EL CAMP DE ROSELLES

 

    Entrava a la seva habitació amb la timidesa de qui accedeix a un lloc sagrat. No ho feia cada dia, les visites s´espaiaven a mesura que amb el temps de teràpia arribava a complir els objectius. Però de tant en tant ho necessitava, la psicòloga li havia dit que era bo si era conscient dels límits.

    Aquella tarda en que la pluja i el vent s´encaparraren a neguitejar-la i la obligaren a quedar-se tancada entre les quatre parets de casa. Contemplava el rabiós vendaval agitant els arbres del passeig, formant remolins de fulles i fent volar papers entre les gotes que queien amb una cadència lenta però contínua. El reflex borrós de les llums a l´asfalt donaven a l´escena un punt desenfocat com els seus pensaments. Era en aquelles estones, engabiada com un ocell privat de llibertat, quan apareixia la necessitat.

   El dormitori lluïa tal i com a ella li agradava, convertit en un mausoleu dedicat a qui tres anys abans ocupava el petit llit, omplia els armaris amb la seva roba menuda i els prestatges amb llibres d´animalets i nines, moltes nines.

   S´estirà damunt el cobrellit, inspirant la seva olor encara present a la tela. Agafà l´osset i, embolcallant-lo entre els seus braços, es quedà observant la fotografia que reposava damunt la tauleta de nit, on apareixien les dues pujades al tren de la bruixa. Hi ha records inesborrables i aquell ho era. Després en vingueren d´altres horrorosos; la trucada a la feina, la sala d´urgències, les hores asseguda al seu costat en aquella freda habitació blanca, la sedació i finalment, la mort. De l´enterrament de la petita Marina la memòria poc en recordava, la recordança desfeia els instants de dolor i incredulitat enmig d´un embromat espès i blanc. Llavors plorava una bona estona, el Senyor Bru quedava negat de llàgrimes i ella dormia. Sempre el mateix somni, el camp de roselles, el sol de primavera, la lleu brisa i els riures fent tombs amb els braços oberts, ballant de felicitat.

    En despertar mirà l´hora que marcava el rellotge de polsera. Havien passat dues hores i ara tocava afanyar-se, feia tard a la cita amb en Jordi. En passar pel costat de l´escriptori on la Marina pintava, s´adonà que alguna cosa no rutllava. Damunt la taula hi descansava un full d´on s´entreveia dibuixada una taca de color negre, minúscula fins el punt que era impossible desxifrar-ne la forma, i al seu costat un llapis de color fosc, que ella recordava haver guardat, temps ençà, a l´estoig del primer calaix. Les presses la distragueren de pensar-hi més i sota el raig d´aigua calenta de la dutxa, es centrà en el que vindria al cap d´una estona, la companyia del noi.

    La metgessa de família li va recomanar participar en un grup de teràpia de dol ―et farà bé conèixer altres persones que passen per la mateixa situació que tu i la Dolors és una psicòloga molt assertiva ―li va dir. Ara feia un any que es reunien un cop per setmana i la milloria era evident. Allà és on havia conegut en Jordi, ell hi anava com a part del tractament per fer front a la mort de la seva dona en un incendi a la casa on vivien, coincidint gairebé les mateixes dates que la nena havia mort, així que els dos es trobaven en moments similars de la seva recuperació i això els va unir.

    El grup tenia per costum fer una copa en acabar cada sessió per, en un ambient més distés, divertir-se una estona. Un dia es quedaren ells dos sols al bar i aquell fou l´inici d´una relació que cuinaven a foc lent, sense pressa i alhora il·lusionats. Anaven a sopar, al cinema o a jugar a bitlles i en acabar cadascú es retirava a casa seva, no es sentien preparats per fer el següent pas, més íntim.

