MORT AL FARONER!

 

- Les tens? – Preguntà en Bernat en aturar la moto a l´entrada de l´accés a la platja del Cau del Llop.

- Si, cap problema, és la copia que el pare sempre deixa a l´armari del rebedor. Ni s´adonarà que les he agafat – Respongué en Biel amb cara de complicitat.

- Doncs en marxa! – Cridaren les tres noies a la vegada.

- Comença la festa! – Afegí l´Aniol.

Enfilaren la carretera en direcció a Port de la Selva muntats en tres motocicletes. La idea havia estat d´en Bernat, el gall de la colla i tots hi estigueren d´acord, passar la nit al Far de Sa Arenella. El pare d´en Biel treballava a l´ajuntament de Llançà i guardava claus de totes les instal·lacions municipals. Ell s´encarregaria d´aconseguir-les i els altres de les provisions. La mentida que s´havien empassat els pares, treballada durant la darrera setmana de classes, era que passarien la nit a casa de la Sonia celebrant el final de la ESO.

El soroll dels tubs d´escapament ressonà per tot l´aparcament quan arribaren. Com havien previst, no hi havia moviment. Una furgoneta blanca atrotinada, probablement d´una parella hippy i algun cotxe a la part més allunyada, dormitant. Eren gairebé les nou del vespre i el sol ja s´havia amagat darrera la muntanya de Sant Pere de Rodes, cedint el protagonisme a la lluna, avui ben arrodonida. La llum intermitent del far, assenyalava la costa durant un segon amb una pausa de cinc, als pocs vaixells que retornaven a descansar. Carregats amb les motxilles s´encaminaren cap al petit edifici de forma quadrada, preparats per passar una nit inoblidable.

 

 

Un parell d´hores més tard ja no quedava gairebé res del pa amb tomàquet i l´embotit. El sopar havia cedit el testimoni a les llaunes de cervesa i el parxís, mentre uns i altres recordaven anècdotes del curs que deixaven enrere tot rient. Sabien que no tots continuarien estudiant Batxillerat, per això aquella festa era tant especial. Tenia un cert aire de comiat d´una amistat alimentada dia a dia durant anys.

- Què? Sortim a fer-ne un? – Va proposat en Bernat aixecant-se del terra. Es mirava la Laia i l´Arantxa tot ensenyant el paquet de tabac i la bosseta d´herba.

- I tant! – Respongueren les dues.

- Jo també vinc – Afegí l´Aniol.

La suau tramuntana acompanyava el mar en calma amb una cadència hipnotitzant que convidava a quedar-se contemplant el vaivé de les onades d´aquell llençol que la lluna il·luminava amb la seva claror, tant sols trencada per l´efímer moment en que la bombeta del far li aclucava l´ullet. A la costa, els fanals dels carrers informaven que allà hi vivia gent. Les llums de les cases, la majoria d´estiueig, encara hivernaven en espera que els seus ocupants arribessin a primers de juliol.

- Mira que enganxats que estan? – Digué l´Arantxa en tornar a dins i enxampant en Biel i la Sonia abraçats petonejant-se. 

- No perdem el temps com vosaltres – Li va respondre ella rient.

- Va, fem una altra partida?

- I unes birres – Afegí l´Aniol dirigint-se al cubell amb gel que feien servir de nevera improvisada – Qui més en vol? – Preguntà tot i saber la resposta. Tots.

 

 

La remor del mar arribava cada vegada amb més força. El so de les onades trencant a les roques anava augmentant en cada embat i fins i tot semblava que colpejaven les parets de l´edifici. En Bernat s´aixecà per veure què passava. Es dirigí a la porta lateral, a la cara nord, i tirà de la maneta.

- No s´obre. Collons, has tancat tu Biel?

- Jo? No m´he mogut del seu costat – Respongué fent un petó a la seva xicota.

- Nosaltres tampoc – Van assenyalar les dues noies.

