L´ARTESÀ

 

  La mort del Senyor Garrido ho va accelerar tot. La seva pèrdua deixà l´empresa a mans del sapastre del seu fill Ernest, que ni de bon tros volia estar-hi lligat. El noi sempre havia estat una bona sangonera que no feia ni brot i al que, encara menys li interessaven els maldecaps derivats de dirigir el negoci que el seu pare havia aixecat del no res fins a situar-la com un referent nacional dels productes fabricats amb cuir.

  De la nit al dia m´havia quedat sense feina. Una vida buida i un compte corrent ple gràcies a la generosa indemnització que el bo del fill Garrido m´havia concedit després de trenta anys de fidelitat. Desconeixia completament el món laboral, tot i no arribar a l´edat mínima, l´amistat del pare amb el Senyor Garrido, forjada durant el servei militar obligatori, va fer que m´acabés contractant per dur a terme les feines més elementals i que ningú més volia fer. Jo era un adolescent sense massa llums i em vaig veure en deute amb aquell bon home des del primer dia.

  Vaig passar tres dècades senceres dins el taller, fidel espectador del seu creixement, la construcció de la nova fàbrica i de com s´anava multiplicant el nombre d´operaris per l´alta demanda de productes que es generava. De l´edifici en sortien a diari dos camions carregats de bosses de mà, maletes, carteres, moneders, clauers, abrics, caçadores i tot allò que la pell podia donar-hi forma. I jo era feliç, treballant tot el dia, aprenent i practicant. Amb el anys em coneixia totes les tècniques i el procés de fabricació, tant artesanal al principi, com industrial els darrers temps. Dominava la successió de fases que havia de passar la matèria primera verge fins a transformar-se, per exemple, en una exclusiva bossa de mà.

  El món de colors on l´existència corria pausadament, controlada, s´havia esfumat i em sentia desemparat enmig d´uns aiguamolls inhòspits, una terra erma d´un gris cendrós que m´emboirava la ment. Fora de l´aixopluc del Senyor Garrido, m´enfrontava a un món que desconeixia i m´atemoria. Sort del meu oncle Sebastià que a les poques setmanes em va venir a trobar per oferir-me treballar d´ajudant seu a la funerària. Tot i la manca d´experiència, l´aprenentatge no em va costar massa i en poc temps em vaig adonar que l´art de preparar els difunts se´m donava bé.

  La llum s´obria pas enmig de la foscor, i més quan vaig prendre la decisió d´invertir els diners en rehabilitar un antic mas, fent realitat la idea que em voltava pel cap. La dedicació al tanatori em deixava suficient temps lliure i l´oncle em permetia flexibilitzar l´horari, sempre i quan complís amb les meves obligacions laborals, de manera que sovint em deixava sol a la sala i jo agraïa la confiança i la llibertat que em donava.

  A la casa pairal m´hi vaig fer construir un petit taller, rescatant de l´oblit part de la maquinària que dormia sota una espessa capa de pols a l´antiga fàbrica del Senyor Garrido. El meu somni era tornar a treballar al cuir, sentir el seu tacte, la seva olor, reprendre l´ofici de forma artesanal, donar forma a objectes de pell i vendre´ls com a peces úniques. Es tractava d´una aposta arriscada i podia perdre els estalvis, però mantenia dins meu la inquietud i la flama encara era ben viva. En una de les visites a les runes de l´antic edifici tèxtil, vaig aprofitar per recollir del despatx la llista de clients, em serviria per obrir-me camí, ara jo era empresari i treballador a la vegada, i depenia exclusivament de mi que el negoci funcionés. Pressa no en tenia, ja disposava d´un sou i la part econòmica estava més que coberta. A tocar de l´obrador m´hi vaig fer construir una petita piscina climatitzada, tot i no ser cap caprici. 

 

 

 

  El catorze de setembre, la data la recordaré sempre, vaig vendre la primera obra exclusivament feta a mà per mi. La noia era propietària d´una botiga a l´Eixample de Barcelona i va quedar encisada en veure la fotografia a la meva web. A partir d´aquell dia em vaig donar a conèixer i combinava les dues feines. Els objectes, fets de un en un, es venien amb etiqueta artesanal, únics, la qual cosa augmentava considerablement el preu i els guanys. A la fi tornava a ser feliç i això es traduïa a la funerària on treballava sense descans intentant deixar els morts com si dormissin, sobretot el rostre que era la única part visible juntament amb les mans. Els vestia amb les seves millors gales, els maquillava i els pentinava, a punt pel darrer comiat.

