PONTE VECCHIO

- Enzo! Fes el favor de baixar del sostre de la botiga!

- Un moment pare. De seguida estic amb vostè.

No em volia perdre l´espectacle per res del món. La comitiva s´apropava pel pont, uns metres més i serien davant la botiga. Feia poc que havíem arribat a Florència i, després de sentir-ne a parlar a diari, era la primera vegada que els veia. Envoltats de guàrdies i acompanyats pel seu seguici, els Mèdici, engalanats amb vestits d´un luxe que no recordava haver vist mai a la meva Toscana natal, creuaven el Ponte Vecchio enmig de les mostres d´afecte dels ciutadans. No era per menys, deien les veus que es preparaven per la guerra amb els Pisans i que el Comte seria qui els duria a la conquesta, permetent la sortida al mar de les mercaderies florentines.

- Enzo! – repetia uns segons després el pare – Es pot saber què carai fas?

- Ja vinc!

Em disposava a baixar per l´escaleta quan la vaig veure. El sol d´aquell matí d´estiu realçava encara més la seva bellesa. Les trenes d´or envoltades per una tiara de pedres brillants, el seu somriure, la simpatia amb que saludava la gent i el vestit verd maragda, li conferien un aire de fada de conte. Però era real. Ho vaig saber quan amb el nou avís del pare  - Enzo! – va girar el cap i el rostre se li va il·luminar mentre fixava la seva mirada en l´ombra que el mateix sol projectava de la meva figura damunt la botiga. Van ser uns segons, potser un minut, que el món es detingué. El temps just per sentir dins meu una mena de corrent que em deixà trasbalsat.

La comitiva desaparegué engolida per la multitud a la vegada que tornava ser dins del taller. M´esperava un llarg dia de feina. Amb les hores, la il·lusió va donar pas a la incertesa d´allò que pot ser efímer. De no saber si el destí es posava de la meva part. Ja havia sofert les seves conseqüències feia poc. La mort de la mare ens va obligar al pare i a mi a traslladar-nos fins a Florència i començar una nova vida. Érem els primer joiers a ocupar un dels locals del Pont, fins llavors propietat exclusiva dels carnissers i la rebuda no va ser massa esperançadora. El pare però, sempre positiu, amable i educat, se´ls va posar ràpid a la butxaca, regalant algunes de les joies que fèiem al taller, a tots els carnissers. Això ens va generar publicitat entre la clientela i de feina no ens en mancava.

 

 - Bon dia Senyor Martellini, és aquí l´Enzo?

- Bon dia Senyoreta. Si, és el meu fill. Que ha fet aquesta vegada? Li demano disculpes i li asseguro que no es tornarà a repetir.

- No ha fet res, tranquil – va dir la noia de cabells daurats somrient – Que podria parlar amb ell?

- Si, i tant, i tant. És a la part del darrera, al taller. Ara l´aviso que surti.

No va caldre. No coneixia la seva veu, havien passat tres dies des de que ens havíem mirat en la distància. Però sabia que era ella. Anava tot suat, amb els cabells xops i les mans negres de treballar el metall i la pedra. L´última idea del pare, fabricar rèpliques a escala,  del Ponte Vecchio, em suposava un desgast físic i molta destresa per aconseguir perfilar tots els detalls d´aquella obra arquitectònica. No disposava de temps per rentar-me ni canviar-me els parracs que duia. En el fons tant em feia.

- Hola Enzo, bon dia. Em dic Clarice de Mèdici.

- Si, ja se qui sou. Encantat de saludar-vos bella dama – Vaig respondre sense pensar. De reüll veia el pare intentant desxifrar una situació que per moltes voltes que hi estaria donant, no entenia.

- Igualment. Em podries dir què val aquesta polsera? – va dir ella assenyalant una peça de l´expositor.

- Per ser vos, us la deixo per cinc florins. I us recomano aquest passador de bronze. Enaltirà la bellesa del vostre cabell.

- Molt be, em quedo les dues joies. Aquí teniu vint florins, espero que sigui suficient – Va dir allargant amb dolçor els seus dits, prims, que sostenien les monedes embolicades en un tros paper.

- Moltes gràcies Senyoreta Clarice. Espero tornar-la a veure aviat.

- N´estic segura, Enzo.

Vaig donar les monedes al pare, que semblava una estàtua. La sorpresa va venir en desplegar el tros de paper, doncs en ell estava escrit “Us espero al final del corredor, sota la Torre Mannelli, a mitjanit”.

 

 Ja feia gairebé sis mesos de les trobades nocturnes. De dia ella era una Mèdici i jo un simple joier. De nit, estirats damunt el sostre de la botiga del pont, on ningú ens podia veure, érem la Clarice i l´Enzo, una parella d´adolescents enamorats que s´estimaven tot escoltant la remor de l´aigua. Li passava la ma pels seus cabells llargs i fins, m´agradava pentinar-la amb els dits, suaument, sota la llum de la lluna, cada nit el mateix ritual on ella era l´únic testimoni del nostre amor secret.

Tot va canviar en pocs dies. El Ducat de Pisa, en un intent per aturar la guerra, va proposar el seu fill gran en matrimoni amb la Clarice i oferir la sortida al mar de les mercaderies dels fabricants de Florència sense aranzels ni impostos. Els Mèdici hi van estar d´acord, s´acabaria la guerra, ja no hi hauria mes sang i aconseguirien l´objectiu. Els esdeveniments es va precipitar, la data, els preparatius, els convidats...l´engranatge de la cerimònia i l´acord nupcial era imparable. Em negava a perdre-la i ella no volia casar-se amb un senyor que no coneixia i que li doblava l´edat. Ens estimàvem i volíem estar junts, com cada nit. Però, tanmateix no trobàvem com resoldre aquell trencaclosques. Va ser la Guàrdia personal del Comte qui s´encarregà.

 Va ser de nit, mentre feien l´amor al ritme que marcaven les onades del riu Arno, que els soldats van matar el pare. Algú coneixia la nostra relació, va xerrar i el Comte hi va voler posar fi.  Desconcertats i abatuts, vam prendre la decisió de fugir d´aquell món on el nostre amor era impossible. I així ho vam fer.

 

Cada mitjanit pentino els llargs cabells rossos de la meva estimada, ella em fa el nus del corbatí. Em poso la casaca brodada, la Clarice du el vestit verd maragda del dia que ens coneixerem. Passegem per la ciutat envoltats d´una boira espessa que ens transporta, entremig de la llum i el soroll que omple cada racó d´una Florència que desconeixem, saturada de forasters, al sostre de l´antiga joieria. Li cordo el penjoll amb la pedra d´ambre, símbol d´amor etern. Ella fa el mateix en el meu coll. Ens mirem i ens besem – T´estimo – repetim els dos. Les mans s´enllacen i saltem Ponte Vecchio avall.

Ho fem cada nit des de fa cinc cents anys.