CARRER DE LA DESOLACIÓ NÚM 21

 

     Les passes, perdudes, s´aturen. Tres a la dreta i quatre a l´esquerra. Dubto, giro el cap i la pròpia ombra reflectida per l´ataronjada llum del fanal sobre les llambordes, m´atemoreix. Miro més enllà, la sensació hi és present. Agafo fort la bosseta que duc a la butxaca de la caçadora que fa anys va perdre el cuir. Palpo el pantaló texà foradat per assegurar-me que res no m´ha caigut amb el caminar atropellat. Entro el carreró tremolant, ja és aquí. Deixo enrere el darrer llum, m´endinso a la foscor que em durà fins a casa per tancar-me a l´habitació, dins la seguretat de la meva bombolla, intocable. Aquell malparit amb xandall m´ha filat en travessar la Plaça dels Bous i sap on vaig, per això arribar se´m fa imperatiu.

     Enfilo el Carrer de la Desolació que forma, a banda i banda, l´antic complex de fàbriques tèxtils ara abandonades, en runes. Esguardo el rosec que fan les rates sense immutar-se de la meva presència. Soc un fantasma que ningú veu i a qui ningú importa. Obro el portal del número 21 i pujo l´esquelet d´esglaons. El quart és el que trontolla, ho tinc apamat. Entro a la primera sala de la dreta, la única que conserva el sostre. Les parets foradades, pintades amb dibuixos ja descolorits, em serveixen de protecció davant possibles intrusos. La finestra, coberta amb una vella bossa d´escombraries negre impedeix inútilment que entri el fred de l´hivern. Estic glaçat. Paro la orella uns instants, sense moure ni un dels minúsculs músculs que cobreixen la cadavèrica carcassa. Els vidres d´una antiga ampolla de cervesa trinxada, que vaig col·locar fa temps al setè graó, delataran al desgraciat que gosi colar-se al meu santuari. Soc ràpid amb la navalla, no hi tindrà res a fer, sigui el del xandall o qualsevol altre pocapena. Els dits es mouen inquiets dins les butxaques fins trobar el que busquen. Ho deixo tot damunt la rajola que em serveix de tauleta improvisada.

     La pedra es desfà damunt la cullera lentament. Sota l´efecte encisador de la flama canvia el seu estat per transformar-se a poc a poc en la saba que necessito per viure. Em ve al cap la vella a qui li he estirat la bossa en sortir del banc. De reüll he vist com queia damunt les llambordes, un cop sec i un crit apagat, seguit de l´escridassada d´un avi i els insults d´una embarassada que es subjectava la prominent panxa amb les mans. Jo corria, sense aturar-me, esquivant la resta de vianants que m´anava trobant. Obstacles que no m´han impedit arribar fins l´antiga estació de mercaderies, a recer de possibles perseguidors. Sorpresa! La iaia anava servida. Els dos cents euros caiguts del cel han durat ben poca estona en les meves mans, el temps just per anar a trobar el punki a la sala de billars.

     ―És molt pura, ves amb compte ―m´ha avisat.

     ―Com sempre ―Li he respost amb indiferència. Ja tenia el que volia.

     Miro enlaire imaginant una nit estrellada que avança fins fer-se real. El sostre de fustes corcades va desapareixen i els coloms surten foragitats. Les parets blanques i lluents, les cortines ballen al ritme de la suau brisa que entra per la balconada que dona al jardí de l´entrada del palauet. Reposo dins el llit de llençols brodats amb les meves inicials. Sento l´escalfor del cos nu que descansa a tocar de la pell, ella dorm, sembla un angelet. Observo la roba dispersa per l´estança, senyal inequívoc del sexe salvatge, restes de la batalla lliurada hores abans. Avui fa dia de passejar a cavall pels camps de la finca, apropar-nos fins el gorg i banyar-nos en la seva aigua transparent després de prendre una copa de vi maridat amb formatge i pernil. Dia de gaudir dels èxits que agafen forma dins el meu subconscient a la mateixa velocitat que l´heroïna flueix pel torrent sanguini fins enderrocar la porta del cervell, entrant sense miraments, aniquilant qualsevol espurna de realitat.

     La saba que em dona la vida, el verí que em mata.