L´ESCENÒGRAF

 

     La Martina era entremaliada. Amb el seu caràcter alegre i un somriure captivador obtenia el que volia, capaç d’encisar l´ànima més freda. La seva curiositat no coneixia límits i tot la deixava bocabadada, fins el més simple. Gaudia d´una vida feliç amb els seus pares. Vivien en una preciosa casa, gens presumptuosa, als afores de Vilanant. Si treia el nas per la finestra, contemplava el verd dels camps barrejat amb centenàries oliveres i de fons l´Albera que lluïa enfarinada en la seva part més alta. Al capvespre, sovint quedava hipnotitzada per la llum de la lluna i el llençol de petits diamants que l´envoltaven, fins que el soroll de la porta del carrer anunciava que la mare arribava de treballar. Llavors baixava corrents les escales i li feia una abraçada que era corresposta amb un dolç petó de la noia. Es preparava el pijama i la muda interior neta, ho duia tot al lavabo on la seva mare l´esperava omplint la banyera, i juntes es divertien mentre s´explicaven com els havia anat al dia, l´una al despatx d´advocats i l´altra a la classe de primària. «És una estona per senyoretes, el teu pare no ho entendria» li deia sempre entre rialles. Entraven a la cuina mitja hora més tard, el pare les mirava com si fes anys que no les havia vist. Els seus ulls brillaven de felicitat en veure les dues dones de la seva vida. El menú ja reposava damunt la taula; patata, carrota i mongeta tendra de primer i lluç de segon. La Martina desitjava que fos dissabte, era el vespre que més li agradava, pizza i pel·lícula, però entre setmana es trobava el plat de verdura o la sopa de lletres gairebé a diari, sobretot ara que feia fred. El Nadal era a tocar i les primeres gelades a trenc d´alba humitejaven les flors del jardí, a la petitona li encantaria que fos neu, mai l´havia vist ni tocat.

     Va fer una última ullada al rellotge de la tauleta de nit, eren les deu. Imaginant com deuria ser tot emblanquinat es quedà dormida a mig conte. En adonar-se, el pare li fixà bé el nòrdic, va tancar la llum de la tauleta, endollà un petit pilot per si la nena es despertava a mitja nit i sortí sense fer soroll, deixant la porta del dormitori ajustada.

     El soroll de trencadissa la despertà. S´incorporà del llit com si tot d´una la seva esquena estigués formada per dotzenes de molles. Va voler cridar d´espant però en veure que no hi havia ningú a l´habitació, es quedà callada. Va guaitar els prestatges pensant que la Grisa hauria fer caure algun llibre. Però la gata no hi era i tampoc es veia res al terra. S´apropà a la finestra, una claror que la nena pensà que provenia del fanal del carrer il·luminava el vidre. El pare s´havia oblidat d´abaixar la persiana i la Martina aprofità per descórrer les cortines i, com a ella li agradava, tafanejar.

     No acabava de creure´s el que els seus ulls veien. Era una nena de sis anys a qui agradava imaginar tota mena d´històries amb les seves nines, però aquell objecte punxegut que havia esbordellat el test i el gerani de la mare, no l´havia vist mai. O potser si. El seu cervell infantil era incapaç d´entendre que un estel hagués esmicolat la jardinera. Va agafar el mànec i en girar-lo per obrir el finestral, s´adonà que quelcom es movia entre les ombres, darrera l´avet gegant.  

     Quedà glaçada en veure com la figura que s´atansava en direcció l´artefacte, prenia forma humana. Era alt com un sant pau, i prim com un espàrrec. Duia un barret d´ala ampla que li ocultava el rostre, i un abric llarg i negre que li arribava als peus. Carregava una bandolera de grans dimensions, quatre o cinc vegades més gran que la de l´escola, va calcular la Martina. Aquella bossa desprenia una llum intensa, màgica, hipnotitzant.   

     ―Hola, bona nit senyor ―va dir la nena amb un fil de veu, entre la por i l´encuriosiment.

