L´HOME DEL SAC

 

    Era tort i malforjat. La manca d´ull formava part d´un motlle esguerrat de primeres. Camacurt de naixença que ni l´alça era capaç de dissimular el deambular maldestre. Li faltaven dos dits de la mà dreta que anys enrere es quedaren dins una piconadora de carn. No era bo per treballar, un enze més gandul que el jaure amb l´afegit de la desventura que l´acompanyava allà on anava. La seva presència provocava reaccions d´aprensió i mofa de qui amb ell es creuava. Les velles corrien a canviar de vorera en veure´l de lluny, temoroses que una malastrugança els caigués al damunt. Els més menuts el temien, i les mares els amenaçaven amb la seva presència si no es portaven bé ―vindrà l´home del sac i se t´endurà amb ell ― els deien. I els marrecs sempre feien cas, sols pensar-hi, les llàgrimes i els plors s´obrien pas entre pensaments infantils on imaginaven tota mena de tortures, així que no els quedava més remei que obeir.  

     L´Ovidi comptava vint anys quan l´àcid de bateria li va caure al damunt. Treballava en un ferroveller on desballestaven tota mena de cotxes antics. Les cremades li consumiren la meitat del rostre i l´ull es va dissoldre entre la profunditat de la carn. A partir d´aquell incident tot va anar com un carro pel pedregar i la fesomia del noi, que ja era prou nafrada, va fer que es guanyés el sobrenom del monstre dels malsons.

 

 

 

     Però ell no du sac, ni mana un cervell recargolat i obscur, mai ha fet mal ningú. Sobreviu com pot enmig d´un món que no l´accepta. Un riu que l’arrossega, brandant-lo i colpejant-lo contra les roques. Ningú el rescata, ningú li ofereix una corda on agafar-se i anar a raure a la llera. Ni el capellà que el guaita amb recel a missa, quan assegut a la darrera filera, on les llums no arriben, escolta obedient les paraules del mossèn. A l´aixopluc de la penombra, sempre a la penombra.

     Llueix un vestit de pell fet a pedaços. Amb restes de saldo, de cames i braços desiguals, mal cosits. És incapaç de captar el seu reflex amb l´ull que li queda, ell també es fastigueja, sap de l´aparença que s´hi dibuixa. Desitjaria fugir d´un cos que no vol, ocupar-ne un altre a joc amb la seva persona, amb el que pensa, amb el que sent, amb el que voldria fer i no pot. No provocar rebuig ni pena, sols ser un més del ramat. Tenir algú a qui estimar i ser estimat, una família, una feina, ser feliç tot i els maldecaps que inclou ser part del sistema. Ser acceptat. Res d´això tindrà mai, condemnat des que va néixer. Marcat com un tatuatge inesborrable. Assenyalat per un dit invisible ―seràs horrible i repulsiu―, la sentencia. Una vida escrita per endavant amb paraules de ressentiment. Càstig d´una perversitat creada per gelosia. Una estampa perfecta no pot acompanyar-se d´una ànima bondadosa. Aquell era el seu pecat, l´interior de l´Ovidi era de color blanc pur. Un esperit benvolent engarjolat dins una cuirassa d´ogre desgavellat.

     Sovint pensa que el repicar de campanes anuncia la seva arribava, alertant a qui passeja que s´aproxima l´home del sac, com segles abans quan els soldats atacaven una vila. No sempre ha estat així. Abans que la societat li girés l´esquena ell s´esforçà per mostrar la llum que duia dins seu. Intentà ser un ciutadà qualsevol tot i els desajustos anatòmics. Formar part del lloc on vivia, ajudar a qui ho necessitava treballant en el que fos, pensant en els altres més que no pas en ell. Però tot fou un desgast inútil. A càmera lenta l´anaren arraconant, ja no volien els seus favors ni la seva companyia. Com si fos portador d´una malaltia contagiosa i mortal, el llançaren a les escombraries de la comunitat, no en volien saber res i menys percebre´l proper. L´Ovidi nen i noi s´anaren transformant, mudant la seva aparença camí d´una imatge antagònica del que ell desitjava, empès per les onades de la multitud, estavellant-se una i altra vegada amb el mur de la incomprensió. El destí que ell creia que li tocaria a la roda de la vida es va anar torçant com les seves vèrtebres, recargolant-se fins el punt que una gepa s´entreveia sota l´abric llarg i llardós. Un bunyol sense sucre, aspre i de mal empassar.

     El temps l´anà ubicant on li pertocava —no tries el teu lloc, està redactat en el Llibre Dels Vius des que vas respirar per primera vegada —, sentia dir dins la seva consciència. Per molt que s´esforcés, remar a contra vent és impossible. L´univers li reservava un paper. Li agradés o no, era l´home del sac, el monstre dels malsons de petits i grans, a qui buscaven sota el llit abans de tancar el llum i a qui temien entre la foscúria del dormitori. Culpable de nits en blanc i esglais a la matinada. Protagonista principal d´una obra que ell no havia triat. De cor pur i consciència afectiva, sentia com les seves entranyes es retorçaven per no ser l´arrel de l´heura que estreny els arbres.

     La fortalesa minvava a cada rebuig fins que un dia comprengué que el corrent no s´aturaria. L´home obrí els ulls a la realitat, tement i acceptant el seu nou lloc al puzle. Era la peça deformada que sols encaixava en un lloc: La por.

     L´Ovidi es convertí en la guilla que s´escola, sigil·losa i àgil, dins el corral, empaitant gallines temoroses i indefenses. Conscients que no tenen escapatòria, com els nens quan dormen.