SOMRIURE CONGELAT

 

     Darrera el nas vermell de pega hi amaga el seu nas de veritat, també vermell, moradenc, i no del tot sencer. Les gomes que el subjecten se li dissimulen entre els solcs que les cicatrius deixaren de record a la seva fesomia ara fa vint anys. El rostre pintat emmascara els senyals d´un passat que es preveia gloriós i que, per infortuni, va caure en desgràcia. Les fibres esperrucades de color ataronjat cobreixen el que havia estat un cabell ben arrelat i rinxolat abans de quedar-se calb, seqüela tardana del succés que canvià per complet la seva vida.

     Els guants blanc silencien unes mans deformades, de pell aspre i dits retallats. Quan les mira, els records d´una rehabilitació feixuga i dolorosa se li claven com dagues que travessen el cervell. Encara ara, després de tant temps, sent el patiment dels membres amputats com si hi fossin, negres, podrits, morts. A la base hi té dos monyons, cap dit va sobreviure. Obligat a aprendre a caminar de nou. Ara du unes sabates de mig metre d´allargada que li ballarien si no fos per la quantitat de paper de diari que hi posa. Els peus, el que en queda d´ells, amb prou feines compleixen per mantenir l´equilibri. No hi ha prou base.

     La disfressa de colors vius que fa somriure als més menuts, oculta la foscor del personatge. Arrenca brams d´alegria a qui l´envolta quan per dins el consumeix l´amargor. El teatre de rialles invisibilitza l´essència del monstre, així és com es defineix a cada emmirallada sense màscara. L´espectacle de bufó camufla les ferides, profundes i incurables. La flor bombeja aigua des del pit remullant els petits, talment com el cor batega llàgrimes melancòliques de desolació que inunden l´ànima.

     El xou del pallasso inclou malabars, globus a qui confereix forma d´animals, màgia, mímica i bromes als adults. Fa les delícies dels menuts a canvi d´unes monedes. No és fàcil fer-se un lloc a La Rambla de Barcelona, ha de lluitar per que no li prenguin. Amb els anys ha après a fer-se respectar per la resta d´estàtues humanes i músics de carrer. Manté amistats efímeres amb algun sensesostre de pas per la ciutat. Gent esquivada per la sort, o com ell, víctimes d´una befa pesada del destí. Una caiguda on no tocava i el gir fou imparable.

     Arrossega la cama quan camina. La deformitat de la tíbia queda dissimulada sota els pantalons amples de ratlles blanques i vermelles. Recull el sarró ple de monedes i algun bitllet, plega els estris dins la maleta rosegada i enfila el camí de tornada a l´hostal. L´esguarden les humitats, les parets foradades, la pintura grisosa que fa anys era de color cru, el llit de molles trencades i el matalàs deformat, l´armari de fusta corcada i el lavabo per on de tant en tant s´hi deixen veure paneroles. També l´espera la carpeta, l´únic record.

     Com cada nit, a la penombra de la bombeta que balla del sostre, obre el recull de diaris que guarda. Sap que no arribarà a llegir-los tots, abans els ulls s´hauran negat de llàgrimes i es veurà obligat a aturar-se. No obstant, el ritual es repeteix a diari, necessita fustigar-se, purgar els pecats, pregar clemència. Paga el preu d´una decisió basada en la supèrbia. La fatxenderia de qui es creu invencible, desafiant la mare natura. Un greu error comporta greus conseqüències.

     Agafa el tros de diari, groguenc, desgastat i ple de forats. Li falten algunes paraules, però en coneix sobradament el que hi diu. Sols començar a llegir li venen a la memòria les imatges. Tot es torna blanc.  

 

     “L´alpinista Frederic Estrada Pujulà és rescatat a l´Himalaya després de cinc dies desaparegut” 

    A les vuit del matí, hora de l´Índia, els serveis de rescat han      el cos del muntanyenc en una glacera a la cara nord del pic Lhotse, el tercer més alt de la carena. A pocs metres de distància també han localitzat dos cossos sense vida.  L´home, de trenta-quatre anys,      amb evidents símptomes de congelació i hipotèrmia, va ser traslladat en helicó     a l´hospital del Camp Base on se li aplicaren les mesures de primers auxilis avançats. S´espera que en les properes hores s’iniciïn els           per la seva repatriació.

     Frederic          , escalador expert i amb més de vint cims a l´esquena, es trobava en ple ascens de la muntanya quan una tempesta els va sorprendre a ell i els dos sherpas. El fort traumatisme a la cama        li va fer impossible retornar, obligant-lo a restar immobilitzat sota tempera       de fins a vint graus negatius. Els metges que l´han atès indiquen que pateix lesions greus a les extremitats i al rostre que pro     ment li ocasionaran seqüeles, tot i que no es tem per la seva vida.

 

     La boira espesseix la recordança. Manté vius instants que van i venen mentre s´esgarrifa, com si el cos es tornés a refredar. Agafa els parracs que li fan de flassada i es cobreix. Evoca la desesperació inicial, el dolor, les punxes de gel clavant-se dins la pell. Com el tremolor deixava pas a la quietud, com el cervell es tornava monocrom com la neu. Recorda no sentir res, deixar-se anar, acceptar el seu destí. La mort hauria estat millor que la vida. Ho pensa a diari.

     Instintivament busca les parts que ja no hi són. L´anatomia orfe de nas, orelles, mans i peus. Peces que es van anar perdent a mesura que la temperatura del seu cos pujava i les lesions es feien evidents. Irreversibles. Fa una ullada a la deformitat de la cama i els llavis descriuen una ganyota que simula un dolor físic inexistent. Tot és dins el cap i tot és dins el reflex del mirall.

     Acluca els ulls i es deixa dur pels somnis. Retorna al camí de neu amb l´esperança de, aquest cop si, fer mitja volta a temps. Tornar a casa sencer, seguir la seva vida, fer de guia de muntanya als Pirineus i preparar una nova expedició, un nou assalt. Res d´això succeirà. Quan desperti, es fastiguejarà de nou davant del mirall, es pintarà el rostre, es vestirà de pallasso i farà riure la gent, mentre ell, per dins, somriu congelat.