L´únic que s´havia aixecat en tota aquella estona era l´Aniol, per anar al lavabo a buidar el dipòsit. Cap d´ells s´havia apropat a l´entrada des que tornaren de fumar. Va agafar la clau de damunt del petit mostrador i la introduí al forat i comprovà que girava. La porta cedí tant sols uns centímetres. Un soroll metàl·lic ressonà amb força a l´exterior. Agità varies vegades la porta i sense entendre el que els seus ulls veien començà a donar cops amb l´espatlla, intentant obrir. Els altres el miraven sense entendre-hi res, tant sols la cara d´espant en girar-se els va fer entendre que no estava fent broma. Algú havia lligat una cadena al pany. Els havien tancat dins el far.

Tots es posaren dempeus i començaren a cridar. L´Arantxa s´apropà a una de les finestres però no donava temps de veure res en el minúscul instant que s´encenia la llum. Miraren en Bernat, ell era qui prenia sempre les decisions, recolzat sobre el marc de l´entrada, amb la vista clavada al terra, pensatiu. Les finestres tenien barrots i no hi havia cap més porta. L´Aniol s´enfilà a una de les finestres que donaven a mar per observar si es veia a qui els havia encadenat, o algú que els pogués ajudar.

- Nois! Bernat! Veniu! Estic al·lucinant! – Va cridar amb un to que no transmetia res de bo – Digueu-me que no veieu el mateix que jo – Encertà a dir abans d´emmudir. Tots s´aproparen al vidre i quedaren paralitzats.

Les ombres envoltaven el far. Caminant lentament, s´apropaven sinistres i amenaçadores. En comptaren sis o set, amb la poca llum no es veia prou i a la foscor s´hi podien amagar més. El dringar del metall ressonava per damunt d´un mar cada vegada més rebel, accelerat com el cor dels sis adolescents atrapats dins aquella caixa de rajols. Una melodia sorgida del més profund dels oceans, on els humans mai han arribat, on la foscor és l´amagatall perfecte de monstres i esperits condemnats a no  descansar en tota l´eternitat.

- Mort al faroner. Mort al faroner. Mort al faroner... – Repeteixen sota les capes negres aquells éssers fantasmagòrics sense cos. Els rostres cadavèrics s´entreveuen sota les caputxes, observant-los en la distància cada cop més escassa que els separava, a través d´un forats negres infinits, la porta a una altra dimensió, als inferns.  

- No hi ha cobertura – Digué la Sonia entre plors.

- El meu tampoc en te – Van anar repetint un per un.

- Quin dia és avui? – Preguntà en Biel amb la cara desencaixada.

- Què importa això Biel?

- Vint-i-set de Juny. Per què? – Digué la Laia.

- La llegenda del bergantí. L´avi l´explicava de petits encertà a dir, amb el rostre empal·lidit.

- Quina llegenda? Ara no vinguis amb històries Biel, no és el moment – Recriminà la Sonia.

- Exacte, no estem per collonades – Digué en Bernat que s´estava emprenyant – Va, ajuda´m a moure aquella còmoda i falcarem la porta. Si no podem sortir, ells tampoc entraran.

- Però si són fantasmes creuaran les parets – Va raonar l´Aniol.

- Hòstia! vols fer-me cas! – Ordenà.

Estaven perdent els nervis i l´ensurt inicial donava pas a la desesperació. La por s´obria camí dins d´ells. Per primer cop a la seva vida, sentien que la mort era davant seu i se´ls enduia, estaven aterrits. Mai més viurien res junts, la ratlla de la ma tocava al final amb tant sols setze anys. Els pensaments, como micos que salten de branca en branca, corrien per les seves ments. Tants somnis per complir, tants plans. Tot desapareixeria aquella mateixa nit. Fins aquí la seva empremta en aquest mon que just començaven a descobrir.

- Què va passar? Què et deia el teu avi? – Preguntà  la Laia.