     L´home alçà el cap en la direcció de la veu que acabava de sentir. Incrèdul de veure l´infant que l´observava. Allò no estava previst, no havia passat mai. Ningú en coneixia l´existència i així hauria d´haver continuat. Quan li van proposar la feina li asseguraren que no es creuaria mai amb les persones ―on treballaràs no arriben ―li van dir. De fet, si en Llargarut, que així es deia l´esser del barret, es trobava en aquella situació incòmode i inesperada era per l´error que havia comés. I ara tenia un problema. 

     ―Bona nit nena ―va respondre amb cert to malhumorat per espantar-la ―no hauries de ser dormint?

     ―M´ha despertat el soroll. És seu això que fa llum?

     ―Si... bé, no exactament. Jo m´encarrego de... ―En Llargarut emmudí de sobte. No tenia clar si explicar a aquella nena quina era la seva feina ―me n´he d´anar.

     ―Puc venir? ―preguntà la tafanera.

     ―On? Amb mi?

     ―Si. Vull saber què fas amb aquestes coses que fan llum.

     ―Impossible! ―exclamà eixugant-se el suor del front amb un mocador morat.

     ―Si us plau, va, deixi´m acompanyar-lo. O cridaré i tot el barri el descobrirà i llavors si que...

     ―D´acord, d´acord, tu guanyes. Però m´has de prometre que mai explicaràs a ningú el que vegis aquesta nit.

     ―Ho prometo. Com et dius? Jo soc la Martina ―va dir amb un somriure murri. Sempre aconseguia el que volia.

     ―Llargarut. Segueix-me, hem d´anar a buscar en Korvus.

     ―Quin noms més estranys que teniu. Qui és? Un amic seu?

     No va escoltar la resposta i tampoc li va caldre. En un lateral del prat esperava un ocell negre, majestuós, de plomatge dens i bec llarg. Els ulls del corb, també foscos, es clavaren en la convidada, desafiants. «És enorme» va pensar la nena.

     ―On anem?

     ―T´ho explicaré mentre ens enlairem. Anem tard.

     La imponent au va alçar el vol enmig de la penombra, perdent-se en la negror d´un cel minsament il·luminat. Sols la claror de la lluna es deixava entreveure, solitària enmig d´un mar d´obscuritat. Eren ja força amunt quan en Llargarut començà a explicar la seva història.

     —Hi havia una vegada, fa molt i molt anys, un món on la gent vivia sense sostre. Miraven enlaire, on no veien més que els colors blau o negre i això els entristia. La coberta monocromàtica fatigava homes i dones fins el punt de fer-los perdre qualsevol espurna d´alegria. Veient com anaven les coses, el capitost va decidir organitzar una processó fins la punta de la Muntanya Blanca per pregar, amb cants, ofrenes i algun sacrifici animal, que el gran Senyor del Cel els concedís el que desitjaven, que cada dia i cada nit fos diferent. La Divinitat, de saviesa inabastable i un ferm sentit de la justícia, els va atorgar allò que tant anhelaven amb una única condició, l´escenògraf escollit seria l´únic que decidiria com serien a partir de llavors els seus firmaments diaris. D´una varietat infinita i irrepetible. I així va ser com em vaig convertir en l´encarregat de col·locar les peces que tu contemples.  

     —I perquè et va escollir a tu? —preguntà la Martina encisada i entusiasmada amb la història que li estava explicant.

     —Ara ho veuràs.

     Enlairats a una alçada més que considerable, les llums dels pobles es mostraven com petites espurnes enmig d´un caliu consumit. En Korvus s´havia quedat parat agitant les seves imperials ales. En Llargarut va buscar dins la bandolera i en va treure un estel, que li mostrà a la petita —ara col·locarem aquest —. I va estirar els seus braços, que s´allargaren i allargaren fins que gairebé la nena no podia veure on arribaven. Un petit diamant començà a reflectir una minsa llum que poc a poc agafà potencia fins a fer-se ben visible, i les extremitats d´en llargarut recobraven la seva mida inicial. La Martina no deia res, amb els ulls oberts com plats no perdia detall dels moviments del seu nou amic.

     —Alça! Així ho fas?

     —Si, amb totes i cadascuna de les estrelles.

