relatsdetramuntana

       Darrera el nas vermell de pega hi amaga el seu nas de veritat, també vermell, moradenc, i no del tot sencer. Les gomes que el subjecten se li dissimulen entre els solcs que les cicatrius deixaren de record a la seva fesomia ara fa vint anys. El rostre pintat emmascara els senyals d´un passat que es preveia gloriós i que, per infortuni, va caure en desgràcia. Les fibres esperrucades de color ataronjat cobreixen el que havia estat un cabell ben arrelat i rinxolat abans de quedar-se calb, seqüela tardana del succés que canvià per complet la seva vida.      Els guants blanc silencien unes mans deformades, de pell aspre i dits retallats. Quan les mira, els records d´una rehabilitació feixuga i dolorosa se li claven com dagues que travessen el cervell. Encara ara, després de tant temps, sent el patiment dels membres amputats com si hi fossin, negres, podrits, morts. A la base hi té dos monyons, cap dit va sobreviure. Obligat a aprendre a caminar ...

         El full en blanc és fal·laciós. Capaç d´obrir una porta a un univers desconegut o mantenir-la tancada durant dies que es comporten com segles. El color de neu enlluerna la vista, la desenfoca i no deixa veure amb claredat. El to monocromàtic esdevé perversió de qui vol però no pot. Virginal i demoníac alhora, enganyós. El desig embogeix amb l´angoixa del fracàs. El paper buit dibuixa un somriure sarcàstic invisible que multiplica el sabor del desassossec. Bull dins la febrada del suplici, el sofriment del no saber, del no tenir, del no escriure, mutant a un monstre albí que s´escola entre l´imaginari, com un virus mortal, infectant-lo i devorant-lo.       Sense idees ni premisses, la figura rectangular d´ivori lligada en anelles que formen un espiral esdevé orfe. Anhela participar, ser protagonista, que els dits humits la voltegin i les mirades ressegueixin les fines línies que s´hi reflecteixen. Ansiosa de l´admiració del...

        La figura en relleu, a la part esquerra del portal esculpit amb pedra massissa, descol·loca enormement al grup de japonesos equipats amb càmeres i para-sols. Ells s´hi han fixat, la majoria dels visitants no. I pensen que allò no té cap sentit.            L´home de pell fosca observava com les flames reduïen a cendres el que havia estat la seva llar els darrers cinc anys.      Carl Krone, l´amo del circ, havia decidit fugir de les nefastes conseqüències de la guerra que aquell any 1918 assolava el nord d´Europa i sobretot la seva Alemanya natal, traslladant el seu espectacle únic a terres més plàcides. S’instal·laren a Barcelona un 15 de maig, a tocar de la Ronda Sant Pau i dos dies més tard començaven les sessions de tarda on, el gran Tembo esdevenia el reclam que omplia totes les bancades. El cartell d´entrades exhaurides es penjava a cada passi. Però per molt que fugissin, el destí els acabà trobant i ...

        El món és més petit del que pensem. En poques hores et plantes a l´altre punta del planeta, coneixes altres cultures, llocs singulars i t´endús centenars d´experiències que no oblides. Això és viatjar. És el que sempre dic als companys de feina quan el explico a quin lloc he anat, i ells escolten amb una barreja que va de l´enveja a l´admiració. M´agrada esplaiar-me davant seu, no escatimo detalls, tot i que moltes vivències ja les coneixen pel que pujo a les xarxes socials.      Avui, després de tres setmanes, em reincorporo a la oficina, just a tocar dels Jutjats de Girona i molt a prop del meu pis, desitjós de veure els seus rostres quan els narri les meves aventures tailandeses. Soc un rara avis , dels pocs amb el quatre al davant i sense càrregues familiars. Visc sol, no tinc dona, ni parella, ni fills. Tampoc cap animalet de companyia pel que hagi de patir. La meva llibertat és l´absència de lligams estrets, de fer el que vulgui quan...

       ―Segueix-me ―Diu l´homenet calb, ulleres rodones i nas perfilat, en el precís instant que obria la porta de roure. Una ràpida llambregada i em tenia clissat. Anava sobre avís. El meu amic m´havia alertat que no em fiés del seu aspecte, que dins aquella carcassa fràgil i de bonàs, s´hi ocultava algú expert en el camp de l´anàlisi conductual. Capaç d’esprémer fins la darrera gota de suc d´una taronja cerebral.      El despatx, situat a la dreta de l´entrada del carrer, era un homenatge a èpoques antigues. El mobiliari d´estil barroc; L´aranya penjant del sostre, els prestatges atapeïts de llibres perfectament alineats, i els quadres, retrats de desconeguts, almenys per mi, que semblaven examinar-me, intentant aprofundir dins meu. Estudiar-me com un ratolí de laboratori. Bé, és per això que he acabat aquí.      ―Seu ―. Assenyalant el sofà de cuir marró. El Doctor Wirtz s´acomoda a la butaca a joc que hi ha just al davant. C...

       La Martina era entremaliada. Amb el seu caràcter alegre i un somriure captivador obtenia el que volia, capaç d’encisar l´ànima més freda. La seva curiositat no coneixia límits i tot la deixava bocabadada, fins el més simple. Gaudia d´una vida feliç amb els seus pares. Vivien en una preciosa casa, gens presumptuosa, als afores de Vilanant. Si treia el nas per la finestra, contemplava el verd dels camps barrejat amb centenàries oliveres i de fons l´Albera que lluïa enfarinada en la seva part més alta. Al capvespre, sovint quedava hipnotitzada per la llum de la lluna i el llençol de petits diamants que l´envoltaven, fins que el soroll de la porta del carrer anunciava que la mare arribava de treballar. Llavors baixava corrents les escales i li feia una abraçada que era corresposta amb un dolç petó de la noia. Es preparava el pijama i la muda interior neta, ho duia tot al lavabo on la seva mare l´esperava omplint la banyera, i juntes es divertien mentre s´expl...

         La balma li servia de cau. La cortina d´aigua aportava l´anonimat desitjat, allà dins es sentia segur i el so del torrent en caiguda lliure no disminuïa la seva agudesa auditiva. Era capaç de captar qualsevol soroll a centenars de metres de distància i diferenciar entre els coneguts i aquells que sentia amenaçadors. Per això mai l´havien trobat, ell era més ràpid i àgil, jugava a casa. La natura era el seu entorn, la seva bombolla de seguretat, qualsevol intrús era més lent i maldestre entre el fullam del bosc, els que hi vivien a prop ho sabien i no gosaven endinsar-se fins allà. El pacte no escrit es mantenia intacte des de l´inici. Els humans no el perseguien i ell no entrava als corrals. Cada bàndol regnava en el seu territori sense molestar a l´altre. Per això la troballa d´aquell matí el va sorprendre.      Perseguia un conill que se li resistia, amagant-se entre les arrels de les alzines sureres, quan una olor particula...