  Aquell Nadal la marca El Mas, de bosses i moneders, es convertiren en els regals preferits en el mercat de compradors que rondaven els quaranta i cinquanta, perfils econòmicament potents a la caça de l´elitisme que jo els oferia. La fama s´enlairà com un globus aerostàtic portat per les corrents fins el punt que una periodista em va voler entrevistar per un diari de tirada nacional.

  ―Quin és el secret del seu èxit?  ―em preguntà la jove.

  ―La passió pel que faig sobretot. També el lloc on treballo, l´espai m´ofereix tot el que necessito, i finalment el material que és de primera qualitat.

  ―I l´expertesa, suposo.

  ―Per descomptat, que les mans sàpiguen què han de fer en tot moment és fonamental en el meu cas.

  L´any següent vaig guanyar molts diners però en cap moment vaig pensar en deixar la feina a la funerària. D´una banda sempre estaria agraït al meu oncle per haver-me ajudat en els moments més complicats, i per altra necessitava aquella feina, per estrany que sembli, formava part de la meva vida.

  Les comandes entraven a un ritme frenètic, no donava a l´abast jo sol. El cuir precisava d´un temps de preparació abans de convertir-se en una obra d´art, i la matèria primera no era fàcil d´aconseguir en les quantitats i la qualitat que necessitava. Em vaig plantejar de contractar un ajudant però de seguit esborrava la idea de la ment «és un risc i ningú ho entendria» pensava. Cada peça que sortia del taller duia la meva empremta, la feia única i les mans d´un altre la podia malmetre, perdent la seva essència. La signatura personalitzada era el que buscava el client.

  Passada l´època nadalenca vaig haver de tancar l´obrador durant uns mesos. La piscina buida i l´absència de material m´obligaren a decidir-ho. M´urgia la necessitat de proveir-me fent hores extres al tanatori per guanyar diners, però sobretot per mantenir ocupat el temps, dedicar-me als difunts en cos i ànima, comptant que a finals d´estiu aconseguiria tornar a engegar la maquinària.

  Això pensava.

 

 

 

  La freda sala d´interrogatoris no convida precisament a mantenir una conversa, i el rictus seriós que acompanya l´uniformat que tinc assegut al davant encara menys.

  ―Hi creu en les casualitats? ―em pregunta.

  ―Ara si. No em queda més remei.

  ―Qui ho anava a pensar?

  ―Ho pot ben dir.

  ―Així, reconeix que el moneder de la fotografia que té al davant l´ha fabricat vostè?

  ―Es clar! ―exclamo. ―És un objecte preciós! Únic!

  ―I els de les altres imatges?

  ―Tots ho són.

  ―Els càrrecs de que se l´acusa...

  ―No he matat ningú!

  ―Li dono la rao. Però de la resta?

  ―No en treure res de negar-ho.

  ―D´acord ―em diu apropant-me un full oficial i un bolígraf ―escrigui la seva confessió.

  Em miro l´espai en blanc que he d´omplir a la vegada que l´agent desapareix per la porta, més enllà de les quatre parets grises de formigó. Em sento com mercaderia dins un contenidor de metall, creuant l´oceà dins un vaixell carregat d´altres com jo, navegant a la deriva sense destí, sense ànima, convertit en un número. Quan apunti el meu nom, aquest desapareixerà per sempre, convertit en un zombi anònim, buit, ocupant una cel·la física i mental on passaré la resta de la meva, ara si, trista i inútil existència. Orfe de qualsevol estímul creatiu.

  La llum s´apaga i em precipito a l´interior del volcà on el meu cos es submergeix dins el riu de lava que em crema la pell. «La pell».

 

 

 

  El meu nom és Salvador Tamariu Bonareu, tinc quaranta-vuit anys i soc artesà des de fa més de trenta. La meva vida gira al voltant del que les meves expertes mans són capaces de crear, amb imaginació i amor per la feina. Soc creador de peces irrepetibles i és per això que en acomiadar-me de la fàbrica del Senyor Garrido, sentia dins meu la necessitat de continuar per deixar i compartir el meu llegat. L´oncle, amo de la Funerària Bernal, em va facilitar sense ell saber-ho, el poder seguir oferint els meus productes a una clientela cada vegada més extensa i que es beneficiaven de les meves creacions.

  Suposo que ara toca explicar com ho feia i el motiu pel qual em trobo emmanillat.

