relatsdetramuntana

      Era tort i malforjat. La manca d´ull formava part d´un motlle esguerrat de primeres. Camacurt de naixença que ni l´alça era capaç de dissimular el deambular maldestre. Li faltaven dos dits de la mà dreta que anys enrere es quedaren dins una piconadora de carn. No era bo per treballar, un enze més gandul que el jaure amb l´afegit de la desventura que l´acompanyava allà on anava. La seva presència provocava reaccions d´aprensió i mofa de qui amb ell es creuava. Les velles corrien a canviar de vorera en veure´l de lluny, temoroses que una malastrugança els caigués al damunt. Els més menuts el temien, i les mares els amenaçaven amb la seva presència si no es portaven bé ―vindrà l´home del sac i se t´endurà amb ell ― els deien. I els marrecs sempre feien cas, sols pensar-hi, les llàgrimes i els plors s´obrien pas entre pensaments infantils on imaginaven tota mena de tortures, així que no els quedava més remei que obeir.        L´Ovidi comptava vi...

    És a la nit que ho veig tot clar. M´imagino assegut al banc de l´andana, esperant el darrer tren amb destí a l´infern on la meva ànima culpable cremarà com la de tants altres malparits, que m´envaeix la necessitat de buidar damunt d´un full de paper allò que em turmenta des que fa dècades, quan vaig ser protagonista anònim de l´episodi més terrorífic que es recorda al que fou el meu institut.       Aquell setembre del 91 s´iniciava el curs escolar amb un munt de cares noves entre el professorat, de fet pocs en quedaven de l´any anterior i sols les parets desgastades, el mobiliari atrotinat i jo, el conserge, ens manteníem fidels al centre. Mercè i Joan, així es deien dos dels novells. La mestra i la bèstia, com els vaig batejar (un costum, o un joc, personal que perdurava al llarg dels anys, els posava sobrenoms a tots els docents), al poc van cridar la meva atenció i per motius ben diferents.   Ell era un triomfador. Cada dilluns, quan els huma...

        Les passes, perdudes, s´aturen. Tres a la dreta i quatre a l´esquerra. Dubto, giro el cap i la pròpia ombra reflectida per l´ataronjada llum del fanal sobre les llambordes, m´atemoreix. Miro més enllà, la sensació hi és present. Agafo fort la bosseta que duc a la butxaca de la caçadora que fa anys va perdre el cuir. Palpo el pantaló texà foradat per assegurar-me que res no m´ha caigut amb el caminar atropellat. Entro el carreró tremolant, ja és aquí. Deixo enrere el darrer llum, m´endinso a la foscor que em durà fins a casa per tancar-me a l´habitació, dins la seguretat de la meva bombolla, intocable. Aquell malparit amb xandall m´ha filat en travessar la Plaça dels Bous i sap on vaig, per això arribar se´m fa imperatiu.      Enfilo el Carrer de la Desolació que forma, a banda i banda, l´antic complex de fàbriques tèxtils ara abandonades, en runes. Esguardo el rosec que fan les rates sense immutar-se de la meva presència. Soc un fantasma que ni...

    La mort del Senyor Garrido ho va accelerar tot. La seva pèrdua deixà l´empresa a mans del sapastre del seu fill Ernest, que ni de bon tros volia estar-hi lligat. El noi sempre havia estat una bona sangonera que no feia ni brot i al que, encara menys li interessaven els maldecaps derivats de dirigir el negoci que el seu pare havia aixecat del no res fins a situar-la com un referent nacional dels productes fabricats amb cuir.   De la nit al dia m´havia quedat sense feina. Una vida buida i un compte corrent ple gràcies a la generosa indemnització que el bo del fill Garrido m´havia concedit després de trenta anys de fidelitat. Desconeixia completament el món laboral, tot i no arribar a l´edat mínima, l´amistat del pare amb el Senyor Garrido, forjada durant el servei militar obligatori, va fer que m´acabés contractant per dur a terme les feines més elementals i que ningú més volia fer. Jo era un adolescent sense massa llums i em vaig veure en deute amb aquell bon home de...

      Entrava a la seva habitació amb la timidesa de qui accedeix a un lloc sagrat. No ho feia cada dia, les visites s´espaiaven a mesura que amb el temps de teràpia arribava a complir els objectius. Però de tant en tant ho necessitava, la psicòloga li havia dit que era bo si era conscient dels límits.     Aquella tarda en que la pluja i el vent s´encaparraren a neguitejar-la i la obligaren a quedar-se tancada entre les quatre parets de casa. Contemplava el rabiós vendaval agitant els arbres del passeig, formant remolins de fulles i fent volar papers entre les gotes que queien amb una cadència lenta però contínua. El reflex borrós de les llums a l´asfalt donaven a l´escena un punt desenfocat com els seus pensaments. Era en aquelles estones, engabiada com un ocell privat de llibertat, quan apareixia la necessitat.    El dormitori lluïa tal i com a ella li agradava, convertit en un mausoleu dedicat a qui tres anys abans ocupava el petit llit, omplia els ...

  És en aquest punt on em trobo ara mateix que em plantejo si seria millor estar acompanyat.   - Ara, t´has d´aixecar abans de les dotze, si t´aixeques després, t´has d´espavilar tot sol – Em diu la mare entrant com un remolí a la meva habitació. La seqüència es repeteix a diari. La veig, com aixeca la persiana remugant, per després desaparèixer. A mi, aquell final de frase, “tot sol”, m´agrada cada dia més. Per això, quan vaig ser prou independent, em vaig traslladar a una antiga masia oblidada pel pas del temps. Allunyat de tot contacte amb la societat. Em sento el cap moll. Els ulls se´m tanquen. - Ara, t´has d´aixecar abans de les vuit, si t´aixeques després, t´has d´espavilar tot sol – Em xiuxiueja la meva dona a cau d´orella. La miro, ja vestida, a punt per dur els bessons a escola. Sento la dolçor dels seus llavis fugaçment a la galta. Tanca la porta del dormitori. Les meves parpelles també es tanquen. Aquella olor metàl·lica, aquell color al terra. Què ha p...

    Es desperta de sobte. Ha estat un soroll, això? Com pot ser, si no hi ha ningú més a casa? Escolta, quieta en la foscor. Dos cops clars, nítids, trenquen el silenci de la nit. S´hauria d´aixecar a mirar què passa, però està una mica espantada. De sobte sent, sense possibilitat de dubte, un gemec.   La llum intermitent del far, es filtra per les escletxes de l´atrotinada persiana amb una cadència rítmica que coneix sobradament —un, dos, tres segons —. aquell instant de minsa claror, li permet comprovar que no hi ha ningú al dormitori. Roman quieta al llit, a l´aguait d´una ínfima espurna de soroll que certifiqui el que fa un moment ha escoltat. Resta immòbil, amb els ulls oberts i les ninetes fixes a la porta. Li arriba el so de passes erràtiques, com si els peus arrosseguessin una càrrega pesada i feixuga. A cada volta de claror són més properes i els gemecs s´han transformat en un plor incontrolat.   Saltaria sota el llit si pogués, o directament travessaria els...