Entrades

UN, DOS, TRES SEGONS

    Es desperta de sobte. Ha estat un soroll, això? Com pot ser, si no hi ha ningú més a casa? Escolta, quieta en la foscor. Dos cops clars, nítids, trenquen el silenci de la nit. S´hauria d´aixecar a mirar què passa, però està una mica espantada. De sobte sent, sense possibilitat de dubte, un gemec.   La llum intermitent del far, es filtra per les escletxes de l´atrotinada persiana amb una cadència rítmica que coneix sobradament —un, dos, tres segons —. aquell instant de minsa claror, li permet comprovar que no hi ha ningú al dormitori. Roman quieta al llit, a l´aguait d´una ínfima espurna de soroll que certifiqui el que fa un moment ha escoltat. Resta immòbil, amb els ulls oberts i les ninetes fixes a la porta. Li arriba el so de passes erràtiques, com si els peus arrosseguessin una càrrega pesada i feixuga. A cada volta de claror són més properes i els gemecs s´han transformat en un plor incontrolat.   Saltaria sota el llit si pogués, o directament travessaria els...

EL PELUIX. PART 2.

    Amb el caminar erràtic torna a la plaça com cada dia. S´ajup com pot per recollir una burilla del terra. La cama és com un tronc impossible de doblegar. Sent el ferros soldats a la seva tíbia. Els claus de la gàbia que va fixar l´extremitat per fora durant mesos, havien deixat forats a la pell i marques a l´ànima, profundes i més doloroses, a estones insuportables, conduint-lo a idees suïcides que arrelaven al seu interior. La fred geladora d´aquell gener li va quedar dins, congelant tots els records del dia que ho va perdre tot. Convertint la seva existència en una successió d´imatges borroses en blanc i negre. Els colors van desaparèixer i qui ell havia estat, també.     Seu a la plaça i observa; els nens, els pares, els adolescents, l´home que passeja el gos, les noies, hi són tots. No fallen, ell tampoc. Fa un glop llarg de l´ampolla gairebé buida. Avui necessita el doble de dosi, ha decidit enllestir la feina. L´esperarà on ja ho té estudiat i tancarà la p...

EL PELUIX. PART 1

    Arrossega la maleïda extremitat, sense ànima, pels carrers grisos d´una ciutat que li importa ben poc. Sota el pantaló brut i ronyós, amaga les cicatrius d´una cama deformada que, deu anys enrere, havien convertit en una pasterada de carn picada. El moviment d´ombra xinesa que es reflexa a la paret quan camina, l´atemoreix fins i tot a ell mateix.   Assegut a les escales de l´església, observa la plaça amb els ulls buits de qualsevol emoció. Potser en queda una. De la bossa de supermercat en treu l´elixir on es refugia del malson en que s´ha convertit la seva mísera existència. L´alcohol adorm el dolor físic, mata les neurones d´un cervell que no vol pensar i ofega el cor que batega sense cap mena de sentiment dins una banyera plena fins dalt. És el que vol, ja li va bé, si més no tots aquests anys on els records no són de colors vius, de camps verds i muntanyes nevades i on tampoc no hi ha família ni amics. Tot va quedar cobert per un mar de cendres impossibles d´e...

UN MAR DE ESTRELLAS. PARTE 2.

  Enfilé la senda para volver sobre mis pasos. Como el día, el pueblo despertaba de un profundo sueño. Algunas tiendas se activaban empezando a montar los pequeños escenarios donde exponer sus obras, intentando cautivar a los primeros extranjeros que desembarcarían en un par de horas, con sus cámaras colgando del cuello. Compradores compulsivos de final de temporada en busca de esa oferta única. Turismo de consumo disfrazado de cultura. En Madrid ocurría lo mismo. Aunque no fuera un habitual de la Plaza del Sol y sus alrededores, de vez en cuando me dejaba caer y veía las hordas de visitantes ocupando cada centímetro de asfalto. Al llegar a la altura del Casino, el camarero me hizo una seña indicándome que el abuelo había llegado. Le pedí otro café y un croissant a la vez que dirigía mis pasos en dirección al viejo acompañado por una chica morena, que permanecían sentados al fondo del local.     - Buenos días. ¿Es usted Xicu verdad? – Pregunté con mi mejor sonrisa. Bajo...

UN MAR DE ESTRELLAS. PARTE 1.

  La compañía discográfica insistía y eso a mí me provocaba una angustia que me llevaba directamente al colapso. El nuevo trabajo estaba casi terminado, pero querían incluir en el repertorio una balada suave y romántica. - Todos los grupos de rock duro tienen alguna – Repetía el armario de metro novena vestido con americana y corbata que yacía sentado enfrente con mirada desafiante. Sus manos, como mazos, sujetaban la carpeta corporativa con el logotipo de nuestra banda. Hacía dos décadas que colaborábamos y en ninguno de los otros discos se enrocaron con esa determinación. El resto de los miembros accedieron y no me quedó otra alternativa que aceptar el desafío. Pero Madrid me consumía impidiéndome dar rienda suelta a la imaginación. La ciudad de hormigón, ruidosa y gris, estrangulaba mi creatividad. Lo había intentado de todas las formas imaginables, pero era incapaz. Cada frase terminaba hecha añicos en el fondo de una papelera que poco a poco se iba llenando. Sin inspiració...

INSTANTS

  - Tant de bo no em vegin – va pensar mantenint-se immòbil enganxada al vidre. Fugir d´un era fàcil, però de dos, seria complicat i si l´enxampava qualsevol d´ells, la idea de morir a mans d´un o altre no la satisfeia. - Tant de bo no es mogui – Va sospesar en fixar-se on era. Duia la paleta de plàstic a la ma i feia una bona estona que la buscava, després de tota una nit donant voltes a l´habitació, divertint-se amb vols rasants a cau d´orella. Aquell maleït soroll. - Tant de bo hi arribi – Va calcular assaborint-la entre les seves dents abans de caçar-la. Amb els ulls con dues llunes plenes i les orelles enrere, preparat per saltar i clavar-li les urpes. Aquest cop no se li escaparia. Tot va passar en una mil·lèsima de segon. La mosca sortí volant a la vegada que la pala de plàstic de l´humà impactava amb el cap del gat que havia saltat al vidre. El va seguir un miol queixós i sortí esbufegant. - Tant de bo hi hagi una altra oportunitat - van pensar els dos. - Tant d...

Ctrl_

  Quan als set anys els Reis Mags li portaren el joc d´electrònica, a l´instant va saber quina seria la seva professió. Tornava cada tarda de l´escola afanyant-se per berenar i fer els deures, així disposava de temps per jugar i fer volar la seva ment, ideant tota mena de dispositius senzills que li permetien crear petits enginys de cables i botons que ell controlava. Tenir el control de tot el començà a obsessionar. Als dotze encenia i apagava el circuit de cotxes teledirigits, muntat al garatge, des de la seva habitació, Als disset, programava els electrodomèstics de casa i havia instal·lat sensors de moviment per obrir i tancar els llums. Els seus pares n´estaven orgullosos. Les manetes del seu fill aconseguien fer la vida més confortable i a la vegada estalviar. Va estudiar un grau d´electrònica que no el va satisfer. Tot i adquirir nous coneixements, la majoria de classes l´avorrien, obligant-lo a satisfer la seva curiositat fora de l´aula. Reparava televisors, ordinadors, ren...