INSTANTS

 

- Tant de bo no em vegin – va pensar mantenint-se immòbil enganxada al vidre. Fugir d´un era fàcil, però de dos, seria complicat i si l´enxampava qualsevol d´ells, la idea de morir a mans d´un o altre no la satisfeia.

- Tant de bo no es mogui – Va sospesar en fixar-se on era. Duia la paleta de plàstic a la ma i feia una bona estona que la buscava, després de tota una nit donant voltes a l´habitació, divertint-se amb vols rasants a cau d´orella. Aquell maleït soroll.

- Tant de bo hi arribi – Va calcular assaborint-la entre les seves dents abans de caçar-la. Amb els ulls con dues llunes plenes i les orelles enrere, preparat per saltar i clavar-li les urpes. Aquest cop no se li escaparia.

Tot va passar en una mil·lèsima de segon. La mosca sortí volant a la vegada que la pala de plàstic de l´humà impactava amb el cap del gat que havia saltat al vidre. El va seguir un miol queixós i sortí esbufegant.

- Tant de bo hi hagi una altra oportunitat - van pensar els dos.

- Tant de bo obri la finestra - va pensar l´insecte.

 

 

- Tant de bo no tingui massa gana – Va elucubrar fent saltirons al seu voltant amb els ulls fixos a la caixa que duia a la ma. La olor el feia embogir.

- Tant de bo hi hagin posat el doble de formatge – Somiava el noi subjectant la caixa com una safata, mentre amb l´altra ma mantenia la corda i el paraigües obert fent equilibris per no mullar-se.

- Tant de bo arribi abans no sigui tard – conjecturava conduint, sota la pluja intensa, aquell vespre camí de l´hospital on la seva mare es trobava a les portes de Sant Pere.

Va passar a tota velocitat aixecant una cortina de l´aigua que s´acumulava al voral, esquitxant el noi i el seu gos. Amb l´ensurt, l´animal tibà de la corretja fent-li perdre l´equilibri. Els dos es quedaren embadalits contemplant, en càmera lenta, com la caixa amb la pizza barbacoa i doble de formatge, volava en caiguda lliure damunt el bassal acumulat al terra.

- Tant de bo ens haguèssim quedat a casa - van pensar els dos.

- Tant de bo a la mare li quedi un alè de vida - va sospirar la noia.

 

 

- Tant de bo pogués saltar el fossar – Va maquinar, amb els ullals regalimant, tot observant aquella humana baixeta de carn tendra que el mirava amb ulls atemorits.

- Tant de bo no hi hagués vidre, podríem jugar – Va cavil·lar el pelut de nas gros aplaudint amb els grandiosos palmells de les mans a la petitona que li feia ganyotes.

- Tant de bo me´ls pogués endur a tots a casa – Va desitjar la nena veient-los. Li encantaria tenir tots aquells peluixos a la seva habitació.

- Tant de bo li agradi aquest – Va pensar el pare decidint-se finalment per comprar-li un dofí a la botiga del zoològic. Mentrestrant, la nena repassava mentalment tots els animals que havia vist, el lleó es rellepava observant una nova presa en la distancia i el goril·la reia amb les cares que li feien una parella d´adolescents.

 

 

- Tant de bo hagués estudiat més – Analitzà la Dana, asseguda al banc de la plaça, mirant-se l´entrepà a l´hora del pati. Treure un vuit a l´examen de matemàtiques ho considerava un fracàs.

- Tant de bo tots fossin com ella – Afirmà el professor, en donar les notes del darrer examen que la majoria d´alumnes havien suspès.

- Tant de bo en deixi la meitat – Desitjà el pardal dalt la branca, expectant com cada matí, esperant que la noia en deixés una part al seient.

La Dana es va guardar  l´entrepà sense desembolcallar-lo. No tenia gana. El pardal es quedà sense les engrunes i decidí provar sort més enllà, on altres nois si que menjaven. El professor, a la sala de treball amb els companys, treia pit de l´alumna que havia aconseguit la millor nota a la seva assignatura.

 

 

- Tant de bo pugui celebrar els noranta – Va pensar la iaia abans de bufar les espelmes davant tota la família. Només faltava el seu fill petit que acabava de marxar a treballar.

- Tant de bo sigui el seu darrer aniversari – Reflexionava la filla gran tot pensant en l´herència que la seva mare li deixaria per ser la primera.

- Tant de bo m´esperi – Va resar la neta de divuit anys que tenia una cita amb el seu xicot per anar al cinema i ja feia tard.

- Tant de bo no hagi marxat ningú – Va desitjar el fill petit en girar la cantonada i sentir l´explosió de gas, que ell mateix havia preparat, provinent de casa de la seva mare. Ho volia tot per ell.

 

 

- Tant de bo em contractin – Va esperar el noi que es dirigia a la seva primera entrevista de feina assegut al tren de rodalies.

- Tant de bo el Consell de Direcció m´accepti l´estudi d´energies renovables – reflexionava la dona vestida amb faldilla i americana verda en el seient del darrera del vagó. Mirava el rellotge neguitosa, pendent d´arribar d´hora a la ciutat.

- Tant de bo els enxampi al llit – Planejava el revisor confiant que el maquinista arribaria puntual a l´estació. Amb la moto es plantaria a casa seva abans que l´amant de la seva dona hagués desaparegut.

- Tant de bo hi hagués una altra solució – Es queixà el jove que seguia el camí escollit, capcot i trist.

- Tant de bo hagués aconseguit frenar – va dir a la policia el conductor del tren de rodalies, mentre el revisor intentava que els passatgers no contemplessin horroritzats l´ espectacle que les parts anatòmiques del jove oferien disperses per la via.