EL PELUIX. PART 1

 

  Arrossega la maleïda extremitat, sense ànima, pels carrers grisos d´una ciutat que li importa ben poc. Sota el pantaló brut i ronyós, amaga les cicatrius d´una cama deformada que, deu anys enrere, havien convertit en una pasterada de carn picada. El moviment d´ombra xinesa que es reflexa a la paret quan camina, l´atemoreix fins i tot a ell mateix.

  Assegut a les escales de l´església, observa la plaça amb els ulls buits de qualsevol emoció. Potser en queda una. De la bossa de supermercat en treu l´elixir on es refugia del malson en que s´ha convertit la seva mísera existència. L´alcohol adorm el dolor físic, mata les neurones d´un cervell que no vol pensar i ofega el cor que batega sense cap mena de sentiment dins una banyera plena fins dalt. És el que vol, ja li va bé, si més no tots aquests anys on els records no són de colors vius, de camps verds i muntanyes nevades i on tampoc no hi ha família ni amics. Tot va quedar cobert per un mar de cendres impossibles d´escombrar.

  La plaça es va omplint de vida. Nens que surten d´escola acompanyats dels pares s´hi aturen per berenar i jugar a pilota. Adolescents esgarrapant segons al rellotge que marca el temps de descans de l´institut fumant d´amagat. A les portes de l´estiu, les noies mostren les seves carns tot el que la decència els permet. El coix les mira i pensa en Ella, en si també aniria així vestida si pogués. S´apropa l´ampolla als llavis ocults darrera una mata de pèls llardosos i beu un glop de vi. L´home que passeja el gos blanc xerra amb tothom, fa uns xuts amb els més menuts, explica alguna gràcia als joves del banc i comenta la jugada amb els pares que esperen pacientment que els seus descendents es cansin. Cada dia és una repetició de l´anterior. Els mateixos actors i les mateixes escenes. Una obra de teatre que perdura tot l´any a la cartellera. El final també és sempre igual, un pare l´observa i crida  —Deixa de mirar les noies, porc pervertit! —. El rodamon marxa abans la situació no surti de mare. Recull l´ampolla i desapareix carrer amunt, per la vorera contrària on home i gos enfilen el camí de tornada a casa.

 

 

 

  Perseguia fantasmes des de feia més d´un any. L´assassí era pacient i implacable alhora. Les fotografies de nens somrient s´amuntegaven, suplicant revenja, clavades a la pissarra de la sala treball de la comissaria. En retolador vermell, l´equip de l´inspector Zalduar, marcava el rostre de cada víctima que trobaven en aquell tenebrós camí de mort per on discorria, amb penes i treballs, la investigació. Cosien la teranyina de dades i fletxes a mesura que trobaven qualsevol indici, per minúscul que fos, a cada escenari on el “Peluix”, mot amb que havien batejat al psicòpata per la facilitat que tenia en entabanar als petits i el ninot de cotó, en forma d´os, que acompanyava l´escena on deixava un nou cadàver de mides reduïdes. 

  Sospitaven que era un home, d´uns quaranta a cinquanta anys, d´alçada i complexió normals. Estaven convençuts que vestia arreglat, amb el cabell curt i sense barba, per transmetre seguretat a les seves preses i amb el do de paraula suficient per guanyar-se la seva confiança. Creien que podria treballar en algun lloc relacionat amb infants i, per tant, conèixer què els atreia. L´assassí, molt probablement, disposaria d´un lloc apartat, un edifici abandonat o insonoritzat, doncs els nens apareixien a la setmana d´haver estat segrestats. Van deduir que era un llop solitari. La precisió amb que treballava i el ritual posterior amb cadascun d´ells, requerien d´un ordre i una elaboració tant específica, que difícilment aconseguiria amb acompanyants. El predador cobria una amplia zona on atacar, doncs les desaparicions es repetien en províncies diferents. Pensaren que es movia en furgoneta o autocaravana. Tot i disposar de tota aquella informació, no tenien cap pista fiable ni sospitós i això, amb vuit menors assassinats, suposava una llosa pels policies i sobretot pel seu Cap que s´ho agafà com una qüestió personal.

