queda del meu estimat, l´acarono, penso en com refer-lo. Enganxar les peces o encarregar un nou vidre són les dues opcions que em venen en ment. Potser millor la segona, oi? Li pregunto a la vegada que la meva mirada es deixa endur per un petit llum vermell a la part més alta. Un pilot que quedava amagat darrera la lluna. Ho desconeixia. Enfoco les ninetes, instintivament m´enduc la mà a la boca, cobrint un crit silenciós d´esgarrifança i temor, en veure el dispositiu. Una mini càmera.  

    L´han detingut aquesta mateixa nit. El veí musculat, la versió de Conan el bàrbar, era una pervertit que, segons m´ha dit la policia, creuen que va aprofitar per col·locar l´aparell quan em va ajudar a instal·lar el mirall. Segur que ho guarda tot a l´ordinador de casa seva, els agents no trigarà a trobar les imatges. M´observava des de l´anonimat, a tocar de casa meva el porc fastigós. M´ha vist de totes les maneres. Imaginar-ho em provoca nàusees i acabo vomitant amb el cap dins la tassa del vàter. Vestida, en roba interior, embolicada amb una tovallola, nua, somrient, tocant-me...L´odi de ser tant il·lusa m´encén. Li clavaria tots els vidres a aquell desgraciat, li arrencaria els ulls si em deixessin a soles amb ell. Tant de bo es podreixi a la presó molt anys.

 

 

 

     En Jaume tanca l´ordinador portàtil després d´esborrar tots els arxius i li pren foc dins un vell barril de gasolina. Aquesta carta ja està cremada i s´ha de desempallegar de totes les proves. No deixa cap rastre a la xarxa. Sap que és difícil però no impossible que l´enxampin. Ho ha fet altres vegades i la moneda sempre ha caigut pel costat de la cara. Tot i això ha de ser meticulós si vol tornar a començar quan aparegui la oportunitat. Té una nova joguina.

     El seu cap lluent, sense pèl, es reflexa al nou mirall que guarda dins la furgoneta blanca. Somriu a la càmera que hi ha instal·lat al darrera, mentre subjecta una cigarreta entre les dents groguenques i podrides, comprovant la qualitat de la imatge a l´aplicació del mòbil. Diumenge hi ha fira de brocanters.