EL COL·LECCIONISTA DE COTXES

 

Deixava el BMW descapotat a l´aparcament, entre el Mercedes i l´Audi Q7. Aniria a fer un tomb amb el Jeep pels camins que voltaven el petit turó on pasturava el ramat d´ovelles i potser m´aproparia al salt d´aigua platejat. En tornar el guardaria al garatge on dormien els altres tot terrenys. Cada tarda m´entretenia així. Els matins els passava sense pena ni gloria en una gestoria portant la comptabilitat dels clients més importants. Els números i jo gaudíem d´un idil·li que durava des de l´època de l´escola. Contrarestava l´avorriment d´aquella monotonia de despatx, deixant córrer la imaginació a partir de les cinc, quan em tancava a l´habitació més gran de la casa, convertida en una mena de santuari, almenys per mi i on hi passava hores. Hi havia caps de setmana que tant sols en sortia per menjar i dormir, abstret en aquell món en miniatura.

La maqueta ocupava tres metres de llarg per dos i mig d´ampla. L´havia construït amb les meves mans ja feia uns anys i poc havia variat. La mansió on vivia i l´aparcament ocupaven una petita part a l´altra costat d´una muntanyeta a la que es podia accedir per una pista forestal. La resta d´aquell petit mon eren carreteres, que creuaven camps pintats de diferents tons verds i una pineda, amb els seus encreuaments i senyals de trànsit.  Per allà els feia circular a tots. El paisatge estava envoltat de prestatgeries que arribaven fins el sostre i que estaven fixades a tres parets de l´estudi, la quarta era un gran finestral que donava a una plaça on la mainada jugava cada tarda en sortir de l´escola. Cada balda contenia els cotxes que col·leccionava des de feia més de vint anys, en tenia cinc-cents trenta-quatre, tots guardats dins les seves caixes originals per evitar que s´omplissin de pols. A la lleixa central hi descansava la meva darrera adquisició, un Bugatti Chiron Pus Sport de color negre amb dues ratlles taronges.

Pocs coneixien la meva afició. Tant sols alguns frikis com jo amb qui compartia aquell hobby per les xarxes. La família i els amics no venien massa per casa i quan ho feien, l´habitació sempre quedava tancada amb clau. No ho entendrien i podrien cometre el sacrilegi de voler-hi jugar. No ho podia permetre, era molt més que una simple joguina, era la meva vida.

Els caps de setmana d´estiu m´apropava a Empuriabrava i Roses. Era la millor època per veure´n a escala real. Sempre trobava grans esportius i vehicles 4x4 monstruosos que en altres moments de l´any ni s´oloraven. Els feia fotos i per uns instants m´imaginava que em pertanyien. De camí m´aturava al concessionari de cotxes de luxe que hi havia dos-cents metres abans d´arribar a Castelló d´Empúries. Al bell mig de l´aparador, destacava per damunt dels altres vehicles,  la silueta vermella d´un “cavallino rampante” de més de 500 cavalls.  Un Ferrari 488 GTB de l´any 2016 que, en algun moment de la meva miserable existència, esperava fos meu.

Va ser un dia de finals de Juny, m´havia deixat caure per la costa a la recerca d´una màquina de quatre rodes, esperava tenir sort i veure algun superesportiu amb matrícula estrangera. Vaig aturar el meu vell Nissan a primera línia de la platja i després de passejar una bona estona vaig seure en una terrassa, just davant d´un preciós Porsche 911 de corbes perfectes, lluïa molt tot de color negre. El seu propietari parlava amb un altre individu a la taula del costat. Dissimulant amb el telèfon vaig escoltar la conversa que tenien.

- Aquest me l´he comprat fa dues setmanes, noranta mil de cop, bitllet darrera bitllet.

- I el Mercedes AMG te l´has venut?

- No que va, el tinc guardat per quan vull anar per camins. Aquest és una bala. Ahir quan tornava de França per l´autopista, el vaig posar a 240.

- Collons, si que dona això de passar la frontera.

- Paguen molt be aquells paios i la feina, ja veus, dur un parell de paquets fins a Perpinyà i llestos.

- Però si t´enxampen...

- És molt difícil. Si t´ho saps muntar be, al Perthus no hi ha gairebé policia i si m´aturen els dic que vaig a l´Auchan a comprar. A última hora de la tarda torno amb la compra feta i així no sospiten mai.

- Doncs potser m´interessa, li he ficat l´ull a una Suzuki i els calers em vindrien de perles. Saps si busquen passadors?

- Sempre en busquen. Si t´animes, vas al local que tenen a la plaça, a Figueres, i els hi dius que vens de part d´en Karim de Fnideq, sabran que ets de confiança.

- Quan paguen per viatge?

- Tres mil euros.

