TRENTA CINC

 

A la matinada encara plorava. Tot just acabava les dues feines que tres mesos abans havia iniciat, i ara, en la soledat d´aquell dormitori il·luminat pel fanal del carrer s´adonava realment del que havia fet. Asseguda feia hores, en aquell balancí on cada nit reposava la bata de cotó, veia com les llàgrimes de tristesa i satisfacció, a parts iguals, queien just a tocar de les sabatilles, formant un rierol que resseguia els socs entre les fredes rajoles del terra, fonent-se amb el bassal de sang, just a tocar del cos sense vida del que havia estat el seu marit, i els volants del vestit de comunió que l´endemà entregaria a aquella dona baixeta i grassoneta de la capital.

D´ençà que va posar fil a l´agulla no s´havia aturat a pensar. Era obsessiva en tot allò que tenia a veure amb la feina, per això la consideraven la millor modista de la ciutat i encàrrecs no li faltaven. Lentament, amb la paciència de qui sap el que es fa, aquells senzills retalls de colors rosa, lila i blau prenien forma a les seves mans. Tant sols li calia agafar mides de la persona un parell de cops per dur a terme la seva obra. Cosia, descosia, emprovava, refeia, tallava i tornava a cosir. Així passava les hores, asseguda davant la màquina, les mans anaven soles i això li permetia ocupar el seu cap en l´altre assumpte.

En Jeroni era el meu marit des de feia trenta cinc anys, el meu gran i únic amor. La meva possessió més preuada i per qui m´escarrassava. Tenia una petita botiga de queviures a tocar de la Plaça Major, l´havia heretat dels seus pares, era el negoci familiar des de feia tres generacions. S´hi passava el dia, s´apropava a casa a l´hora de dinar i sant tornem-hi. Fins el vespre, que baixava la persiana, no tornava. Despatxava tota mena de clients, velles del barri que ja hi anaven a comprar quan ell encara era un vailet, mares amb la mainada que sortia de l´escola, i fins i tot, les dones i noies més opulentes s´hi deixaven veure tot buscant alguna delicatessen. De fet, va ser una d´aquestes meuques que me´l va voler prendre.

No acostumava a sortir de casa. Els encàrrecs em mantenien ocupada tot el dia. Però aquell dimarts, ara fa tres mesos, m´havia quedat sense seda i en necessitava per enllestir uns mocadors de butxaca personalitzats. La merceria quedava a prop del local d´en Jeroni i com que era gairebé l´hora de tancar, vaig decidir passar-hi per tornar junts a casa.

Em va estranyar trobar la porta tancada amb clau. Per sort feia ja temps que en duia una còpia al clauer. De seguida vaig pensar que havia passat una desgracia, així que vaig entrar-hi. No hi havia ningú, ell tampoc era darrera el mostrador – Deu ser a la rebotiga repassant comandes abans de tancar – vaig pensar.

En obrir, sense fer soroll per no espantar-lo, el meu cervell va quedar en xoc, incapaç de processar allò que els meus ulls veien. En Jeroni estava ajagut, tot nu, sobre una mena de matalàs. Al seu damunt, el cos d´una noia rossa es refregava de manera salvatge mentre cridava de plaer com un truja en cel. Superada i atordida per la situació vaig sortir com havia entrat, sense fer soroll. Estaven tant absorts en aquell teatre lasciu que ni s´adonaren de la meva presència.

Corria cap a casa, sense fixar-me en res ni ningú. Em sentia com una formiga a qui una sabata acabava d´esclafar, atordida pels sorolls i les llums del carrer, notava com la meva ànima s´anava buidant i el meu amor es perdia per un desguàs, d´on ja no tornaria. M´havia traït. Les llàgrimes s´unien a les gotes de la pluja que començava a caure. Preludi de la tempesta que tot just descarregava dins meu. Trons i llampecs que duraren tota la nit dins un cap que repetia contínuament – És meu i de ningú més –. La decisió estava presa.

 

 

 

Avui ha arribat tard de la botiga. Com aquell dimarts d´ara fa tres mesos. Fa olor a meuca. S´asseu al menjador. El plat ja és a taula. Avui li he fet sopa de fideus amb una alta dosi de Maria Lluïsa i Valium que el deixarà endormiscat. Només cal un xic de paciència i el moment arribarà.

M´entretinc repassant el vestit de comunió i el deixo penjat. Hi faig uns últims retocs. El contemplo embadalida, ha quedat perfecte. Serà la nena més ben vestida de la cerimònia. El llacet per recollir el cabell li dona un toc d´innocència i elegància, precisament les dues virtuts que esborro sobtadament dels meus pensaments quan el veig entrar trontollant a l´habitació.

No em costa gens fer-lo caure. M´hi assec al damunt, igual que aquella mala puta unes hores enrere. Agafo l´agulla de fer mitja i, amb ràbia, li clavo directe al cor. Una i altra volta, descosint aquell vestit de Judes traïdor en que s´havia convertit. Així fins a trenta-cinc.