TERRITORI

 

      La balma li servia de cau. La cortina d´aigua aportava l´anonimat desitjat, allà dins es sentia segur i el so del torrent en caiguda lliure no disminuïa la seva agudesa auditiva. Era capaç de captar qualsevol soroll a centenars de metres de distància i diferenciar entre els coneguts i aquells que sentia amenaçadors. Per això mai l´havien trobat, ell era més ràpid i àgil, jugava a casa. La natura era el seu entorn, la seva bombolla de seguretat, qualsevol intrús era més lent i maldestre entre el fullam del bosc, els que hi vivien a prop ho sabien i no gosaven endinsar-se fins allà. El pacte no escrit es mantenia intacte des de l´inici. Els humans no el perseguien i ell no entrava als corrals. Cada bàndol regnava en el seu territori sense molestar a l´altre. Per això la troballa d´aquell matí el va sorprendre.

     Perseguia un conill que se li resistia, amagant-se entre les arrels de les alzines sureres, quan una olor particular i coneguda li perforà els narius «sang humana» va reconèixer el seu cervell expert. Allò resultava del tot estrany dins el seu paratge. Abandonà la persecució de l´orellut i seguí la pista olfactiva en direcció la part alta de la carena, a tocar de la cabrissa de les ovelles llanudes. Les quatre extremitats fibrades li permetien saltironar entre el rocam més abrupte sense cap mena d´entrebanc. Veloç, es plantà davant el cos immòbil d´un humà, un pastor. S´aturà uns instants, aguditzant els seus ulls d´un blau intens, distingint les formes i els colors del sotabosc. Hi havia algú més allà, ho pressentia. L´udol que deixà anar duia un doble missatge. Per una banda avisar els humans que alguna cosa inusual estava passant, per l´altra, anunciar la seva presència al nouvingut.

     L´home restava estesat enmig d´un bassal de sang, esbudellat. Li faltava la carn de mig coll que feia visible la gola envoltada de mosques. Li havien arrencat un braç i un peu. L´acarnissament evidenciava que l´agressor era una bèstia poderosa d´instint assassí, despietat. Com ell. Clavà els seus poderosos ullals a la camisa del cadàver i l´arrossegà a través del bosc fins arribar al clar que donava al tancat d´ovelles, on el deixà perquè els altres humans els trobessin. Li estranyà no escoltar el bramar del bestiar com cada vegada que apuntava el seu morro entre les bardisses. El silenci era absolut.

     El pelatge negre contrastava enormement amb la blancor de la llana barrejada amb el color rogenc. Passejava entre la verdor del tancat analitzant el que els seus ulls observaven. Totes mortes. Totes rebentades. Totes estripades. Era llest, sabia el que allò representava. El perseguirien sense descans, l´acorralarien entre tots i el matarien. Culpable. Aquella massacre duia l´empremta d´un llop, però no havia estat ell.

     No va tenir temps de donar-hi més voltes, tres sorolls secs, trets d´escopeta i cinc homes que, des de l´altra costat del camp es dirigien cap a ell, cridant. Aprofitant la seva velocitat, s´esmunyí entre els esbarzers on s´hi deixà part del seu abric fosc. Tant li era, la prioritat era desaparèixer, que no el trobessin, arribar a la balma, descansar i llavors seria ell qui sortiria de cacera.

     Havia de localitzar l´agosarat intrús, defensar el seu territori, matar-lo o morir en la lluita. No tenia alternativa si volia ser respectat. Recuperar l´equilibri comportava l´enfrontament a mort. Un únic camí possible. En arribar al cau reposà damunt la freda roca sense tancar els ulls. Alerta de qualsevol soroll que captés de lluny, amb el temps suficient que li permetés desaparèixer.

     S´apropà al salt d´aigua i es remullà lleugerament el morro a beure. La fredor li serví per despertar la resta del seu cos, desentumir els músculs. Amb moviments ràpids s´espolsà les gotes d´aigua dels pelatge, s´enfilà fins la roca planera més enlairada i ensumà. Va percebre la mateixa olor que el seu nas havia captat entre el ramat esquarterat. Una subtil fortor que provenia del nord, de les coves, l´informà d´on trobaria l´invasor. Sense perdre un instant s´hi encaminà. Els humans s´organitzarien ràpidament per donar-li caça, així que ell es veia obligat a actuar amb celeritat. El lloc era més que conegut, el tenia estudiat i sabia com apropar-se sense ser vist, tot i que en aquella ocasió, probablement l´altre llop el sentiria arribar. Li arribava la remor del soroll de la batuda, els homes anaven lents travessant el bosc, però els gossos no, i pels lladrucs, en va comptar almenys mitja dotzena. Afanyant-se per agafar alçada, es convertí en una ombra entre la verdor del sotabosc. Va seguir la llera del riu, remullant les urpes per reduir la seva olor i dificultar la persecució dels cans. Fent saltirons amb l´agilitat d´una cabra, deixà enrere el naixement del riu. Davant seu, el pic de la muntanya es mostrava pelat, rocallós, esquerp, ple de forats. Havia arribat a les coves i en una d´elles va entreveure la figura blanca desafiant. L´esperava.

