EL PELUIX. PART 2.

 

  Amb el caminar erràtic torna a la plaça com cada dia. S´ajup com pot per recollir una burilla del terra. La cama és com un tronc impossible de doblegar. Sent el ferros soldats a la seva tíbia. Els claus de la gàbia que va fixar l´extremitat per fora durant mesos, havien deixat forats a la pell i marques a l´ànima, profundes i més doloroses, a estones insuportables, conduint-lo a idees suïcides que arrelaven al seu interior. La fred geladora d´aquell gener li va quedar dins, congelant tots els records del dia que ho va perdre tot. Convertint la seva existència en una successió d´imatges borroses en blanc i negre. Els colors van desaparèixer i qui ell havia estat, també.  

  Seu a la plaça i observa; els nens, els pares, els adolescents, l´home que passeja el gos, les noies, hi són tots. No fallen, ell tampoc. Fa un glop llarg de l´ampolla gairebé buida. Avui necessita el doble de dosi, ha decidit enllestir la feina. L´esperarà on ja ho té estudiat i tancarà la porta d´un destí que estava escrit sense saber-ho. Un acord signat amb el mateix Satanàs quan va decidir posar els peus a l´escala que duia als inferns. A cada graó perdia un color, l´esperit enfosquia i la ment s´emboirava. Tot per oblidar. Per fer desaparèixer les reminiscències doloroses que li portava la cova. Però el destí, rebel i capritxós. Li havia ofert una nova oportunitat. La casualitat el va dur on era ara.

 

 

 

  El Molí Vell de la Cinglera no era únicament un edifici on moldre gra. A primer cop d´ull podria semblar-ho, doncs l´aparença el delatava. A les seves entranyes, amagava un complex sistema de galeries subterrànies que s´havien utilitzat durant la guerra per donar protecció als republicans perseguits fins que aconseguissin creuar la frontera. L´inspector era conscient que l´esperava un parany, però aquell psicòpata havia segrestat la seva filla, cada segon comptava des que el cronòmetre s´havia encès.

  Va deixar el cotxe a tocar d´una vella alzina, just on s´entreveia la silueta de l´antic molí. Subjectant l´arma i la llanterna, s´encaminà per l´estret corriol de terra, atent a qualsevol soroll. La porta era oberta i un seguit de petites llums vermelles marcaven el rastre a seguir,  arribant a les escales de fusta corcada que descendien fins el cau del monstre. Les parets de roca supuraven aigua, com si tot fos una gran ferida oberta que no parava de sagnar. Tota la serenor que, en altres condicions, li aportaria la seva llarga experiència, s´havia evaporat, deixant lloc a l´angoixa i el temor. El “Peluix” havia assassinat la mare de la seva filla de vuit anys, i ara la retenia a ella, en algun ombrívol racó d´aquella cova.

  —Dunia! Dunia! Soc el pare, on ets? —començà a cridar quan enfilava la sinistre galeria.

  —Inspector, benvingut. Sabia que vindria. Li ha agradat el regal? —va respondre la veu tenebrosa, ressonant entre les parets de roca —, continuï endavant. La seva filla l´espera.

  —Què li has fet, malparit? —exclamà amb desesperació, sense obtenir-ne resposta.

  Regnava un silenci absolut, tan sols trencat pel soroll de les seves botes trepitjant els bassals d´aigua que es formaven al llarg del corriol. L´inquietava no escoltar la veu de la seva filla. Mirava forat per forat, a cada antiga habitació que aquell sonat havia convertir en cel·les on cometre els seus macabres assassinats. Sota la llum de la llanterna, podia veure les restes de sang i roba esparracada, de vides joves tallades, literalment, en sec a caprici d´un desequilibrat que les havia entabanat jugant. Una planificació maquiavèl·lica i tràgica, gaudint amb la tortura que infligia sense cap mena de pietat ni remordiment.

  El llum encès damunt la darrera cambra era el senyal. La Dunia havia de ser allà.

  Amb un moviment ràpid, es plantà al bell mig de la porta apuntant amb la pistola i enfocant amb la llanterna. Tants anys de professió no li serviren de res. La imatge que aparegué davant seu el trastocà completament —Nooo! —bramà en veure el monstre plantat a tocar d´un vell matalàs on jeia el cos de la seva filla. La bèstia, amb un somriure de pallasso foll, aixecava el braç mostrant el cap de la nena, decapitada, amb la sang regalimant.