     —i la lluna?

     —És la primera que poso. De vegades hi afegeixo núvols blancs o grisos de pluja, vent, boira, depèn. Però sempre, al seu darrera hi trobaràs el llençol d´estels. Cadascú al seu lloc.

     —Ooooh! Quina feinada a recordar on van. T´ho apuntes a una llibreta? La mama ho fa per no oblidar res.

     —No em cal, fa tan temps que ho repeteixo que ho podria fer a ulls clucs.

     —Quantes n´has de posar?

     —Doncs ara que m´ho preguntes, et diré que no les he comptat mai.

     —Segur que més de cent.

     —Hi pot pujar dempeus. Amb els braços llargs no es triga tant.

     —Podries anar amb el pare a buscar figues.

     —Potser algun dia. Au va, em vols fer d´ajudanta aquesta nit?

     —Siiii! —exclamà la Martina. Mentre en Korvus tornava a batre les ales, els rinxols de la petitona començaren a ballar al ritme que marcava l au.

     —Doncs som-hi. Quan vegis que el meu amic plomat s´atura em dones un estel. Però vigila no et caigui, amb un ensurt ja n´hi ha hagut prou per avui —digué en Llargarut fent una ganyota.

     Volaven en direcció sud a mida que omplien el cel de llum. Duien mitja feina feta quan en Llargarut li digué.

     —Potser fa una nit massa clara, no trobes?

     —Què vols dir? A mi m´agrada.

     —Hi afegirem uns núvols. Obre la cremallera de la butxaca i agafa una de les boletes que hi ha a dins.

     La Martina va obeir i en va treure una petita pilota de color blanc.

     —Estira-la tot el que puguis i dona-li forma, com els dolços de sucre de fires.

     —Com jo vulgui?

     —Clar, la imaginació és el més important, no s´ha de perdre mai —va respondre mentre observava com la nena jugava i manipulava la piloteta, com si fos feta de plastilina, fins que va adoptar una forma que li agradà.

     —Ja està, ha quedat bonic oi?

     —Molt, ara allargaré els braços i el posaré entre aquells dos estels. Et sembla bé?

     —Si! Allà el veurà molta gent, i l´hauré fet jo —digué exultant.

     —Senyores i senyors, ha nascut una artista —Anuncià a la immensitat del firmament, al temps que el corb deixava anar un soroll ben estrany i començava a batre de nou les ales.

     La nit avançava i la cúpula lluïa meravellosa amb les esquitxades que milers de minúscules llànties reflectien entre la foscor. La lluna s´exhibia rodona i plena, escodrinyant amb certa curiositat com la desconeguda gaudia ajudant l´escenògraf de braços elàstics- La nena no tenia fred tot i l´alçada, s´havia acostumat a cavalcar damunt l´au i anava lleugera remenant la bossa i traient-ne les peces del puzle celestial, fins que ja no en quedà res. La bandolera era buida i la tasca acabada.

     —Toca tornar a casa Martina —digué en Llargarut amb un bri de tristor en el to —.D´aquí no res hauré de començar a aplegar-ho doncs el sol demanarà pas per donar inici a un nou dia i és molt primmirat, no li agrada compartir protagonisme.

     —Et puc ajudar a recollir.

     —Senyoreta, ja ha fet prou per avui. Has de dormir que demà tens escola.

     —Com ho saps?

     —Recorda que des d´aquí dalt es veu tot, i a part d´uns braços molt llargs, també tinc vista de falcó.

     —I demà a la nit, em vindràs a buscar?

     —Ja veurem —contestà mentre la deixava suaument damunt ell matalàs del seu llit, abans de desaparèixer per la finestra.

      Un lleuger esgarip del corb li desitjava un feliç descans. La Martina es regirà sota el nòrdic cercant el peluix que el pare havia guanyat en les curses de camells les darreres fires. Va obrir un ull, blau com el mar en dia de tramuntana i va guaitar el rellotge. Les deu i cinc minuts. Sense pensar-hi, abraçà el seu inseparable osset i es quedà dormida, somiant, volant, feliç.