relatsdetramuntana

  A la matinada encara plorava. Tot just acabava les dues feines que tres mesos abans havia iniciat, i ara, en la soledat d´aquell dormitori il·luminat pel fanal del carrer s´adonava realment del que havia fet. Asseguda feia hores, en aquell balancí on cada nit reposava la bata de cotó, veia com les llàgrimes de tristesa i satisfacció, a parts iguals, queien just a tocar de les sabatilles, formant un rierol que resseguia els socs entre les fredes rajoles del terra, fonent-se amb el bassal de sang, just a tocar del cos sense vida del que havia estat el seu marit, i els volants del vestit de comunió que l´endemà entregaria a aquella dona baixeta i grassoneta de la capital. D´ençà que va posar fil a l´agulla no s´havia aturat a pensar. Era obsessiva en tot allò que tenia a veure amb la feina, per això la consideraven la millor modista de la ciutat i encàrrecs no li faltaven. Lentament, amb la paciència de qui sap el que es fa, aquells senzills retalls de colors rosa, lila i blau pre...

  No dormis o Ell entrarà. Si obres el portal dels somnis, no ho dubtarà ni per un instant, es ficarà dins teu. Et somriurà fent una ganyota, mostrant les seves dents groguenques podrides. Et clavarà els seus ulls infinits i encesos, envoltats de pell grisa tatuada amb símbols infernals, de de les orelles li supura un líquid verdós putrefacte. Els cabells llardosos en realitat són larves que es mouen neguitoses buscant un nou hoste de qui alimentar-se. Amagat dins l´habitació, sota el llit, dins l´armari o darrera les cortines, qualsevol forat fosc on no el vegis. Esperant el moment per ficar-se dins teu sense que t´adonis i sigui massa tard. No podràs fer-hi res. Et llançarà a l´infern més profund, sentiràs el cos bullir, cremant entre les flames que atia el mateix Llucifer. Et lligarà al matalàs, immobilitzat, sense escapatòria possible. Estaràs a les seves mans, un titella a qui clavar agulles de vudú que et travessaran el cervell. No cal que cridis, ningú et sentirà dins el...

  El cafè envoltava els glaçons que es fonien a la velocitat que els rajos de sol escalfaven el got de vidre, damunt la taula de la terrassa on Mr. White contemplava la platja, encara orfe de banyistes i sargantanes intoxicant-se de vitamina D. L´estiu tocava a les portes i els forasters més necessitats de vacances començaven a omplir cada racó d´aquell petit poble de la Costa Brava. Un avançament de la aglomeració de turistes que no trigaria a envair aquell indret, deixant enrere la tranquil·litat dels mesos més freds de l´any, tot just quan hi arribà i quedà encisat per la seva bellesa.  - Bon dia Mr. White – Van saludar una colla de nens que passaven pel seu davant en direcció a la sorra – Vindrà a jugar més tard?  - Salut nois, i tant! Us dec la revenja d´ahir – Respongué amb el somriure que s’intuïa sota la poblada barba canosa.  El veien com un d´ells tot i ser un adult. Els pares, a l´inici reticents davant l´apropament d´aquell estranger cap als seus...

  - Les tens? – Preguntà en Bernat en aturar la moto a l´entrada de l´accés a la platja del Cau del Llop. - Si, cap problema, és la copia que el pare sempre deixa a l´armari del rebedor. Ni s´adonarà que les he agafat – Respongué en Biel amb cara de complicitat. - Doncs en marxa! – Cridaren les tres noies a la vegada. - Comença la festa! – Afegí l´Aniol. Enfilaren la carretera en direcció a Port de la Selva muntats en tres motocicletes. La idea havia estat d´en Bernat, el gall de la colla i tots hi estigueren d´acord, passar la nit al Far de Sa Arenella . El pare d´en Biel treballava a l´ajuntament de Llançà i guardava claus de totes les instal·lacions municipals. Ell s´encarregaria d´aconseguir-les i els altres de les provisions. La mentida que s´havien empassat els pares, treballada durant la darrera setmana de classes, era que passarien la nit a casa de la Sonia celebrant el final de la ESO. El soroll dels tubs d´escapament ressonà per tot l´aparcament quan arribaren. ...

  Deixava el BMW descapotat a l´aparcament, entre el Mercedes i l´ Audi Q7 . Aniria a fer un tomb amb el Jeep pels camins que voltaven el petit turó on pasturava el ramat d´ovelles i potser m´aproparia al salt d´aigua platejat. En tornar el guardaria al garatge on dormien els altres tot terrenys. Cada tarda m´entretenia així. Els matins els passava sense pena ni gloria en una gestoria portant la comptabilitat dels clients més importants. Els números i jo gaudíem d´un idil·li que durava des de l´època de l´escola. Contrarestava l´avorriment d´aquella monotonia de despatx, deixant córrer la imaginació a partir de les cinc, quan em tancava a l´habitació més gran de la casa, convertida en una mena de santuari, almenys per mi i on hi passava hores. Hi havia caps de setmana que tant sols en sortia per menjar i dormir, abstret en aquell món en miniatura. La maqueta ocupava tres metres de llarg per dos i mig d´ampla. L´havia construït amb les meves mans ja feia uns anys i poc havia var...

  Tota la feina es resumia en mirar la plaça a diari. M´hi passava hores assegut a la terrassa del bar, prenent un cafè darrera un altre sota les voltes. De tant en tant prenia alguna nota, que deixava escrita a la llibreta que duia i fotografiava la gent passant. Feia poc més d´un any que havia llogat un petit loft a l´antic magatzem de pinso, reconvertit en apartaments que ocupava un dels laterals. Des de el finestral del menjador podia contemplar-la igualment però darrera el vidre es perdia molt de l´essència d´aquell quadrat desigual on concorrien diversos carrers del laberint per vianants en que s´havia convertit el barri vell. No deuria mesurar més de trenta metres de llarg i d´ample, si fa no fa, el mateix. Les voltes, ocupades majoritàriament per taules i cadires dels locals de restauració, tenien més de cent anys. El resultat del pla de rehabilitació del casc antic era més que visible a totes llums. Tant el paviment com les façanes donaven un aire modern però mantenint ...

- Enzo! Fes el favor de baixar del sostre de la botiga! - Un moment pare. De seguida estic amb vostè. No em volia perdre l´espectacle per res del món. La comitiva s´apropava pel pont, uns metres més i serien davant la botiga. Feia poc que havíem arribat a Florència i, després de sentir-ne a parlar a diari, era la primera vegada que els veia. Envoltats de guàrdies i acompanyats pel seu seguici, els Mèdici, engalanats amb vestits d´un luxe que no recordava haver vist mai a la meva Toscana natal, creuaven el Ponte Vecchio enmig de les mostres d´afecte dels ciutadans. No era per menys, deien les veus que es preparaven per la guerra amb els Pisans i que el Comte seria qui els duria a la conquesta, permetent la sortida al mar de les mercaderies florentines. - Enzo! – repetia uns segons després el pare – Es pot saber què carai fas? - Ja vinc! Em disposava a baixar per l´escaleta quan la vaig veure. El sol d´aquell matí d´estiu realçava encara més la seva bellesa. Les trenes d´or en...