TOT SOL

 

És en aquest punt on em trobo ara mateix que em plantejo si seria millor estar acompanyat.

 

- Ara, t´has d´aixecar abans de les dotze, si t´aixeques després, t´has d´espavilar tot sol – Em diu la mare entrant com un remolí a la meva habitació. La seqüència es repeteix a diari. La veig, com aixeca la persiana remugant, per després desaparèixer. A mi, aquell final de frase, “tot sol”, m´agrada cada dia més. Per això, quan vaig ser prou independent, em vaig traslladar a una antiga masia oblidada pel pas del temps. Allunyat de tot contacte amb la societat.

Em sento el cap moll. Els ulls se´m tanquen.

- Ara, t´has d´aixecar abans de les vuit, si t´aixeques després, t´has d´espavilar tot sol – Em xiuxiueja la meva dona a cau d´orella. La miro, ja vestida, a punt per dur els bessons a escola. Sento la dolçor dels seus llavis fugaçment a la galta. Tanca la porta del dormitori.

Les meves parpelles també es tanquen. Aquella olor metàl·lica, aquell color al terra. Què ha passat?

- Ara, t´has d´aixecar abans de dos quarts de deu, si t´aixeques després, t´has d´espavilar tot sol – Qui em parla és un dels meus amics, soc a l´habitació de l´hotel, a Sevilla, on hem anat a passar el cap de setmana de festa. Dedueixo que es refereix a l´horari d´esmorzar, però el cap enterbolit no em permet confirmar-ho.

Em torno a dormir veient com la bassa es fa cada vegada més gran.

- Ara, t´has d´aixecar abans de les set, si t´aixeques després, t´has d´espavilar tot sol – M´assenyala el meu company de feina abans de donar-me el bitllet d´avió per viatjar al congrés de psicologia a París. Un viatge ara?

No tinc forces per aixecar-me. El cos no em respon i tinc son.

“Tot sol”. És el que em repetia la mare quan era menut i com a bon fill, li he fet cas.

La meva sempre ha estat una vida solitària on, dona, bessons, amics i companys de feina són fruit de la imaginació. Mai em fallen i si ho fan, els puc canviar a cada pensament. Per què complicar-se la vida? Que a la mare no li agrada com soc? La canvio per una altra més comprensiva. Que la meva dona vol sortir i quedar amb altres parelles per socialitzar? La rellevo per una més casolana. Que els fills són massa moguts? N´agafo uns altres de més aturats. Que els amics o els companys de feina em traeixen? Cap problema. Al supermercat de la imaginació hi ha on triar. Està fet a mida.

Tot passa pel meu cervell emboirat en aquest instant on em trobo. Imatges que com les onades d´un mar en calma, avancen empeses pel corrent fins desaparèixer vora la platja de la memòria. Fils que es connecten, sense ordre, resumint una feliç existència en solitud volguda. Una vida de moments inventats amb persones inventades.  

Ja m´havia advertit el meu altre Jo fictici – Aquestes sabatilles són massa velles, et faran caure – En resposta, el vaig canviar per un altre del passadís dels Jo. Un que no es queixés del que duia als peus. Però tenia raó. Les espardenyes desgastades m´havien fet perdre completament l´equilibri en baixar les escales del primer pis i en càmera lenta, el meu cos es precipità avall – Ja et deia que era millor que fos de planta baixa la casa – Em recordà el darrer Jo adquirit.

Estesat al darrer esgraó, no em puc moure. Només el cap a voltes. La resta del cos no respon, ni braços ni cames. El bassal de sang que, dedueixo, brolla de la meva closca s’estén més enllà del rebedor. Sento punxades al cap i perdo el coneixement a estones.

Si hi hagués algú amb mi trucaria l´ambulància, em durien a l´hospital i em salvarien la vida. Ara bé, això implicaria massa gent, massa moviment i massa soroll. Millor així.

Tot sol.