- Fa molts anys – va començar a explicar en Biel – A l´antic Far de Sa Arenella, que era just on som ara, hi vivia un home solitari que estava profundament enamorat d´una noia de Selva de Mar, però ella estimava el capità d´un bergantí, el Tamariua. Un dia com avui, el vaixell tornava a port després de mesos a mar. Feia tempesta, com avui, la llum del far era l´únic que podia guiar la nau. Però el faroner, coneixedor de la situació, aprofità la circumstància i apagà l´interruptor. Les onades i els roques s´encarregaren de fer-lo desaparèixer. L´endemà, les restes del naufragi arribaren a la cala que ara du el nom del vaixell. De mariners no se´n salvà cap.

- Vinga home! i ara ens diràs que els de fora són els fantasmes.

- Però que no ho veieu, venen a per nosaltres, ens creuen els culpables de la seva desgràcia.

- No hauríem d´haver vingut – Va dir l´Arantxa eixugant-se les llàgrimes.

- Si clar, però fa una estona quan feies les calades al porro, no ho pensaves pas això, be que reies.

- Nois, s´apropen!

La porta es començà a moure amb força. Algú empenyia des de fora – Mort al faroner -Els espectres que en altres temps eren mariners, havien tornat amb set de revenja i aconseguirien entrar. Els nois es sabien perduts, el moble acabaria cedint. Només la llum de l´alba els podia salvar, però tot just era mitjanit i no semblava possible que poguessin aguantar tantes hores.  

L´Arantxa mirava constantment el mòbil amb l´esperança que s’il·luminés una ratlla de cobertura i així demanar ajuda als pares o a la policia. En Bernat subjectava amb l´Aniol i la Laia la porta, aguantant les embranzides. La Sonia, mirava per la finestra, els demanava, entre llàgrimes i crits de desesperació, que marxessin – Si us plau, no us hem fet res nosaltres, deixeu-nos en pau -.

En Biel, recordava haver estat al far amb els eu pare quan era petit, buscava qualsevol eina per poder-se defensar de l´atac que es preveia seria imminent. Un parell de rems antics, hams de pescar, una àncora petita, poca cosa més hi havia. Aquell edifici havia caigut en l´oblit, convertit tant sols en un paisatge on fotografiar-se, amb el temps perdé tota funció i el que hi quedava a l´interior eren trastos vells. Va ser en obrir la petita habitació del quadre de llums que ho va recordar.

- L´escaleta per pujar a revisar la bombeta! – Cridà exultant – Podem pujar-hi i saltar per la part del darrera.

- Ho podies haver dit abans Biel – Li recriminà en Bernat.

- Coi, ho he vist ara. Feia anys que no venia. Va, afanyem-nos, no hi ha massa alçada, potser dos metre i mig. Ho aconseguirem.

D´un en un van anar pujant per la petita escala de cargol que s’enfilava fins el sostre. Un cop a dalt, sense aturar-se i en silenci, van anar saltant amb la complicitat de l´instant que els donava la llum del far. Sense mirar enrere, començaren a córrer en direcció a la carretera. Les respiracions, ràpides i superficials, eren la única cosa que trencava el silenci sobtat d´una nit clara.  

Els colors blaus dels rotatoris quan ja arribaven a l´encreuament els va anar tranquil·litzant. Amb el cor accelerat i xops de suor es plantaren davant del cotxe de policia. Els coneixien a tots i encara que el pobre agent no cregués ni una sola paraula,  havien aconseguit el més important, salvar-se.

 

 

Dins la vella furgoneta blanca, els tres homes i les tres dones, no podien aguantar més el riure mentre es canviaven de roba.

- Has tingut bona idea col·locant els altaveus amb el soroll de tempesta i mala mar.

- I tu llençant aigua amb el cubell a la porta.

- Creieu que hauran aprés la lliçó?

- Que no has vist com fugien?

- Ja ho pots ben dir. No crec que gosin tornar a enganyar als seus pares en una bona temporada.

- En Jordi estava de guàrdia avui, oi?

- Si. El cotxe que arribava era el seu.

- Pobre, li deu costar fer el posat seriós escoltant els nois.

- Mort al faroner! – Cridaren els sis pares entre rialles.