    El dimarts de la següent setmana va entrar de nou al dormitori de la seva filla, tot repetint la seqüència fins endinsar-se en el somni del vermellós camp ple de roselles i els fons de muntanyes nevades . En tornà a la realitat i veure el color ataronjat del capvespre filtrant-se pels taulons de la persiana, es posà dempeus pensant en preparar-se una infusió. La va sorprendre trobar-se un segon full damunt l´escriptori infantil. El dibuix era més aclaridor que el de la setmana anterior i s´entreveia el que a la Laura li semblaren uns braços i unes cames dibuixats a traces amb el llapis de color negre que reposava a tocar seu. Ho deixà tal i com ho havia trobat i baixà a la cuina a preparar-se la infusió i engegar l´ordinador. Li urgia completar una comanda de la feina abans de l´endemà. Ja hi rumiaria més tard en les estranyes pintades.

    La resta de dies laborables la feina l´havia xuclat, així que el cap de setmana aprofità amb en Jordi per fer una excursió a Campdevànol i al vespre es quedaren a sopar a casa d´ella. Van encarregar menjar xinés i després de buidar l´ampolla de vi, sota l´embruix de l´alcohol el desig s´obrí pas i acabaren fent l´amor al sofà. A mitja nit ell va marxar i ella es ficà al llit, relaxada, sexualment satisfeta i amb un somriure als llavis.

    Era de matinada que es despertà sentint la crida de l´habitació de la nena. Atreta per quelcom inexplicable va entrar-hi mig dormida, arrossegant els peus i amb el cap embotat. Com si uns fils invisibles manessis per damunt seu, es dirigí directament a l´escriptori amb un mal pressentiment que, en arribar-hi, va confirmar. Un tercer full es distingia per damunt dels dos primers. La imatge d´un monstre negre, de braços llargs i urpes als dits, amb el rostre pelut, afilats ullals que treien foc i les ninetes d´un roig ardent que l´hipnotitzaren per uns instants.

    La forma, tot i ser infantil, desprenia una esgarrifor que deixà a la Laura petrificada. No era solament l´enigmàtica i inexplicable presència dels papers, era el que s´hi representava el que la tenia atemorida, com si formessin part d´una seqüència on el monstre es feia cada cop més gran, apropant-se.

    Començà a pensar si tot era fruit de la seva imaginació. No recordava ningú, excepte en Jordi i s´havia quedat només a la planta baixa, que hagués estat a les habitacions del pis superior i ella tampoc era l´autora dels dibuixos, així que era impossible que allò fos real. No tenia ni cap ni peus i dubtava si explicar-ho a la psicòloga o exposar-ho al grup de teràpia «em prendran per boja» va pensar abans descartar-ne la idea. S´imaginà que una possibilitat, la més raonable, fos que era somnàmbula i els feia ella quan entrava en estat vegetatiu.

    Va decidir que entraria cada dia al dormitori de la petita i revisaria el despatx, les següents dues setmanes el seu xicot estaria fora tancant uns profitosos negocis a Singapur i ella es podia dedicar a controlar si apareixia un nou full dibuixat. Però durant les dues setmanes que repetidament va anar visitant l´habitació, no en va trobar de nous així que el nivell d´alerta disminuí i l´angoixa anà desapareixent. Tot havia estat una jugada del seu subconscient, res més.

    La música s´aturà donant per acabat el ball, el camp de roselles desapareixia deixant només el record del joiós moment d´un dia radiant. Es despertà a quarts de vuit, arraulida al llit de la nena, sota l´atenta mirada del Senyor Bru. S´aixeca amb pressa en adonar-se que fosquejava. Avui en Jordi tornava del viatge i ella l´havia convidat a sopar, un sopar que no havia començat a fer. Li vingueren les presses, s´havia d´afanyar a preparar la orada al forn o no li donaria temps de dutxar-se i arreglar-se per ell. Va mirar de reüll, com si el resultat ja fos conegut, en aquesta ocasió el monstre ocupava tot el full, talment aparentava que la fera fos allà mateix, plantada al seu davant. El neguit es va fer present, les mans li tremolaven, les gotes de suor li queien per la columna i va sentir un lleu mareig que en prou feies es podia mantenir dempeus. Es subjectà amb la cantonada de la taula i en fer-ho el llapis negre va caure rodolant fins amagar-se sota el llit. Ho deixà tot com estava, tancà la porta i s´esforçà a preparar el peix intentant calmar la seva ment. Mentre trossejava les patates va decidir que li ensenyaria els dibuixos a en Jordi, esperant que no fugís cames ajudeu-me.

