L´HOME QUE OBSERVAVA LA PLAÇA

 

Tota la feina es resumia en mirar la plaça a diari. M´hi passava hores assegut a la terrassa del bar, prenent un cafè darrera un altre sota les voltes. De tant en tant prenia alguna nota, que deixava escrita a la llibreta que duia i fotografiava la gent passant.

Feia poc més d´un any que havia llogat un petit loft a l´antic magatzem de pinso, reconvertit en apartaments que ocupava un dels laterals. Des de el finestral del menjador podia contemplar-la igualment però darrera el vidre es perdia molt de l´essència d´aquell quadrat desigual on concorrien diversos carrers del laberint per vianants en que s´havia convertit el barri vell. No deuria mesurar més de trenta metres de llarg i d´ample, si fa no fa, el mateix. Les voltes, ocupades majoritàriament per taules i cadires dels locals de restauració, tenien més de cent anys. El resultat del pla de rehabilitació del casc antic era més que visible a totes llums. Tant el paviment com les façanes donaven un aire modern però mantenint l´esperit de l´antic mercat.

Als matins, l´activitat es concentrava ens els camions de repartiment que omplien el rebost i les neveres de la majoria de negocis, bars i restaurants. La clientela a aquelles hores acostumaven a ser treballadors de les oficines propers i l´ajuntament, o be turistes que aprofitaven l´estona abans de visitar el museu que era a dos carrers. La botiga d´animals i la perruqueria, situades just a l´altra banda d´on seia, eren poc freqüentades abans de migdia. A la tarda i al cap vespre, amb la circulació tancada al trànsit, l´escenari canviava de forma radical. Les terrasses i els bancs s´omplien de gent. Nens que sortien de l´escola i jugaven mentre els pares, asseguts al bar, xerraven en petits grups. Gran part del temps les taules estaven ocupades i fins i tot hi havia gent esperant. Els cambrers, que durant el matí s´ho prenien amb calma i conversaven amb els clients habituals, ara esbufegaven i treien la llengua per servir amb celeritat. M´ho mirava sota la darrera volta, a l´última taula, on la plaça desapareixia per un carreró estret.

A la perruqueria també s´hi veia molt moviment a les tardes. Joves que entraven, feien cua una bona estona i sortien amb un nou look. Amb el temps, m´adonava que alguns d´ells hi anaven setmanalment. El degoteig era constant, al contrari que la botiga de menjar per mascotes, on de tant en tant hi entrava un client. Apuntava a la llibreta el que anava veient. Els primers dies sobretot, on la novetat era constant. Amb el pas de les setmanes, les rutines es repetien i les cares també. Totes les anotacions em servirien més endavant, per bolcar-ho, d´una manera ordenada, en el processador de text. Les fotografies, que treia dissimuladament amb el telèfon, captaven la gent però sense que s´adonessin. No volia tenir cap problema. Les cares més habituals les tenia memoritzades.

No era una plaça tranquil·la. Els sorolls del matí, de motors i carretons, donaven pas als riures, crits, queixes, discussions, la remor de molta gent en un petit espai on les veus ressonaven a les parets, pujant els decibels fins a límits insuportables.

 

Els mesos van anar passat, la llibreta era plena d´anotacions i la galeria del mòbil plena. Havia arribat el moment de marxar. Vaig omplir la maleta tancada i el pis net i recollit. Deixaria enrere el que havia estat la meva casa i el meu entorn durant el darrer any per tornar a la meva ciutat. Quedaven pocs minuts per les dotze del migdia, moment per baixar al bar per última vegada.

M´assec a la taula de sempre, amb la millor perspectiva i on passo més desapercebut entre els vianants. L´August em du el cafè sol i el diari, com cada matí. Avui la plaça és buida, el silenci ocupa cada racó. Penso en les velles pel·lícules de l´oest on al carrer principal del poble, els dos pistolers es miren amb la ma a pocs centímetres de la pistola, tant sols falta el borrissol d´herba donant voltes. Avui no hi ha camions, els cambrers es refugien dins els locals, orfes de clients i sense cap turista traient el cap. Tant sols la tassa fumejant, jo i el recull de premsa. Observo l´entorn amb deteniment. Tot en ordre. Agafo el telèfon i escric el missatge a la primera conversa que em surt a l´aplicació. Just quan sona la primera campanada de l’església.

“Llum verda”

El soroll, sobtat i fort, del repicar es sincronitza amb les llums rotatòries dels vehicles policials que envaeixen, decidits, la plaça mentre agents de les forces especials, en l´anonimat del passamuntanyes negre, irrompen a crits dins la perruqueria.

L´espera es fa llarga, tot i només passar tres minuts. Emmanillats i amb el cap cot, van sortint escortats, un per un, cinc individus que tot i els renecs, són forçats a entrar dins la furgoneta que els espera per dur-los directament a comissaria. Un quart d´hora més tard, altres agents creuen la porta carregant una vintena de paquets, que van dipositant en dos vehicles sense identificació. El cap de l´operatiu, una dona d´uns quaranta anys, de cabell llarg recollit amb una cua, em dirigeix una mirada des de l´altra cantó de la plaça fent un gest amb el polze amunt. Li torno la salutació mentre rebo un missatge seu.

Sargent Mónica Gifre

“40 kg cocaïna mínim”

Hora de marxar. Després de mesos de seguiment, la operació antidroga ha estat un èxit i la xarxa que distribuïa cap a França ha quedat desmantellada. Tant sols queda pendent detenir els passadors. M´aixeco de la terrassa, pago el cafè a l´August i pujo al loft a recollir la maleta. Ara vindrà la feina avorrida de despatx. Transcriure totes les notes a l´informe oficial i ordenar les fotografies, posant noms i cognoms a les cares.

En breu, la plaça s´omplirà de camions de repartiment, turistes, nens jugant i pares xerrant.