     L´albí feia una estona que l´esperava. Un exemplar de llop mascle de pèl blanc com la neu de l´hivern i ull negres com el carbó el mirava des de l´atalaia, altiu, superb. Disposat per l´enfrontament. L´udol s´escoltà des de tots els racons de la vall. El bram poderós aturà la persecució dels homes, que es miraren entre ells buscant la resposta entre la indecisió. Fins i tot els gossos quedaren immòbils davant l´avís. El llop negre respongué, sense immutar-se, amb un crit igual de contundent. La lluita començaria en breu, els adversaris es mostraven els ullals esmolats alhora que els grunyits sorgien de les seves goles com les flames d´un drac. S´estudiaren durant uns instants, fent voltes, ulls blaus i negres que es vigilaven, atents al més mínim moviment que indiqués l´atac. Sense espectadors ni testimonis, fins i tot els ocells havien escampat. El silenci omplia aquell racó de serralada, només trencat pel lleu xiuxiueig del vent que es colava entre les esquerdes de les roques. Es mesuraven les forces intentant esbrinar quin en sortiria guanyador de l´enfrontament. Fos quin fos quedaria malparat.

     L´atac inicial el llençà el llop negre, defensor del seu territori. Amb la potencia de les cames posterior s´abalança al damunt del llop blanc que l´esquivà, a la vegada que amb un ràpid moviment de coll, enfonsava els seus ullals entre el pelatge fosc del dors. S´escapolí i contraatacà dirigint les seves urpes directament als ulls del llop atzabeja que de seguit es defensà aixecant el coll i clavant la dentada a les potes davanteres de l´albí que es recargolà de dolor per uns instants mentre l´adversari sortia projectat per l´embranzida. La pausa fou una il·lusió. El blanc, enfurismat pel dolor, va envestir amb tota la seva força fent que l´altre llop caigués pel penya-segat uns metres fins impactar amb la pedra. No va perdre ni un instant i carregà novament contra l´oponent que jeia adolorit. El mossegà al llom, clavant els ullals enrampats de la pressió. El cànid negre es removia per desempallegar-se´n i finalment ho aconseguí. La ferida sagnava i el rastre evidenciava l´acarnissament d´un i altre. No va trigar a tornar-li. Els ulls d´un blau intens es centraren en el coll blanc de l´enemic. Es marcà l´objectiu i s´hi precipità amb tota l´energia que li quedava. La dentegada fou profunda i els ullals quedaren tancats damunt la jugular mentre el pèl de color neu agafava color rogenc. La ferida era mortal i els dos ho sabien. Dos iniciaven la lluita, només un sortia guanyador.

     La respiració agònica del llop estesat damunt la roca es mesclava amb els lladrucs dels gossos que s´apropaven pujant per l´estret corriol. Els homes no eren gaire lluny. Va decidir desaparèixer entre la foscor de les cavernes, seguint la gruta que tant bé coneixia i que travessava la muntanya. Sortiria per l´altra cara del pic, allà no el trobarien i tampoc el perseguirien, el humans tenien el que volien, un llop mort i ell conservava el seu territori. L´agosarat nouvingut s´havia arriscat massa entrant en terreny que ja tenia amo i la moneda havia tombat pel costat de la creu.

 

 

 

     ―Has dormit bé? ―pregunta ella en veure´l entrar encara endormiscat per la porta de la cuina ―. Vols dues torrades o tres?

     ―Un parell. No tinc massa gana. He somiat, no sé exactament què, deuen ser els nervis pel que m´espera avui suposo ―respon ell fent-li un petó al front.

     ―Tot anirà bé, n´estic convençuda.   

     ―No ho tinc gens clar. Després de tot aquest temps on jo sol dirigia la oficina de zona, aquesta idea del President de la companyia de que comparteixi el despatx amb un altre director i treballar conjuntament, no m´acaba de fer el pes.

     ―T´entenc. Vist així, és cert que dos galls en el mateix corral sembla una mala pensada.

     ―O dos llops en un mateix territori.