EL VOL D´ÍCAR

 

     ―Segueix-me ―Diu l´homenet calb, ulleres rodones i nas perfilat, en el precís instant que obria la porta de roure. Una ràpida llambregada i em tenia clissat. Anava sobre avís. El meu amic m´havia alertat que no em fiés del seu aspecte, que dins aquella carcassa fràgil i de bonàs, s´hi ocultava algú expert en el camp de l´anàlisi conductual. Capaç d’esprémer fins la darrera gota de suc d´una taronja cerebral.

     El despatx, situat a la dreta de l´entrada del carrer, era un homenatge a èpoques antigues. El mobiliari d´estil barroc; L´aranya penjant del sostre, els prestatges atapeïts de llibres perfectament alineats, i els quadres, retrats de desconeguts, almenys per mi, que semblaven examinar-me, intentant aprofundir dins meu. Estudiar-me com un ratolí de laboratori. Bé, és per això que he acabat aquí.

     ―Seu ―. Assenyalant el sofà de cuir marró. El Doctor Wirtz s´acomoda a la butaca a joc que hi ha just al davant. Continua escodrinyant, els moviments, la posició del meu cos, les mans, els peus. El maleït tic que s´apropia de la meva extremitat dreta i fa repicar el taló acceleradament contra l´estora. La parsimònia i jo no som amics. Les pauses em trasbalsen i sembla que ho sap. Els moviments lents, les pauses, els silencis. Odio les tortugues. Reconec que la paciència no és el meu punt fort. Soc impetuós, de cor calent, de batec accelerat i la calma em pesa, m´immobilitza, com si em convertís en un simple maniquí darrera l´aparador d´una botiga. Jaqueta 110 euros, pantaló 85 euros, camisa 55 euros.

     ―Comença ―. Fent un gest amb la mà, convidant-me a explicar el motiu que m´ha dut fins la seva consulta. És tot tant genèric que no estic segur de en quin punt he d´iniciar el relat. Faig un cop d´ull al rellotge de cucut que sobresurt de la paret. Són dos quarts de dotze del matí. Tant me fa l´hora, sols es tracta d´una excusa per ordenar el garbuix que dona voltes dins meu i que creia haver endreçat al llarg de la nit, al llarg dels dies passats. Però en el moment de la veritat, els motius es desfan con un gelat a ple sol. Pensaments líquids ocupant el diàmetre del plat. Una piscina de xocolata i vainilla on submergir-se i desaparèixer.

     ―El meu nom és Adalbert Pedraforca Peris i tinc vint-i-vuit anys. Soc titulat en arts escèniques i especialitzat en art dramàtic. Actualment treballo en una producció teatral relacionada amb el mite d´Ícar. Imagino que coneix sobradament la història. Bé, doncs jo encarno el paper del fill de Dédal i per tant, al final de la funció aconsegueixo volar fins que el sol fon la cera que subjecta les plomes i, al quedar-me sense ales acabo caient al mar, on moro ofegat. Pot suposar que l´obra és més extensa doncs el mite parla del Minotaure i el laberint. Tot i que el missatge és un altre. Ícar no fa cas al seu pare, que l´alerta del perill d´apropar-se massa a radiació, però ell està decidit. Com la majoria d´adolescents, ara i sempre. Aquesta representació m´ha fet obrir els ulls a un problema que, certament, tinc des que vaig començar en aquest món i que ara reconec. El meu nivell de compromís és tant alt que em mimetitzo amb el paper fins el punt de viure´l en la vida real.

     Ho dic i faig una pausa, d´aquelles que a em desesperen a mi mateix.

     ― Explica´t ―. Trenca el silenci l´home de pedra. No ha mogut ni un múscul des de fa estona. Sort del parpelleig, sinó pensaria que s´ha adormit. O és mort.

     Demano un got d´aigua. Noto la gola resseca com un fregall, fruit de l´angoixa acumulada i la dificultat per expressar el que ja sé. Dir-ho en veu alta, exposar-ho davant un estrany, per molt metge especialista que sigui, m´obliga a acceptar el problema, a ser-ne més conscient. I la muntanya creix. Has vingut per aquest motiu? Em pregunto, oi? Doncs buida el pap, desempallega´t de la creu que dus al damunt. Em bec l´ampolla d´una tirada, la seva fredor em provoca una esgarrifança que recorre totes les vèrtebres. Respiro fons, una, dues, tres vegades, tanco els ulls, visualitzo la platja, el mar, les onades, el cant de la gavina. Com a les classes d´interpretació.