    Després de sopar s´acomodaren al sofà amb la darrera copa de vi blanc a les mans, era el moment propici i va fer una respiració llarga abans de començar a explicar-li.

    ―T´he d´explicar una cosa que potser et sorprèn i et descol·loca un xic, com a mi. Però no vull que et pensis que estic malament del cap.

    ―Estigues tranquil·la, sigui el que sigui segur que ho entenc.

    ―D´acord, a veure si a tu se t´acut què pot ser. Ara vinc ―va dir de camí a les escales.

    En baixar a la sala d´estar portant els dibuixos, en Jordi no hi era. La decepció de veure el sofà solitari va durar poc. El soroll del timbre de la porta i la seva veu demanant que l´obrís, li va fer recuperar el somriure tot i l´estranyesa «Potser m´ha portat un regal d´Àsia» va pensar.

    Va entrar decidit, sense dir res, carregant dues garrafes a les mans. La olor que desprenien de seguida va perforar les narius de la Laura, era gasolina.

   ―Què és això, Jordi?

    ―Tu què creus, meuca?

    ―M´estàs espantant ―. L´expressió d´incomprensió deixà pas a una ganyota de terror en notar com l´home li clavava una empenta que la rebotia contra el parquet. Sense temps a reaccionar es plantà al seu davant i li etzibà dos cops de puny que deixaren el rostre de la Laura ben deformat i sagnant pel nas.

  ―Puta! totes ho sou! M´ensarroneu i després m´ho voleu fotre tot―, li cridà mentre desenroscava els bidons i començava a remullar els mobles i les parets ―cremaràs a l´infern com les altres! és el que us mereixeu bruixes ―bramava, posseït, alhora que agitava el primer contenidor.

    S´incorporà amb feines i treballs, agafà, sense mirar, el primer que va trobar i li saltà al damunt, clavant-li a l´ull l´objecte prim i allargat. El globus ocular d´en Jordi explotà i començà a sagnar, amb l´ensurt es balancejà titubejant i cridant de dolor. La Laura aprofità i el colpejà al cap, fins fer-lo caure al terra, amb la horrible figura de Lladró que els seus pares li havien regalat feia anys i que mai s´havia atrevit a llençar. Els cops s´encadenaren amb una ràbia, i sobretot una força, incontrolables, com si algú més l´ajudés a apallissar aquella mala bèstia que havia intentat incendiar casa seva amb ella a dins. Va pensar en la història que aquell, ara desconegut, havia explicat al grup de dol sobre la mort de la seva dona per un foc a casa seva. Ell n´era el culpable «a saber quantes han mort a les teves mans» començà a repetir dins el seu cap encès, sense parar de colpejar.

    Quan es va aturar el cap del noi estava completament obert i la cara totalment desfigurada, immòbil. Mort. La Laura s´incorporà, deixant els trossos d’estàtua al terra i fixant-se en què li havia clavat a l´ull. Era el llapis negre, el mateix que feia poques hores rodolava sota el llit de la seva filla. S´aixecà coberta de sang, amb el vestit de generós escot esquitxat i les mans rogenques. S´aproximà a la tauleta d´on havia estirat el llapis uns instants abans i allà estava, un nou dibuix representant el monstre negre i pelut tombat al terra. Ja no treia foc per la boca, al seu costat les figures d´ella i la seva filla ho contemplaven agafades de la mà enmig d´un camp de roselles.

    Havien mort el monstre.