  El procés de fabricació de cada peça és individualitzat, diferent en cada cas. D´entrada perquè la matèria primera ho és, requereix d´un temps de preparació que va en funció també de la quantitat necessària. Del taller en sortia el resultat final d´un seguit de passes que calia seguir metòdicament, amb una línia temporal marcada que si no es complia a la perfecció, acabaria a les escombraries. Fins i tot a mi em passava.

  Posem un exemple. Per fabricar una bossa, el primer pas era que la idea sorgís, fer-ne un esbós a llapis amb la forma i les mides, per després afegir-hi les nanses i els butxaques exteriors. Amb el dibuix completat, m´atansava a la piscina climatitzada i pescava el tros més adient i que transformaria en cuir. Cada mostra de pell era personal, amb característiques purament seves de gruix, resistència, elasticitat, i per tant calia afinar molt alhora de seleccionar. Una vegada iniciat el procés no podia tornar enrere. La piscina, ara buida, la omplia amb l´epidermis que prèviament extreia dels morts al tanatori, dels cossos que eren vetllats i enterrats vestits, sols mostrant la cara i les mans. Del que hi havia sota la camisa, el pantaló o el vestit, ningú en sabia res. Difunts convertits en la meva font de matèria. Les llargues nits que l´oncle em deixava treballant en solitari les aprofitava per extreure el que necessitava. Quants més morts, més pell, més cuir i més productes per fabricar i vendre. Era fàcil, ningú s´adonava i els cadàvers ja no la necessitaven. Fins que em van enxampar.

  L´encàrrec que va desencadenar els esdeveniments era un més, no tenia res especial. Es tractava de fer una cartera de pell per un noi que compliria els divuit anys. La seva mare em va explicar que passaven per un mal moment personal doncs havien perdut un ésser estimat feia uns mesos, i volia fer un regal al seu fill, que fos especial i més celebrant la majoria d´edat. Vaig acceptar la feina tot i les presses. Un moneder em suposava poc tems de dedicació. El problema era el cuir. Gairebé no me´n quedava a la piscina, així que me les vaig haver d´empescar amb el que quedava. Quan la policia em va mostrar la peça, protegida dins una bossa de proves, la vaig reconèixer a l´instant. A la part frontal el cuir lluïa el tatuatge d´un escorpí encerclat de flames, era la pell que havia utilitzat sense cap dubte. La mateixa pell que uns mesos enrere cobria el tríceps del braç esquerra del pare del noi per qui era, precisament, el regal. Puta casualitat. A partir d´aquí, als investigadors els va ser fàcil lligar caps entre la funerària i el taller. En obrir les altres tombes, es trobaren els difunts que allà reposaven i que jo mateix havia arreglat al tanatori, sense rastre de pell sota les vestimentes. La troballa, macabra segons la majoria de la opinió pública, va esdevenir un escàndol majúscul i les demandes s´acumularen al despatx de l´oncle. A mi ja m´havien detingut i tancat dins una cel·la, sota les mirades acusatòries dels uniformats que desfilaven davant meu encuriosits, morbosos, tractant-me com una espantosa atracció de fira, amb somriures carregats d´ironia, dedicant-me generoses ràfegues d´insults. Un monstre, així m´havien etiquetat al carrer, la premsa, la societat, tothom en parlava i tothom se´n feia creus de tanta malicia concentrada. Jo no havia matat ningú, ja eren morts, però el judici estava vist per sentència abans de començar. No era la culpabilitat, això estava clar, es tractava de molt més, de maltractament psicològic i de vegades físic a que em sotmetien. Sentia una opressió dins meu que no em deixava respirar, com si m´estrenyessin el pit impedint que els pulmons s´omplissin d´aire. Els ulls del meus carcellers es clavaven com agulles que em travessaven fins l`ànima. Una ànima pesarosa que feia temps era morta i enterrada, com els donants de la meva estimada matèria primera.

  Ningú ho va entendre. L´artesà dona vida a allò que no en té o l´ha perdut. Una nova oportunitat per una pell que, si no fos per mi, es podriria dins una caixa de pi. Jo li donava una nova vida, preciosa, útil i pràctica. Cada objecte extraordinari complia a la perfecció la seva funció i els propietaris els mostraven orgullosos, sabedors de l´exclusivitat del producte elaborat per unes mans expertes i un amor incondicional per la feina. Un artesà és això, un enamorat de les seves creacions.