ASSEDEGAT DE VENJANÇA

 

     Les puntes dels dits acaronen les espigues que es mouen al vaivé d´una suau brisa matinal. El camp es tenyeix d´un color verdós i groguenc alhora, el cel clar que la tramuntana ha escombrat de núvols, afegeix les tonalitats blavoses que fan contrast amb la terra. La línia de separació marcada per la carena de roca vermellosa, permet captar una imatge de colors vius a ulls de l´home que s´ho mira amb recança. La plana encerclada per turons i aigua salada s´escampa més enllà del que pot albirar. El món ha canviat, sols en aquell racó tot segueix ancorat en el passat. El tacte del blat remou enyorança d´una infantesa marcada per corredisses i trapelleries, algunes inconfessables, que l´ocuparen quan era un marrec tot jugant amb els seus germans a la granja. D´allò ja fa tants anys que la memòria sovint s´emboira i els records naveguen a la deriva en el mar de la remembrança, duts per onades esbraonades que repiquen fins trencar-se damunt la costa rocallosa. Somnis de petit, malsons de gran.

     La casa esguarda l´inexorable pas del temps. Pausada, adormida, trista, abandonada. Sense cap alè de vida que aporti llum. Una taca fosca enmig de la mescla de pintures acolorides, com el gra negre que trenca una dermis carnosa i clara. Ell s´hi atansa lentament, ebri de l´antiga fragància a lavanda que el seu cervell inhala provinent del calaix dels aromes passats, com l´escudella de l´àvia o els canelons de la mare. S´emboteix de la flairança de les torrades a la llar de foc, de les tomates sucades i del fuet tallat a gruix. Mou les barres com si el mastegués, el gust a embotit li desperta el sentit i la llengua neda entre la secreció del plaer. S´aproxima a la masia i es fixa en l´antic estable on es guardaven les vaques. Runes que temps ençà bullien d´activitat del bestiar que pasturava alimentant-se d’userda. Cantines de llet que la mare bullia i el seu germà gran s´encarregava de vendre al poble. Observa el camí com si veiés el carro i l´ase allunyant-se tot just a trenc d´alba. Es llevava del llit abans d´hora per fer una ullada entre els vells taulons de la finestra, d´amagat dels pares. Tot torna desordenadament. Rampells que van i venen com els gats, quan i com volen.

     Els dies de llum van desaparèixer aquell maleït dia d´estiu en que els soldats van presentar-se acusant el seu pare de traïdor. Se l´endugueren lligat de mans a una corda que subjectava un genet barbut, arrossegant-lo entre la polseguera que els equins aixecaven al seu pas. Aquell instant quedà gravat a foc, fou la darrera vegada que el veié abans d´enterrar-lo. L´inici de la tempesta. L´instant en que es plantà la llavor del mal dins seu i que durant anys va anar creixent fins a convertir-se en flor de venjança.

     La mare, incapaç de fer-se càrrec dels cinc fills, decidí sol·licitar clemència Al clergat que finalment, accedí a adoptar-lo com a aprenent al monestir enclavat entre les roques d´una illa enmig del no res, entre penya-segats que n´impedien la fugida i un mar que es perdia més enllà de l´horitzó. Una presó disfressada de lloc sagrat. Un càstig per no haver fet res dolent, com el seu pare. Mort en vida, fantasma dins l´àmfora de l´oblit, fill de ningú, ni tant sols de Déu. L´home que guaita la carcassa vella del que fou la seva llar, s´esgarrifa quan el pensament el trasllada al claustre humit i fred on els monjos l´educaven a cops de fuet. Memòries d´uns anys que passaren a pas de bou, marcant una maduresa alimentada pel desig de fugir, de tornar, de matar. Aquells súbdits del Senyor li inculcaren els coneixements de la religió, aprengué a conrear, a cuidar del bestiar, a fer pa i a cuinar. El formaren en els oficis de l´ebenisteria i la pedra. L’instruïren en l´art de lluita amb espasa i arc. El propòsit d´aquells homes d´hàbits grisos era que formés part de la seva comunitat. El propòsit de l´home que ara mira amb ulls tristos l´esquelet sense sostre del caseriu on un dia va ser feliç, era ben diferent. Per ell tot donava voltes a un únic objectiu. Els anys d´adoctrinament els aprofità, tant com va ser capaç, per forjar un destí que es començà a escriure el mateix dia que els cinc soldats destruïren el seu futur. La ocasió es presentaria tard o d´hora i calia estar preparat.  

