EL TURISTA

 

     El món és més petit del que pensem. En poques hores et plantes a l´altre punta del planeta, coneixes altres cultures, llocs singulars i t´endús centenars d´experiències que no oblides. Això és viatjar. És el que sempre dic als companys de feina quan el explico a quin lloc he anat, i ells escolten amb una barreja que va de l´enveja a l´admiració. M´agrada esplaiar-me davant seu, no escatimo detalls, tot i que moltes vivències ja les coneixen pel que pujo a les xarxes socials.

     Avui, després de tres setmanes, em reincorporo a la oficina, just a tocar dels Jutjats de Girona i molt a prop del meu pis, desitjós de veure els seus rostres quan els narri les meves aventures tailandeses. Soc un rara avis, dels pocs amb el quatre al davant i sense càrregues familiars. Visc sol, no tinc dona, ni parella, ni fills. Tampoc cap animalet de companyia pel que hagi de patir. La meva llibertat és l´absència de lligams estrets, de fer el que vulgui quan vulgui. La independència implica no donar explicacions i decidir el que vull. Així de fàcil. M´he acostumat i és una filosofia de la que em declaro practicant. Amb l´afegit que gaudeixo veient les mirades d´anhel, enlluernament, gelosia i fascinació, que desperten les meves històries entre els avorrits col·legues de vides monòtones i superficials.

     ―Home! Qui tenim aquí, el turista ha tornat.

     ―S´ha acabat la bona vida noi!

     ―Ja han passat tres setmanes?

     ―Ets car de veure.

     D´un en un s´aixequen de les taules per formar un cercle al meu voltant. Arriba el torn de preguntes, ordenades, de vegades penso que ho han preparat amb antelació, com si fos una entrevista en un programa de televisió en que l´estrella soc jo i les audiències estan pels núvols. També hi ha qui es queda assegut, ignorant el que està passant. Són els que m´odien, els que no dubtarien a canviar-se per mi. Qualsevol excusa per tal de desaparèixer de l´obra de teatre que representen a diari. Esclaus de les obligacions quotidianes que els xuclen la vida.

     Mai he escatimat detalls, podria passar hores damunt l´escenari improvisat, deixant anar el monòleg interminable, ple de detalls, de matisos que els deixen bocabadats. Ho gaudeixo, es clar, són instants de gloria. Sols he coincidit de destí amb algú de la feina que ja hi havia estat. Em va passar amb en Josep Maria i Cancún. Vam trobar certes coincidències tant en les atraccions turístiques com les avantatges del tot inclòs. La majoria però, escolten i creuen la meva xerrameca, desitjosos de viure-ho per ells mateixos. Sentir l´adrenalina, l´emoció, com si es tractés d´un nou despertar. Vacances a l´altra punta del món, sense nens, ni horaris, ni obligacions.

     En sortir de la feina passo per l´agencia a buscar nous fulletons. Programar una escapada no és fàcil, són molts detalls a considerar. Saludo la Mónica. Em recomana Egipte. Deu dies, amb creuer pel Nil inclòs. M´agrada la idea, és un destí molt concorregut, per això mateix no em serà difícil trobar informació a internet. Només arribar a casa em preparo un bol de crispetes i engego el televisor. Faig una cerca a la plataforma, teclejo “Egipte” i en menys d´un segon em surten els resultats. Al meu davant, tot el que necessito per començar.

     La seqüència de preparació és sempre la mateixa; Documental, recerca de dades per la xarxa i per acabar selecció de fotografies. Ho guardo tot dins la carpeta que anomeno “Egipte1”. Durant els vespres posteriors, una setmana com a màxim, distribueixo la informació i les imatges en funció de l´itinerari del viatge que descriu el full de l´agencia. Cada dia un lloc diferent; les piràmides, les valls, El Caire, el Nil. Memoritzo els noms, de vegades són complicats. Selecciono les fotografies dels paisatges, els monuments i el gran basar. Sols falta editar-les, afegir-m´hi.

     —De veritat que tornes a marxar? —em pregunta l´encarregada de Recursos Humans. És grossa com un elefant.

     —Si, m´agafaré les hores que vaig fer de més al Nadal, quan tothom feia vacances.

     —I es pot saber on vas aquesta vegada? —. Ara és l´encarregat de nòmines, un noi alt i prim com el coll d´una girafa.

     —Res d´especial. A Egipte deu dies.

     —Quina sort que tenen alguns, es clar sense obligacions familiars —. Deixa anar, a mode de retret, la secretària, una noia esvelta com una garsa.

     —Tu ho has dit. S´ha d´aprofitar.

     —Digues que si! Jo també ho faria si pogués —exclama el sots-director. És gras i de pell dura, com un rinoceront.

 

 

 

     Arribat el dia tot és a punt. La nevera plena i la cuina amb menjar suficient, La selecció de pel·lícules que veuré i el més important, l´ordinador amb les deu carpetes que contenen els arxius del meu viatge. Avui toca el primer dia.

     Dia 1-2: Vol i trasllat a El Caire. Ruta guiada diürna i nocturna pels seus carrerons i el basar.

     Dia 3: Excursió a les piràmides de Giza, Memfis i Saqqara.

     Dia 4: Vol a Assuan i inici del creuer pel Nil.

     Dia 5-6-7: Creuer fins a Luxor. Visita a les piràmides i la vall.

     Dia 8: Passeig en globus i vol a Sharm El Sheikh.

     Dia 9: Snorkel al Parc Nacional Ras Mohamed.

     Dia 10: Tornada.

      L´onzè dia torno a la oficina. El ritual, el de sempre. Tothom ha anat seguint el meu viatge per les xarxes socials; les imatges, les descripcions de cada lloc, tots envejosos i jo m´he engreixat un parell de kilograms. És el que té no sortir de casa i estar-se al sofà menjant crispetes. Sense oblidar-me de pujar contingut cada cert temps.

 

 

 

     La veritat és que ja fa dies que em ronda una idea pel cap. Va agafant forma i hi estic decidit. Fins ara em veia incapaç de fer-ho, per la meva fòbia a volar i estar lluny de casa, però em convenço a mi mateix que ho aconseguiré. Serà una manera de vèncer les pors. Ha de ser dit i fet. Amb aquesta premissa entro a l´agencia de viatges. S´acosten les vacances d´estiu i disposo de quinze dies per marxar on vulgui, però ha de ser ràpid, sense temps per desdir-me. La oferta, m´omple de satisfacció i a l´encarregat també, un safari per Tanzània de dues setmanes no és un viatge que col·loqui cada dia. I a més a més surt d´aquí cinc dies. Perfecte.

     Aquesta vegada no he buscat informació, ni fotografies, res. A l´aventura, mai millor dit. La nevera buida i la cuina sense cap resta de menjar, No he fet cap selecció de pel·lícules i l´ordinador apagat i desendollat. Avui toca volar, per primer cop a la meva vida. Destí: Àfrica.

 

 

 

     Diari de Girona, 18 de juliol de 2025

     Un veí de Girona entre les 184 víctimes mortals de l´avió accidentat que cobria la ruta Madrid-Zanzíbar. L´artefacte va estavellar-se per motius que encara es desconeixen quan...