relatsdetramuntana

       Les puntes dels dits acaronen les espigues que es mouen al vaivé d´una suau brisa matinal. El camp es tenyeix d´un color verdós i groguenc alhora, el cel clar que la tramuntana ha escombrat de núvols, afegeix les tonalitats blavoses que fan contrast amb la terra. La línia de separació marcada per la carena de roca vermellosa, permet captar una imatge de colors vius a ulls de l´home que s´ho mira amb recança. La plana encerclada per turons i aigua salada s´escampa més enllà del que pot albirar. El món ha canviat, sols en aquell racó tot segueix ancorat en el passat. El tacte del blat remou enyorança d´una infantesa marcada per corredisses i trapelleries, algunes inconfessables, que l´ocuparen quan era un marrec tot jugant amb els seus germans a la granja. D´allò ja fa tants anys que la memòria sovint s´emboira i els records naveguen a la deriva en el mar de la remembrança, duts per onades esbraonades que repiquen fins trencar-se damunt la costa rocallosa. ...

     Les mans tremoloses acaronen les peces en blanc i negre. El cor s´accelera com una bandada de cavalls desbocats travessant un prat, mentre les gotes de suor llisquen per l´espinada. Observo el cos negre de corbes perfectes del meu company, esperant que el toqui com només jo en sé. A l´instant que els dits experts es desplacin entre la dentada rítmicament, ell deixarà anar sospirs de plaer que ressonaran entre les parets d´aquell antro.           La nostra història d´amor va néixer una freda tarda de febrer quan l´home de cabells blancs i cos esquifit es presentà al conservatori. Després de parlar animosament amb el meu professor, s´atansaren els dos on jo practicava una peça que es resistia, tot i la meva agilitat innata. Buscava un somiatruites disposat a enfrontar-se, cada nit, a una audiència d´allò més variada i per tant, amb prou capacitat per oferir-los una escapada de dues hores duent-los al port d´un lloc imaginari, allunyat ...

       Su irritante sonido derriba el muro que separa el sueño de la realidad en el preciso instante que la abrazaba. El despertador, puntual y cruel, me arrancaba súbitamente de la playa, del atardecer, del vaivén de las olas del mar, del tacto de su vestido blanco ibicenco, de su sonrisa eterna, del roce de su largo pelo meciéndose con la suave brisa, de Ella. Sin piedad, desaparecía entre la niebla de mi imaginación.      De pie en la cocina, observo con impaciencia la cafetera, esperando escuchar su gorgoteo. Música para mis oídos, brebaje sanador para el alma. Unos minutos de silencio placentero bajo el hechizo de los primeros rayos de un sol que se asoma, con timidez, por la ventana. La calma antes de la tempestad. En breve, las fieras se adueñarán del lugar y mi pequeño oasis desaparecerá, como una ilusión en el desierto.      En la puerta del colegio me despido con un beso de mis hijos, Leyre y Bruno. En un pa...

      Era tort i malforjat. La manca d´ull formava part d´un motlle esguerrat de primeres. Camacurt de naixença que ni l´alça era capaç de dissimular el deambular maldestre. Li faltaven dos dits de la mà dreta que anys enrere es quedaren dins una piconadora de carn. No era bo per treballar, un enze més gandul que el jaure amb l´afegit de la desventura que l´acompanyava allà on anava. La seva presència provocava reaccions d´aprensió i mofa de qui amb ell es creuava. Les velles corrien a canviar de vorera en veure´l de lluny, temoroses que una malastrugança els caigués al damunt. Els més menuts el temien, i les mares els amenaçaven amb la seva presència si no es portaven bé ―vindrà l´home del sac i se t´endurà amb ell ― els deien. I els marrecs sempre feien cas, sols pensar-hi, les llàgrimes i els plors s´obrien pas entre pensaments infantils on imaginaven tota mena de tortures, així que no els quedava més remei que obeir.        L´Ovidi comptava vi...

    És a la nit que ho veig tot clar. M´imagino assegut al banc de l´andana, esperant el darrer tren amb destí a l´infern on la meva ànima culpable cremarà com la de tants altres malparits, que m´envaeix la necessitat de buidar damunt d´un full de paper allò que em turmenta des que fa dècades, quan vaig ser protagonista anònim de l´episodi més terrorífic que es recorda al que fou el meu institut.       Aquell setembre del 91 s´iniciava el curs escolar amb un munt de cares noves entre el professorat, de fet pocs en quedaven de l´any anterior i sols les parets desgastades, el mobiliari atrotinat i jo, el conserge, ens manteníem fidels al centre. Mercè i Joan, així es deien dos dels novells. La mestra i la bèstia, com els vaig batejar (un costum, o un joc, personal que perdurava al llarg dels anys, els posava sobrenoms a tots els docents), al poc van cridar la meva atenció i per motius ben diferents.   Ell era un triomfador. Cada dilluns, quan els huma...

        Les passes, perdudes, s´aturen. Tres a la dreta i quatre a l´esquerra. Dubto, giro el cap i la pròpia ombra reflectida per l´ataronjada llum del fanal sobre les llambordes, m´atemoreix. Miro més enllà, la sensació hi és present. Agafo fort la bosseta que duc a la butxaca de la caçadora que fa anys va perdre el cuir. Palpo el pantaló texà foradat per assegurar-me que res no m´ha caigut amb el caminar atropellat. Entro el carreró tremolant, ja és aquí. Deixo enrere el darrer llum, m´endinso a la foscor que em durà fins a casa per tancar-me a l´habitació, dins la seguretat de la meva bombolla, intocable. Aquell malparit amb xandall m´ha filat en travessar la Plaça dels Bous i sap on vaig, per això arribar se´m fa imperatiu.      Enfilo el Carrer de la Desolació que forma, a banda i banda, l´antic complex de fàbriques tèxtils ara abandonades, en runes. Esguardo el rosec que fan les rates sense immutar-se de la meva presència. Soc un fantasma que ni...

    La mort del Senyor Garrido ho va accelerar tot. La seva pèrdua deixà l´empresa a mans del sapastre del seu fill Ernest, que ni de bon tros volia estar-hi lligat. El noi sempre havia estat una bona sangonera que no feia ni brot i al que, encara menys li interessaven els maldecaps derivats de dirigir el negoci que el seu pare havia aixecat del no res fins a situar-la com un referent nacional dels productes fabricats amb cuir.   De la nit al dia m´havia quedat sense feina. Una vida buida i un compte corrent ple gràcies a la generosa indemnització que el bo del fill Garrido m´havia concedit després de trenta anys de fidelitat. Desconeixia completament el món laboral, tot i no arribar a l´edat mínima, l´amistat del pare amb el Senyor Garrido, forjada durant el servei militar obligatori, va fer que m´acabés contractant per dur a terme les feines més elementals i que ningú més volia fer. Jo era un adolescent sense massa llums i em vaig veure en deute amb aquell bon home de...