QUI CONEIX A MR. WHITE?

 

El cafè envoltava els glaçons que es fonien a la velocitat que els rajos de sol escalfaven el got de vidre, damunt la taula de la terrassa on Mr. White contemplava la platja, encara orfe de banyistes i sargantanes intoxicant-se de vitamina D. L´estiu tocava a les portes i els forasters més necessitats de vacances començaven a omplir cada racó d´aquell petit poble de la Costa Brava. Un avançament de la aglomeració de turistes que no trigaria a envair aquell indret, deixant enrere la tranquil·litat dels mesos més freds de l´any, tot just quan hi arribà i quedà encisat per la seva bellesa.

 - Bon dia Mr. White – Van saludar una colla de nens que passaven pel seu davant en direcció a la sorra – Vindrà a jugar més tard? 

- Salut nois, i tant! Us dec la revenja d´ahir – Respongué amb el somriure que s’intuïa sota la poblada barba canosa. 

El veien com un d´ells tot i ser un adult. Els pares, a l´inici reticents davant l´apropament d´aquell estranger cap als seus fills, n´estaven encantats. Durant el curs, el trobaven a la plaça en sortir de l´escola, disposat a jugar al que fos; futbol, bàsquet, nines, prendre el te amb les nenes. Tot li anava be. Els dissabtes al matí, es reunien a la sala de la modesta biblioteca i els explicava tota mena de contes i històries del seu passat, aventures que deia havia viscut arreu del món i que deixava el públic bocabadat. El convidaven a totes les festes d´aniversari, on els entretenia amb trucs de màgia i improvisaven jocs teatrals fent les delícies de grans i petits. Era l´oncle preferit, el padrí que tot nen voldria. 

S´integrà ràpidament en aquell entorn amb gent de caràcter més aviat tancat. Mai tenia una resposta negativa i participava en les activitats que s´organitzaven durant tot l´any. Fins i tot va comprar un futbolí pel local social. El vell s´havia trencat i l´alcalde no en volia saber res. Això feu enfadar els homes del poble, just a meitat del torneig anual. Mercès a l´altruisme de Mr White el campionat es va poder acabar, i els participants, majoritàriament pescadors, el convidaren a sortir a navegar amb ells i aprendre l´ofici. S´havia guanyat la seva confiança. 

En el poble ningú sabia exactament a què es dedicava. En arribar, explicà que s´havia pres un any sabàtic després d´acabar un projecte a Londres que li havia comportat un desgast important. Necessitava recuperar-se i Calella va resultar ser un lloc immillorable. 

Els llargs cabells canosos, sota un barret de palla envoltat d´una cinta blanca, i els vestits d´armilla i americana de color crema, li conferien un aspecte atractiu que no passà desapercebut i li obrí les portes de molts dormitoris. Les dones queien al parany d´un mon de seducció que la majoria descobrien per primera vegada. El cos atlètic i les mans hàbils les transportaven a indrets fins llavors de desconeguts sota els llençols. Gaudint d´un amant que totes havien desitjat en els seus somnis més humits. 

Quan no pescava amb els homes, o no es rebolcava amb les dones, ni jugava amb els seus fills, s´enfilava pel camí de ronda, just fins el punt on el paisatge li oferia la millor perspectiva del poble, amb la platja de Port Bo i les seves barques de fusta, a tocar de les voltes més famoses del Baix Empordà. Obria el cavallet just damunt la torre on, en una partida de cartes. els vells li havien dit que hi estiuejava la família d´un reconegut advocat de Barcelona. Col·locava la pintura al seu damunt i obria la caixa amb els tubs de colors. Hi passava un parell d´hores, pinzell en ma, donant vida a aquella tela blanca. El quadre estava gairebé acabat aquell matí de juny. Tant sols quedaven uns petits retocs, definir be l´ombra d´un home passejant per la sorra. En acabar s´uniria als nens a la platja per seguir amb el campionat de pales dins l´aigua. 

En arribar a l´escena, la policia no en tenia cap dubte. El robatori duia la seva empremta. Havia estat “L´ombra”, com així el coneixien tots els cossos policials del món. S´havia escapolit de nou, igual que feia un any a Londres, sense deixar rastre. L´avís el donà un home de la capital que estiuejava a Calella. Li havien sostret un Dalí inèdit que governava el menjador de la torre familiar. En el seu lloc ara lluïa un paisatge de la platja i un senyor passejant arran d´aigua amb la seva ombra reflectint-se als granets de sorra. El conegut com a Mr White s´havia esfumat. 

El cafè es combinava amb la llet i la nata del caputxino al ritme que la seva ma li conferia a la cullera. L´home de cabell curt i fosc, amb ulleres graduades i vestit amb una jaqueta texana, assegut a la terrassa de la Pizzeria Ursino, contemplava just davant seu, el castell que duia el mateix nom i situat al bell mig de Catània, un petit poble mediterrani de la costa italiana, que aquells dies s´anava recuperant després d´un estiu intens. 

- Bon dia Don Alessandro – Van saludar una colla de nens passant pel seu davant en direcció a la plaça – Vindrà a jugar més tard? 

- Salut nois, i tant! Us dec la revenja d´ahir – Respongué amb un somriure que destacava enmig d´una pell lluent i sense barba.