relatsdetramuntana

Et segueixo allà on vas. Se on ets ara mateix i què fas. I ahir, i el dia abans, i la setmana anterior. T´observo sense que en tinguis coneixement. Ho anoto a la teva fitxa, una més entre moltes altres. Homes i dones, adults i joves, prims, grassos, atlètics, tant me fa. Analitzo el que veig i t´estudio. Conec les teves rutines. A quina hora et lleves i prens cafè o una infusió. On treballes, si tens fills i quan fan anys, quins dies vas al gimnàs, on vas a menjar i on quedes amb els amics, quines coses t´importen, el cotxe que tens, la roba que t´has comprat, el concert que has anat, el teu lloc per perdre´t...- Com han anat les vacances d´estiu a Eivissa? T´agrada l´Acústica? – T´ho preguntaria però no cal, he vist les fotografies. Per això mai et dic res, per que ja ho se. Camuflat darrera d´un perfil fals soc un dels molts cors vermells que sumen. La intensa pluja de “m´agrada”, això et fa sentir be, perceps que atraus a la gent, els entusiasma que comparteixis els bons moments a...

  Les batalles es succeïen des de temps immemorials. Ni els més vells recordaven com havia començat la lluita. El Regne del desert Ivori i al seu davant el Regne de la muntanya tenebrosa, s´enfrontaven intermitentment en guerres que sempre acabaven igual. No hi havia treves fins que un reialme claudicava o un monarca moria. Després, els territoris vivien en pau durant un cert temps fins que qualsevol mena de refrega, per petita que fos, abocava a un nou combat que sempre iniciaven els Ivorians, més avesats a agafar les armes davant la mínima provocació. Uns i altres eren prou similars en quan a organització militar i exèrcit. Ningú recorda com i quan va ser que es decidí anomenar principal estratega a la reina. Ja de ben petites s´educava les filles del sobirà en el noble art de la batalla per, un cop exercint la seva posició al tro, erigir-se en el comandament suprem. La missió principal era protegir un rei que s´amagava darrera el castell, protegit per murs i torres on era difíci...

  Els pneumàtics xerricaven a cada corba afegint la banda sonora al moviment tremolós de l´agulla que marcava una velocitat excessiva per conduir serpentejant l´antiga carretera de Port Bou. D´ençà que s´obrí el túnel, aquella ruta quedà desèrtica, a excepció d´alguna autocaravana que, a pas de tortuga, vorejava la retallada punta nord est de l´Empordà. S´apropava a un revolt tancat i el conductor accelerà la màquina fins que les rodes deixaren enrere l´asfalt, mantenint el peu al cap d´avall del pedal, fins i tot quan el vehicle ja volava en caiguda lliure. Les arestes de roca, humides pel salnitre, l´esperaven per convertir Mercedes i propietari en un trinxat de ferro i carn. L´endemà, en Francesc quedà mig sorprès en llegir l´esquela al diari, tot i ser coneixedor de la possibilitat que el pobre Mateu acabés fent una bogeria. Va plegar les pàgines i deixant l´exemplar de premsa sota el mostrador, es posà a desenvelar les caixes que tot just havien arribat aquell mateix matí a la...

  El piano lluïa damunt l´altar. La seva llarga cua omplia l´escenari eclesiàstic  envoltada de centenars d´espelmes que reflectien la llum fent brillar el  vernís de la carcassa de fusta, desprenent un aroma dolç que embriagava les  ànimes dels assistents que, poc a poc, anaven arribant. Cada estiu l´església es  transformava en un teatre on delitar els sentits amb els millors clàssics.   - M´han dit que és el millor pianista del mon. - Sublim, Comtessa. Li ben asseguro, vaig tenir el plaer de gaudir-ne l´any passat  aquí mateix – Digué l´alcalde de Port de la Selva. - Ve cada estiu – Afegí traient pit el director del festival – Ens ho posa ben fàcil,  sempre vol la mateixa data. El vint-i-set de juliol.   - Els artistes són excèntrics per naturalesa. Recordo que Luciano Pavarotti es  negava a interpretar algunes peces per que assegurava que altres cantants  havien mort després de cantar-les – Explicà l´aristòcrata de Barcelon...

  En Salvi tenia un do. Quan el seu oncle va morir, es va fer càrrec del tren. No coneixia cap altre vida que no fos la de firaire. Durant anys aquell home el maltractava a diari. El torturava amb un fuet i el vexava quan li venia de gust. Dormia en una gàbia i el seu llit era de palla. Com qualsevol animal de circ, les restes de menjar, arròs bàsicament, eren el seu únic aliment i havia de fer les necessitats a la mateixa cel·la on malvivia. Una presó de la que no podia escapar. Aquell vell depravat tenia la seva custodia i va haver de suportar tot tipus de humiliacions inimaginables. El costum va fer créixer l´odi dins seu al mateix temps que començava a comprendre la capacitat innata que madurava dins seu. El dia del seu divuitè aniversari es carregà de valor i agafà el fuet amb el que tantes vegades li havia colpejat l´ esquena fins a sagnar. L´home estava ajagut acabant de d´enllestir un vagó que s´havia afluixat. Sense fer soroll s´apropà pel darrera i li envoltà el coll amb ...

  En Salvi tenia un do. De poc li va servir quan de petit, acabats de complir els cinc anys, va veure com aquell atracador entrava a la fruiteria del seu pare i el deixava mal ferit al terra, envoltat de pomes verdes esquitxades per la seva pròpia sang. En l´imaginari, va pensar que el seu pare estava cobert de tomata que li havia caigut a sobre per fer macarrons. Es va quedar al seu costat, embrutat del líquid vermell que sortia per les múltiples ferides que li havien fet. La veïna de somriure estrany els va trobar i allò es va omplir de soroll i gent amb uniformes. No entenia res, per ell tant sols era la salsa amb carn picada que tant li agradava i el pare s´aixecaria en qualsevol moment. Però no va ser així. La seva mare havia mort en el part i no tenia germans. Ell era la única família propera.  Quan va ser conscient de la situació ja vivia amb el seu oncle, que era firaire i voltaven pel mon en una autocaravana i un camió ben gros. La seva vida va canviar de la nit al di...