     El vaixell salpava dos cops l´any en direcció a terra ferma. L´home que ara entra al seu antic dormitori rememora aquell dia mentre toca les fustes corcades del que fou el seu llit. Ara el troba petit, minúscul, de fireta. Les parets ennegrides pel foc i el sostre consumit per les brases són marques que perduren en el temps, cicatrius profundes del moment que els tocà fugir abans que els soldats del Comte no tornessin. El mateix senyor feudal en qui pensava, amagat de polissó entre les tines buides de la nau que acabava de salpar. El seu bitllet de retorn navegava al ritme en que la bufada empenyia les veles. Desconeixedor del destí però sabedor que, fos on fos, seria més pròxim al noble a qui donar mort.

     A port, s´escapolí de nit, entre les ombres dels carrerons orfes de llànties, on la fortor a orins i el podriment és més intens, per on ningú gosaria posar-hi una espardenya per por a l´atac dels qui s´amaguen en la foscúria. Ell no en té de por, i així ho va fer saber a l´espantaocells malgirbat que provà de sostreure-li el sarró on duia pa i formatge i que s´endugué de record un forat que li travessà el fetge. L´estaquirot quedà estès al fred terra i la sang brollant perdent-se carrer avall, barrejada amb d´altres fluids humans, dibuixant una línia de vida que s´acabava d’estroncar. L´home continuava camí com si res, aliè al que acabava de succeir, impassible, perdent-se en la negror del camí que el durà a casa.

     El cap cot, sota un barret que li permet l´anonimat i una capa que el protegeix del fred, creua camps i turons fins fer-se visible, davant seu, la silueta de la serralada que reconeix tot i els vint anys que han passat. S´hi enfila per allà on només les cabres ho poden fer, entre roques afilades i forats dels que no es veu fi. Dalt de la muntanya contempla la plana, la seva terra, la que el va veure néixer i la que el va trair. El punt negre entre colors, la taca del que un dia, d´ara fa dues dècades, desprenia el caliu d´una llar. Ha arribat l´hora.

     S´atansa al forat que fou el seu finestró. Ja no veu al pare, ni la mare, ni el germà gran partint al poble amb el carretó carregat de llet. De lluny intueix les formes de la ciutat i la torre del castell. És allí on viu i és allí on morirà. Salta per la vella carcassa de pedra, entrant i sortint de la resta d´estances. Els records omplen cada racó d´unes habitacions ara buides d´agitació. No queda ningú, tots han desaparegut engolits per la destrucció, com la casa, ja no queda res de la família que van ser. L´enderroc tot ho va arrossegar, inclosos els sentiments.      

     Toca amb la mà les fredes pedres de la paret. Sent una esgarrifança que li recorre l´espinada i una llàgrima resseguint les carns dures d´un rostre esculpit pel dolor. L´acer com a testimoni de coratge, de valor per travessar el pit del Comte. Tallar-li el cap, oferir-lo al seu pare. Una ofrena macabre d´amor. El preu a pagar per sortir del purgatori on el van llençar. Tornar a començar convertit en assassí venjatiu. Recorre amb el dit l´afilada fulla de l´espasa, la imagina regalimant de sang noble, impura, i somriu. La ganyota d´un boig tranquil, de qui coneix el seu propòsit i que és a punt de complir-lo.

     L´home acarona amb la punta dels dits les espigues que ja no es mouen amb el vaivé d´una ventada que s´ha esvaït. Un núvol negre ocupa ara el cel de la plana, presagi del que passarà l´endemà. La tempesta s´apropa a la ciutat al temps que ell s´allunya de la seva antiga llar. Rodamon desitjós de trobar-se cara a cara amb el destí, amb el feudal, amb la mort.

     Assedegat de venjança.