"MANITAS DE PLATA"

     Les mans tremoloses acaronen les peces en blanc i negre. El cor s´accelera com una bandada de cavalls desbocats travessant un prat, mentre les gotes de suor llisquen per l´espinada. Observo el cos negre de corbes perfectes del meu company, esperant que el toqui com només jo en sé. A l´instant que els dits experts es desplacin entre la dentada rítmicament, ell deixarà anar sospirs de plaer que ressonaran entre les parets d´aquell antro.

 

 

     La nostra història d´amor va néixer una freda tarda de febrer quan l´home de cabells blancs i cos esquifit es presentà al conservatori. Després de parlar animosament amb el meu professor, s´atansaren els dos on jo practicava una peça que es resistia, tot i la meva agilitat innata. Buscava un somiatruites disposat a enfrontar-se, cada nit, a una audiència d´allò més variada i per tant, amb prou capacitat per oferir-los una escapada de dues hores duent-los al port d´un lloc imaginari, allunyat de la monotonia i els maldecaps que omplien de nuvolades unes vides marcades per desenganys de tota mena.

     Aquell matí caminava capcot sota el plugim que la tramuntana brandava al seu caprici. Encongit d´espatlles i el cervell donant voltes a la llibreta que duia dins la bossa, travessava bassals d´aigua on es reflectien les llums dels cotxes que circulaven pels carrers del Barri Vell esquitxant-me les sabates. Semblava que fos capvespre i no migdia. Havia acceptat la oferta de l´homenet i em dirigia al seu local per conèixer el meu novedós company. Si tot anava bé, aquella mateixa nit m´estrenaria.

     El club estava situat al soterrani d´un antic magatzem de teles reconvertit en un immens laberint de sales d´exposició i tallers on artistes de tota mena, i dubtosa qualitat, hi trobaven aixopluc per mostrar les seves creacions. Recordava haver-hi passat uns mesos abans, quan un vell company d´institut m´envià una invitació per visitar la seva obra pictòrica. Allò resultà immenjable, sort dels canapès i les begudes que ho feren més suportable. Vaig esbotzar un somriure tot recordant l´episodi alhora que obria la porta del bar.

     Només entrar, una bravada intensa a lleixiu em travessà el sentit, embriagant-me de la fortor a desinfectant fins el punt de provocar-me un lleu mareig acompanyat d´una fastigosa cremor a la gola. La cocteleria oferia un aspecte que em recordà les escenes de la pel·lícula Cabaret de Liza Minelli. Una llarga barra amb tamborets presidia el costat oposat a l´escenari. A les taules, disposades sense ordre per tot el local, hi descansaven les cadires que la noia de la neteja havia aixecat. Em dirigia cap a l´entarimat, a saludar el preciós exemplar que ocupava gairebé tot el teatre, quan l´amo va sortir del lavabo. Després d´intercanviar salutacions i una curta conversa, em vaig apropar al que s´havia de convertir en el meu amic. Li vaig començar a parlar mentre l´amanyagava i recorria les seves formes perfectes. Era un exemplar esplèndid i estava convençut que el so en seria igual.

     Vaig treure la llibreta de partitures escollint la meva preferida, Piano man de Billy Joel, i tot començà a fluir. Sense adonar-me, tocava el piano i cantava davant l´atenta mirada de la noia que per un moment havia deixat l´escombra recolzada a la màquina de tabac. En Paco, l´home esquifit també m´observava a mesura que eixugava els gots amb un drap. Van ser uns minuts màgics, de comunió entre el majestuós instrument i la meva ànima —Manitas de plata —em batejà a l´instant la xicota sud-americana, que havia reprès la seva feina en acabar l´assaig. Més tard, en sortir del bar, vaig començar a pensar en el repertori de l´estrena, aquella mateixa nit.       

 

  

    Ara fa vuit mesos que formo part de la decoració del local, amb els canelobres que aporten una ínfima llum a cada taula, les cortines vermelles i els quadres d’algun resident del pis superior. Cada nit, de dimarts a diumenge, ofereixo el meu espectacle i, cada nit és el primer concert, davant un públic fidel barrejat amb desconeguts d´una vesprada. Una mescla difícil d´entendre i digne d´un prestigiós estudi sociològic. Cares noves, algunes de pas, que mai més tornaré a veure i d´altres que continuaran visitant el club, ja sigui per l´ambient, els còctels, la música o l´anonimat que ofereix la tènue il·luminació de color moradenca i lilosa. Amb el temps he aprés que no soc l´únic que hi actua, d´altres també ho fan. A cada taula, a l´allargada barra o dempeus a tocar de l´entrada, s´hi recreen obres de teatre minimalista, on pocs actors, de vegades un de sol, segueixen un argument propi, aliè a la resta. El meu és clar, em paguen per tocar. Tanmateix en conec uns quants d´assidus que ofeguen històries tristes i perverses dins una copa endolcida.

    Al fons de tot, on només arriba la minsa llum d´una llàntia, s´hi amaga el nebot de l´amo. És camell de pols blanca i fa els negocis amb el vistiplau del seu oncle, que s´endú una comissió. Els animals que ocupen els tamborets venen a diari. Pocapenes que necessiten evadir-se de la llum del dia, còmodes enmig de la penombra que els permet buidar la ment i omplir-la d´alcohol. Els aspirants a artistes acostumen a deixar-se veure els dijous, igual que petits grups d´estudiants que animen el local cantant, i de vegades ballant, al ritme dels meus dits. Els dimarts és el torn de les parelletes furtives, relacions prohibides que busquen refugi a l’empara de dies poc concorreguts. Homes i dones que es transformen en amants secrets, una doble vida tancada entre les quatre parets de la cova que els allibera, deixant fluir desitjos ocults, alguns a canvi de diners, d´altres purament morbosos, cercant la satisfacció mútua que fora no troben.

     Els conec a tots ells, però ells a mi no. Soc com la màquina que els escup el tabac que després fumen asseguts a les taules. Una part més del decorat fet amb cartró pedra, a mida de la seva esbiaixada perspectiva. Gaudeixen amb la música, el recital, i de bones a primeres m´ho fan saber, però aquella complicitat desapareix amb celeritat, dispersa entre converses privades i llavors em quedo en soledat entre la gentada, fins que sovint es presenta la oportunitat. Distingeixo entre el ramat de clients la víctima propicia i m´hi abalanço amb la seguretat que m´aporta ser el pianista, el músic virtuós que acaba de tocar en el seu minimalista estadi esportiu o pavelló. Al fons del prestatge en Paco guarda la meva ampolla que convida a perdre els sentits.

     L´absenta i les manitas de plata fan meravelles a l´habitació del motel del davant, recorrent el cos de l´escollida, que xala de valent. La primera a comprovar-ho fou la noia de la neteja, tot i que l´endemà cap dels dos ho recordéssim. No m´ho puc permetre. L´elixir afecta a la memòria, crea un forat buit on res s´hi guarda ni hi queda retingut. Episodis de luxúria i desig que desapareixen amb l´albada. Somnis impossibles d´evocar. Senzillament no ha passat, deslliurat de la temença de la gelosia. Eximit de donar explicacions al meu amor de color negre i corbes perfectes a qui acarono cada nit dalt l´entarimat.

 

     Dedicat a la Paquita, que fa poc em va batejar amb aquest sobrenom.