TOT HO SABEM, TOT HO CALLEM

 

  És a la nit que ho veig tot clar. M´imagino assegut al banc de l´andana, esperant el darrer tren amb destí a l´infern on la meva ànima culpable cremarà com la de tants altres malparits, que m´envaeix la necessitat de buidar damunt d´un full de paper allò que em turmenta des que fa dècades, quan vaig ser protagonista anònim de l´episodi més terrorífic que es recorda al que fou el meu institut.

 

 

  Aquell setembre del 91 s´iniciava el curs escolar amb un munt de cares noves entre el professorat, de fet pocs en quedaven de l´any anterior i sols les parets desgastades, el mobiliari atrotinat i jo, el conserge, ens manteníem fidels al centre. Mercè i Joan, així es deien dos dels novells. La mestra i la bèstia, com els vaig batejar (un costum, o un joc, personal que perdurava al llarg dels anys, els posava sobrenoms a tots els docents), al poc van cridar la meva atenció i per motius ben diferents.

  Ell era un triomfador. Cada dilluns, quan els humans començaven la setmana ensopits i amb desgana, en Joan apareixia amb el somriure d´orella a orella, de Jocker radiant, informant-me, per fer-me dentetes, com havia conquerit sota els llençols, dues o tres peces de bestiar, com ell les anomenava —i si són casades millor! Soc Cornèlius l´almogàver! JA JA JA —exclamava amb sorneguera al meu minúscul despatx. Potser esperava que li llencés una pluja de confeti per celebrar-ho, però jo callava, per que és el que fem els conserges, tot ho sabem i tot ho callem.

  La Mercè era antagònica a aquell depredador. Ocupava la vacant de l´Octavi, el professor de música que s´acabava de jubilar. La noia representava una melodia enmig del soroll estrident i incessant de l´institut, la seva pròpia veu sonava com dolces notes d´un fil musical quan em venia a veure per fer fotocòpies o demanar el projector de diapositives —el dia que tingui una estona t´explicaré la història d´un piano, t´agradarà —em va deixar anar un dia, amb una complicitat que el meu cor va interpretar diferent. I una setmana més tard me la va explicar i jo me´n vaig enamorar perdudament, fins el punt que, una gèlida tarda de gener que compartíem el cafè amb llet calent al patí, li vaig expressar el que sentia per ella —perdona´m per desitjar-ho tant —vaig acabar dient, com disculpant-me pels sentiments que despertava dins meu i que ella refusà de manera educada. Mai seria el meu caramel de sucre, estimava a un altre.

  L´endemà al matí, en veure-la entrar per la porta agafada de la mà d´en Joan “El Conqueridor”, una tempesta de llamps i trons es desencadenà en el més profund de mi. Una ventada d´odi atià les flames d´un cor incendiat, ferit de mort, i l´espurna s´encengué en un racó que ni jo mateix coneixia fins aquell instant, al fons de tot de la foscúria. I el pla començà a agafar forma.

  Els fulletons els vaig començar a repartir d´amagat al febrer. Primer a la gaveta d´en Joan, a la sala de professors, més tard enganxats al pati, als passadissos i al suro de les aules. Els missatges eren clars: “Sabem el que fas amb les dones”, “abusador”, “violador”, “ho pagaràs”, i finalment un demolidor “et matarem”. La signatura en tots era la mateixa, La Germandat de l´Àngel Caigut, acompanyada d´un dibuix amb les siluetes de quatre encaputxats. El professor se´n reia —res, són una colla de tites curtes gelosos —em confessava, precisament a mi, davant el testimoni mut de la fotocopiadora.

  Així que una tarda de maig, aprofitant que ell s´havia quedat corregint exàmens finals, em vaig assegurar que estàvem sols al centre i el vaig anar a trobar, vestit amb una dessuadora negra i una corda per estrènyer el seu coll estirat i arrogant.

  Si una emergència succeïa al centre, era el conserge qui avisava l´ambulància, però aquella tarda vaig trucar un cop era ben mort —no l´he vist fins que he fet la ronda a última hora per tancar la sala, creia que estava sol a l´institut —vaig declarar a la policia executant a la perfecció el paper de pocapena, abatut i afligit per la troballa, desconcertat per la pèrdua.

  Mai es va esbrinar qui l´havia escanyat, ni qui eren els membres de la Germandat creada en la meva recargolada ment. Els dies de tristesa van coincidir amb el final de curs i entre la calor de l´estiu i les vacances, la noticia és va anar refredant dins la nevera de l´oblit. Però les coses no van enfilar el camí que jo desitjava. La Mercè va canviar de centre i mai més en vaig tenir notícies. Jo, assassí i perdedor en el joc de l´amor, em vaig veure abocat a pagar el preu de vendre´m al Senyor de les Tenebres, capbussat en el llot d´un pou glaçat i negre de culpabilitat fins avui. Els conserges ho sabem tot, però ha arribat l´hora de no callar-ho tot.

 

 

  La trista melodia de la Xacona acompanya, girant en el tocadiscs, els meus instants finals de confessió. Sota la llum de peu i recolzat a la butaca de vellut verdós de l´àvia, tanco els ulls tot escurant la copa de whisky que s´escola gola avall, entre els forats de destrucció que deixa al seu pas el tumor instal·lat a la laringe. El meu bitllet per pujar al tren, desitjant que arribi puntual al seu destí.