  Aquella trucada ho va capgirar tot.

 

 

 

  Furgava amb les mans brutes dins les papereres, remenant els seus greixosos dits per dins, buscant un bocí d´entrepà per endur-se a la boca. Feia uns mesos que havia arribat a la ciutat i coneixia els racons on buscar, on trobar el premi. Un tros de pa sec, i a dins, quelcom que unes hores abans s´anomenava embotit i ara no era res més que un tall de merda. S´ho menjava amb desgana, ajagut a la cantonada del supermercat on deixava una caixa de cartró al terra, pidolant unes monedes que més tard bescanviaria per un envàs de vi barat.

  Deambulant de tort, esbufegava estertors infernals per un nas d´on penjaven mocs groguencs i espessos que s´eixugava amb la màniga de l´abric llarg, vell i foradat que amb els primers dies de calor, el feien suar de valent, accentuant, encara més, la fortor que desprenia. Estava podrit i tothom al seu voltant no notava, per això se´n apartaven i el miraven fastiguejats.

  Els cabells llargs i enganxosos, li queien per les espatlles, com cucs inquiets sorgint de la terra humida. El matoll de barba, amb restes de menjar que es barrejaven amb la saliva dels gargall que la tos li buidava directament dels pulmons, el mantenia en un anonimat que mai va buscar.

  Dormia a l´aixopluc dels portals de l´antic monestir. Embolicat en cartrons i retalls de diari com el que havia trobat sis mesos abans i encara ara, no acabava de creure´s. Aquell article, aquella fotografia, aquell rostre. Després de tant de temps, no podia ser veritat.

 

 

 

  —Bona nit inspector Zalduar —la veu ressonava distorsionada, llunyana, d´ultratomba —, és un plaer saludar-lo.

  —Amb qui parlo? —va respondre encara tombat al llit. La trucada l´havia despertat a mitjanit.

  —Soc el que vosaltres anomeneu el “Peluix”.

  L´home s´incorporà buscant a cegues, amb l´altra mà, l´arma que guardava dins el primer calaix de la tauleta. L´assassí el trucava al seu telèfon personal.

  —Què vols?

  —Li vull fer un regal. Valoro molt els esforços que està fent per enxampar-me, és un adversari digne i l´aprecio. Per això estic segur que li agradarà el que veurà. L´espero d´aquí dues hores al Molí Vell de la Cinglera. És hora que ens coneguem.

  Sense esperar cap resposta, l´individu va penjar. Uns segons més tard, la pantalla es tornava a il·luminar. El regal era un vídeo.

  Va deixar la pistola damunt del llit i encengué la llum. Esperava veure qualsevol brutalitat per part d´aquell animal, però ni en el pitjor dels seus malsons, podia imaginar el que les imatges, d´una crueltat extrema, li mostraven. Va reconèixer el lloc a l´instant. L´antic dormitori de quan era casat. L´armari de portes corredisses, la litografia d´un famós quadre que havien comprat en un viatge a Amsterdam, les cortines florejades, la catifa i el llit amb els llençols de colors vius. Qui gravava, mostrava com retirava el nòrdic amb la mà, descobrint el que s´hi amagava. L´inspector Zalduar no es va poder contenir i el contingut del seu estómac sortí disparat embrutant les sabatilles d´estar per casa, incapaç de treure els ulls d´allò que el telèfon li mostrava.

  La dona a qui havia estimat restava immòbil, estirada enmig d´un bassal de sang, amb el cap separat de la resta del cos, obert en canal, mostrant les vísceres que queien damunt el matalàs rogenc, morta. Assassinada. Sense temps per reaccionar, tant sols notava la pressió de les dents tancant amb força, intentant evitar que els llàgrimes que enaiguaven els seus ulls comencessin a brollar sense aturador, la imatge va canviar. Ara era el rostre d´una nena plorant, vestida amb el pijama de la Frozen que ell mateix li havia regalat el darrer Nadal. 

  —Papa, tinc por —, deia la seva filla mirant a la càmera.