UN, DOS, TRES SEGONS

 

  Es desperta de sobte. Ha estat un soroll, això? Com pot ser, si no hi ha ningú més a casa? Escolta, quieta en la foscor. Dos cops clars, nítids, trenquen el silenci de la nit. S´hauria d´aixecar a mirar què passa, però està una mica espantada. De sobte sent, sense possibilitat de dubte, un gemec.

  La llum intermitent del far, es filtra per les escletxes de l´atrotinada persiana amb una cadència rítmica que coneix sobradament —un, dos, tres segons —. aquell instant de minsa claror, li permet comprovar que no hi ha ningú al dormitori. Roman quieta al llit, a l´aguait d´una ínfima espurna de soroll que certifiqui el que fa un moment ha escoltat. Resta immòbil, amb els ulls oberts i les ninetes fixes a la porta. Li arriba el so de passes erràtiques, com si els peus arrosseguessin una càrrega pesada i feixuga. A cada volta de claror són més properes i els gemecs s´han transformat en un plor incontrolat.

  Saltaria sota el llit si pogués, o directament travessaria els corcats llistons de fusta de la finestra i es llençaria al buit. El que fos per deixar enrere els brams que fan tremolar les parets de la cambra. De reüll veu el quadre, on surt ella somrient, que la seva amiga de rinxols atzabeja i pell bruna, havia pintat l´estiu anterior —un, dos, tres segons —.

  El caminar es silencia. Percep la presència a l´altre cantó, somicant. El pany es mou. Entrarà d´un moment a un altre. Canviaria la fesomia de somriure perpetu del seu rostre si pogués. Clouria fermament la dentada, prement fort els llavis, aguantant l´aire. Desitjant, en aquell precís instant, posseir el poder de la invisibilitat —un, dos, tres segons —.

  La porta s´obre i la figura, tota negra, s´esmuny a l´habitació, trontollant. Projectant, a voltes, la seva ombra fantasmal damunt la paret blanca. L´ànima en pena se li apropa, deixant-se caure damunt del seu llit. L´abraça. Les llàgrimes de la intrusa li llisquen per la seva cara fina i pàl·lida. Sent la seva respiració entretallada i entre gemecs, li encerta a dir

  —Eres mi mejor amiga. Te quiero.

  Ella també l´abraçaria si pogués. És la Kenya, l´ha reconegut per la olor, la veu i el pas de llum —un, dos, tres segons—.

 

 

  Mi madre no me entiende y yo a ella tampoco. La fiesta de graduación del instituto, la más importante del año, la más importante de mi vida y me ha prohibido ir. Todo el curso esforzándome en sacar buenas notas, creyendo que así me dejaría, para nada.

  Me he escapado. Sin que se diera cuenta, he cogido las llaves de la casa de verano de la família Solís, la que cuida y limpia por si se les ocurriera venir a pasar un fin de semana. Aunque con este tiempo, lo dudo, aún tardarán unas cuantas semanas en devolverle la vida. Siempre la acompaño, no le gusta que me quede sola en nuestro pequeño apartamento, así aprovecho y veo a mi amiga y le cuento mis cosas, esas que mi madre no sabe porque no lo comprendería.

  Cruzo el pueblo por el paseo que da a la playa. Subo las escaleras de piedra que llevan al chalet, justo enfrente del faro. La cerradura se atranca, o quizás mis ojos inundados no alcanzan a enfocar bien el agujero. Tengo que dar un par de golpes para que gire la llave.

  Por fin consigo entrar y un gemido sale disparado desde lo más profundo de mi alma. Necesito ver a mi amiga, ella me entiende. Su simple contacto me reconforta. Subo las escaleres arrastrando los pies por el peso de la incomprensión. El grifo sigue abierto y el torrente de lágrimas fluye inparable. Gimo, grito, mes desahogo. La luz intermitente muestra el pasillo y la puerta.    

  Me cuelo en su habitación. El destello fugaz —uno, dos, tres segundos —, me permite, por un instante, observar el dibujo que le pinté el verano pasado. Mi propia sombra me asusta. Me dejo caer a su lado y la abrazo.

  —Eres mi mejor amiga. Te quiero.  

  Me acurruco junto a mi muñeca de porcelana favorita. De piel blanca, de ojos abiertos y mirada fija, de sonrisa eterna. Siento como me envuelve aunque no pueda moverse. Me duermo.

 


  El primer raig ataronjat, sorgint de l´horitzó, és el senyal. La Kenya i la seva nina dormen. La jornada laboral arriba a la seva fi per avui i el far gira per darrera vegada —un, dos, tres segons —. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

SOL i LLUNA

FULL EN BLANC

UNA CREU SENSE CRIST