- Hòstia! Amb cinc viatges que faci en tinc prou per la moto.

No vaig escoltar més. Tota aquella informació havia travessat el meu cervell com un Fórmula 1 a la recta d´arribada i ara donava voltes agitant la coctelera, fent càlculs de quants viatges necessitaria per comprar el cotxe. Com si la decisió ja l´hagués pres i de fet, així era. Si volia el Ferrari, aquella era la única manera d´aconseguir-lo. Amb el que guanyava a la gestoria era impossible, a més, disposava de les tardes per fer el trajecte de poc més d´una hora. Tot i que aquella nit em costà agafar el son visualitzant-me al volant d´aquell bèstia, al matí em vaig llevar amb la sensació d´haver dormit durant segles.

L´endemà a la tarda, seguint les indicacions que havia escoltat com donava aquell desconegut al seu amic, vaig entrar al local situat al barri vell de Figueres. Em sorprengué a mi mateix amb la tranquil·litat amb que parlava amb el noi dient-li que venia recomanat per un tal Karim sense saber ni quina cara feia o si era el de la terrassa. En no res m´havia convertit en gent de confiança i sortia amb tres paquets rectangulars de color marró, embolicats i plastificats, dins una bossa de supermercat. Les instruccions eren clares, aparcar a l´hipermercat de l´entrada de Perpinyà, just al costat del recollidor de carrets número 35, deixar el cotxe obert durant dues hores i després tornar cap a Figueres ja sense la mercaderia. Fàcil, ràpid i net.  

 

Tota la calma que havia mostrat el dia anterior s´esvaïa a la mateixa velocitat que el cotxe s´apropava a la frontera. Els núvols grisos cobrien tot l´Empordà deixant anar una fina pluja que, confiava fos una aliada fent desaparèixer qualsevol desig de la policia d´organitzar un control – qui te ganes de treballar sota una cortina d´aigua? – vaig preguntar-me en veu alta. Un exercici intern d´auto-convenciment per disminuir els batecs d´un cor que rugia com el motor d´un Ferrari. La suor freda que relliscava esquena avall i les respiracions accelerades m´impedien concentrar-me en la missió fins el punt de gairebé xocar amb el lateral un camió. Em vaig aturar davant els antics edificis de duanes, tancats des de feia anys, alguns reconvertits en oficines i d´altres, abandonats. Referents d´un passat on cada país mantenia el veí a ratlla i on el transport de mercaderies estava més controlat. L´entrada a la Unió Europea va suposar la fi d´aquell negoci i moltes famílies es van haver de reinventar per aconseguir ingressos. El cartell que informava de la distància fins a França, apareixia i desapareixia al ritme del neteja vidres. La pluja, minsa al sortir de casa, ara queia amb força i la visibilitat es feia difícil. Tenia el temps cronometrat, calia posar-se en marxa per arribar a l´hora al destí. Si fallava tot just començar, les meves il·lusions s´esvairien i el somni no es faria realitat. El desig em va omplir de valor. L´empenta que necessitava per creuar el possible control sense aixecar sospites. Tant sols havia de ser natural.

El pas fronterer de El Perthus no estava vigilat. Vaig creuar les casetes on temps enrere sempre hi havia les forces de seguretat d´ambos països, aturant i revisant tots els vehicles, sense entrebancs. La instal·lació estava abandonada, buida. El carrer que travessava la zona comercial era ple de cotxes, molts francesos fent les darreres compres del dia, tabac, alcohol, allà hi trobaven els vicis més barats. Recordava un cop que havia anat a fer un tomb i només aparcar, sense ni tant sols haver tret el tiquet de la zona blava, un jove amb gorra i ulleres de sol se m´apropà oferint-me tot tipus de drogues. Probablement les mateixes que ara duia al maleter.

Quedaven menys de quaranta kilòmetres per una carretera que havia recorregut de petit quan amb els pares anàvem a l´odontòleg i aprofitavem per comprar iogurts i formatges – N´hi de molts tipus i més barats – deia sempre la mare. Ara de gran, no acostumava a anar-hi massa, algun Nadal m´hi havia apropat per veure la il·luminació del centre de Perpinyà i la roda gegant que muntaven just a tocar de Le Castillet, però poc més que això.

En arribar a l´aparcament, quedaven deu minuts per l´hora prevista. Deixava el cotxe al lloc indicat, a la part més aïllada d´una immens laberint de color gris, ratlles blanques i fletxes al terra. Vaig entrar a fer un tomb per aquell gegant del consumisme on es podia trobar de tot, des de paper higiènic fins a televisors de plasma i mobles. Disposava d´un parell d´hores que utilitzaria per fer la compra bàsica.