     ―Com li he dit, em passa amb tots els personatges que interpreto. Quan vaig fer de Romeo gairebé m´enverino convençut que la meva parella havia mort. De Hamlet tenia malsons constants on es presentava la figura del meu pare que sortia de la tomba per venir-me a trobar a mitjanit, arribant al punt de voler matar el meu germà. Amb els Miserables, em veia com a defensor de les llibertats, sovint amb ganes d´enfrontar-me als poderosos amb el risc de ser empresonat. O quan representava Don Juan Tenorio i sortia de festa cada nit per conquerir el major número de noies possible. Cada paper que preparo m´obre la porta a un altre món i allà deixo de ser jo. Preval ell, l´actor, sense diferenciar si soc dalt de l´entarimat o al carrer. M’absorbeix la pròpia persona, el ser. Desencadena dins meu un pensament diferent, d´acord amb les característiques de la figura teatral. L´Adalbert no torna fins que s´acaben les funcions, durant el temps d´espera entre projectes. Setmanes o mesos fins que una proposta engrescadora em cau a les mans i llavors la roda torna a girar. Ara tinc por. Por de mi mateix.

     ―Matar-te ―. Sentencia gairebé sense moure els llavis, amb expressió afàsica, com si la urgència del problema no anés amb ell. Com si es tractés d´un espectador més del teatre. D´aquells que tan li fa l´obra i menys el repartiment. És allà per que toca i punt.

     ―Exacte. Ahir al matí era a casa, un petit apartament al Born. No es massa gran però m´ofereix el que necessito. Per mi sol ja m´està bé. Al costat del dormitori hi he adequat una habitació per assajar sense molestar els veïns. Doncs, resulta que em va venir a veure un col·lega de la companyia, em duia unes sabates per emprovar que no recordava haver encarregat. Va quedar com un bloc de gel en veure el que hi havia a la cambra. Dues ales fetes amb plomes dels coloms del barri que m´entretenia a recollir des de feia setmanes. Algunes ja enganxades amb cola a l´estructura. Clavades a la paret, hi tenia fotografies i plànols dels edificis més alts de Barcelona des d´on fer el salt i volar. La Torre Apgar sortia dins un cercle fet amb retolador vermell. El pla estava més que estudiat, sols quedaven unes plomes més per enganxar i em convertiria en Ícar. Sortosament l´amic em va fer reaccionar. Encara no sé com ho va fer per arrossegar-me fora del deliri. El cert és que les seves paraules em van convèncer i va ser ell mateix qui va trucar per concertar la visita d´avui. Doctor Wirtz, com puc fer desaparèixer aquests pensaments recurrents? La personalitat del personatge xucla la meva i em converteixo en ell. Vull volar.

     ―Benvolgut Adalbert ―arrenca finalment l´home d´ulleres rodones. Gairebé no mou els llavis per parlar ―vostè presenta un tipus de trastorn dissociatiu molt comú entre els seus companys de professió. La preparació d´una obra, d´un determinat paper, és una tasca que pot durar mesos, implicant una metamorfosi parcial de identitat on es crea cert grau de confusió que en la majoria de situacions, el subjecte és capaç de controlar. En el seu cas, aquesta evolució es portada a l´extrem, provocant una transformació casi completa. La persona que fa d´actor desapareix i el seu lloc l´ocupa, ara, el mite d´Ícar i per tant, el convenciment que pot volar.

       ―No hi ha solució?

    ―Seré sincer. Podríem dir que la situació no es desitjable. La intensitat del deliri, conjuntament amb el temps que fa que li passa, implica una dificultat majúscula. Tanmateix, confio que ho podrem resoldre programant les sessions necessàries. O això, o canvia de feina i es tanca en una oficina.

     ―Faré el que em digui. Estimo la meva professió.

     ―No en tinc cap dubte. De moment, el primer que ha de fer és desempallegar-se de tot el que hi té a l´habitació on assaja, sobretot les ales. Sense l´artefacte li serà més difícil convertir-se en Ícar.

     ―D´acord, ho faré immediatament. Què més m´aconsella?

   ―Li recomano que busqui un passatemps que li agradi, que el relaxi i l´ajudi a desconnectar. Hauria de ser una activitat física, que es cansi. D´aquesta manera podem bloquejar l´instint de suplantació i ens permetrà treballar a nivell del subconscient el perquè del desordre mental. Ens veurem d´aquí un parell de setmanes i em comenta com li ha anat.

     Torno a casa amb la sensació de veure la llum al final del túnel. Sense perdre ni un segon, agafo les bosses d´escombraries i buido l´habitació sense aturar-me a pensar. Millor així, amb determinació. Ho llenço tot al contenidor de la cantonada, i ja al sofà començo a pensar en la recomanació del Doctor Wirtz. Un entreteniment.

     L´esgrima.

     Sempre he volgut fer el paper de mosqueter.