  No hi va haver paraules. L´inspector disparà fins descarregar totes les bales al damunt d´aquell ésser inhumà, que va caure abatut contra la pedra. Guardant la pistola, s´apropà al cos de la seva filla. L´abraçà com va poder i va plorar. No s´adonà que una altra figura apareixia per darrera seu amb una escopeta de caça. El desconegut va disparar els dos cartutxos de pólvora contra el policia, deixant-lo malferit.

  —Estimat inspector, no ha fet massa bé la seva feina. S´ha quedat sense filla, sense dona, sense vida i invàlid per sempre. Qui s´ho havia de pensar que els bessons li guanyaríem la partida? —digué l´altre home abans de desaparèixer en la foscor.

  —Et trobaré i ho pagaràs! —cridà amb ràbia dirigint-se cap a la negror.

  Es quedà mirant el rostre del germà que havia mort a trets. Se´l va gravar a foc dins la seva ment. No l´oblidaria mai.

 

 

 

  Deixava enrere la plaça bufant. Li costava respirar mentre s´esforçava per no perdre el pas. La mà dins la butxaca del vell abric subjectava amb força el tros de corda que havia recuperat d´un contenidor. El va abordar just quan obria el portal. Li passà la corda pel coll i estirà amb totes les seves forces, minses però suficients per que l´altre no es pogués resistir. El gos començà a bordar i a mossegar-li la cama maldestre, mentre ell estrenyia al seu amo.

  —Sé qui ets malparit, a mi no em pots enganyar. Et vaig jurar que pagaries per tot el que em vas fer. Em recordes? —li va dir escopint saliva a la seva orella amb cada paraula —, soc l´inspector Zalduar.

  L´home que cada dia passejava el gos a la plaça, va obrir els ulls com plats abans de deixar anar l´últim alè. Va caure a pes contra el marbre fred de l´entrada, igual que el seu germà bessó anys abans. Just en el moment que una veïna sortia de l´ascensor i contemplava, esgarrifada, l´escena.

  L´inspector va fugir tant ràpid com la seva esguerrada cama li va permetre. No va ser suficient. Deu minuts més tard, dues patrulles de policia el detenien quan creuava la plaça, davant l´atenta mirada de nens, pares, adolescents i noies amb vestits curts. Qui no en va ser testimoni fou l´home del gos blanc, el “Peluix”.  

 

  La cama havia quedat trinxada. Les dues explosions de pólvora havien destrossat la tíbia i el peroné drets. Tot i la seva declaració, on assegurava que el mort tenia un germà bessó, el cas va quedar tancat per tranquil·litzar la opinió pública. L´assassí en sèrie de nens estava mort. Punt i final.

  Després de catorze mesos d´operacions, ferros externs i plaques de tità, l´inspector Zalduar va entendre que li tocaria viure amb aquella monstruositat de cama el que li quedava de vida. Se´l van treure de sobre atorgant-li la invalidesa. Ja no donaria més la tabarra amb aquell argument del còmplice.

  Els calmants aviat deixaren de fer l´efecte que necessitava, el dolor no era físic. Entrà dins un remolí que se l´endugué al camí fosc. No li importava. Ho havia perdut tot, i dins aquell mar d´alcohol s´hi trobava reconfortat. Surant, a la deriva, ofegava els malsons amb cada glop. Oblidant allò que va ser i acceptant el que ara representava. Un rodamon repudiat per la mateixa societat que ell havia defensat.  

  Va acabar dormint al carrer, demanant caritat per poder beure, buscant aixopluc en portals i llocs oblidats, com ell, fins que aquell retall de diari li va caure a les mans.

  Tot i la vista emboirada i cansada, aconseguí desentrellar-ne el titular “L´artista Josep Petritxol cerca la inspiració en terres empordaneses”. La imatge impresa no el va fer dubtar ni un instant. Era l´home que, dret davant la cel·la de roca on ell abraçava el cos sense cap de la seva filla Dunia, li havia rebentat la cama.