Eren quarts de vuit quan sortia amb quatre bosses en direcció al Nissan. Continuava obert i al maleter no quedava rastre dels paquets, en lloc seu, un sobre blanc que en obrir-lo em dibuixà un somriure d´orella a orella. Vaig dipositar el que havia adquirit i enfilava el camí de tornada satisfet d´haver complert amb el primer dels molts encàrrecs que pensava fer. En dos dies tornaria al magatzem de distribució i recolliria tres rajoles més de droga.

 

Les setmanes anaven passant i el meu estat d´ànim millorava amb cada transport. La col·lecció de cotxes descansava bona part de les tardes, el temps que hi podia dedicar havia minvat des que començà aquella aventura. El Bugatti negre i taronja perdia el protagonisme que de manera exponencial guanyava la maleta guardada sota el llit que omplia amb feixos de bitllets. El meu somni era més a prop a cada excursió que feia, els dimarts i els divendres. En el setè viatge un gendarme em va aturar per preguntar-me per que passava tant sovint la frontera. Per sort no em va revisar, tot va quedar en un petit ensurt que em feu témer el final de l´aventura. Aquest contratemps em va fer analitzar la situació. Si volia continuar mantenint el ritme, necessitava una nova estratègia i passar a França per Portbou no era una opció. Feia molta volta i la justificació d´anar a comprar no convenceria ningú, així que la opció alternativa, tot i ser complicada, si que m´assegurava el pas lliure. Confiava que tot aniria be.

Aquell divendres, vaig esperar les dues hores dins l´hipermercat, però no havia entrat a comprar. Amb el currículum a la ma, vaig preguntar per l´encarregat de personal. Segur que els meus coneixements de francès i la facilitat en comptabilitat m´obririen les portes i em contractarien per treballar. El mateix dilluns em trucaven per començar d´immediat. L´excusa de creuar a diari el pas fronterer per anar a fer la jornada era la tapadora perfecte. Amb l´uniforme no aixecaria sospites. La decisió em va permetre augmentar el número de visites setmanals al local del barri vell. Hi anava tres, o de vegades quatre, cops per setmana, era el millor passador que tenien, el que més viatges feia i el que més mercaderia transportava. La segona maleta plena fins dalt de bitllets, que reposava sota el llit n´era la prova.

En sis mesos havia aconseguit els diners que necessitava i el somni de conduir aquell projectil vermell no trigaria a fer-se realitat. Amb un encàrrec més per em donaria el luxe de fer un viatge fins Itàlia, amb aturada obligada a Mònaco, en faria prou. Després ho deixaria. 

Amb les dues maletes plenes em vaig dirigir al concessionari. Els ulls del venedor brillaven en veure la quantitat de bitllets i el tracte es tancà a l´instant. Vaig demanar que em portessin el meu nou Ferrari a l´adreça on havia llogat una plaça d´aparcament privada. Em quedava l´últim carregament per entregar. A partir de l´endemà, el temps era per gaudir de la llibertat que m´aportaria la potencia d´aquell motor. Els somni de tantes nits s´havia fet realitat.

 

Observo la meva nova maqueta, la plana de l´Empordà, amb la serra de l´Albera, la muntanya del Pení al fons i un mar que se que hi és però no arribo a visualitzar. El cotxes en miniatura circulen per un tram d´autopista i de carretera, el tren d´alta velocitat es mou en paral·lel a ells. L´aparcament, el que tinc més a prop, és de camions de gran tonatge i als camps, algun tractor vermell, trenca la monotonia de colors grocs i verds. El cel és seré, no hi ha núvols, la tramuntana s´encarrega de mantenir-los a ratlla, tant sols l´estel dels avions que volen direcció Girona o Barcelona esquerda el llençol blau. El piular d’un ocell acompanya l´escena, la seva melodia aporta vida a un paisatge llunyà que no arribo a tocar amb la ma. La distancia i els barrots de la finestra no m´ho permeten.

Ja fa dos mesos que em van aturar a La Jonquera i em detingueren. El darrer enviament no va arribar a destí i els meus ossos acabaren a comissaria. Allà em vaig assabentar que, dos dies abans la xarxa de narcotràfic per qui treballava havia estat desmantellada després de mesos de vigilància de la perruqueria i era qüestió d´hores que m’identifiquessin com un client habitual i lliguessin caps. Les fotografies que em mostraren en aquella grisa sala d´interrogatoris no en deixaven cap dubte. El que sortia de forma repetida del local, ben pentinat i amb una bossa de supermercat, era jo. 

La fredor de la cel·la ha disminuït des que vaig pagar el funcionari de cabell pel-roig per aconseguir, d’estraperlo, el pòster d´un Ferrari F488 GTB de color vermell que decora, majestuós, la paret grisa de l´habitació. El mateix model que m´espera pacientment a que surti de presó d´aquí a sis anys. Ara, de moment, seguiré jugant en el món de les miniatures.