CANTS DE SIRENA. PART 2.

 

En Salvi tenia un do. Quan el seu oncle va morir, es va fer càrrec del tren. No coneixia cap altre vida que no fos la de firaire. Durant anys aquell home el maltractava a diari. El torturava amb un fuet i el vexava quan li venia de gust. Dormia en una gàbia i el seu llit era de palla. Com qualsevol animal de circ, les restes de menjar, arròs bàsicament, eren el seu únic aliment i havia de fer les necessitats a la mateixa cel·la on malvivia. Una presó de la que no podia escapar. Aquell vell depravat tenia la seva custodia i va haver de suportar tot tipus de humiliacions inimaginables. El costum va fer créixer l´odi dins seu al mateix temps que començava a comprendre la capacitat innata que madurava dins seu.

El dia del seu divuitè aniversari es carregà de valor i agafà el fuet amb el que tantes vegades li havia colpejat l´ esquena fins a sagnar. L´home estava ajagut acabant de d´enllestir un vagó que s´havia afluixat. Sense fer soroll s´apropà pel darrera i li envoltà el coll amb la corda. En notar el tacte del cuir estrenyent-li la gola, el vell s´intentà desempallegar sense èxit. Era més jove, més alt i més fort. Estava perdut. En Salvi no deixà de fer força fins a estar segur que estava mort. Amb una fredor que el sorprengué a ell mateix el ficà dins un tonell metlàl·lic que omplí d´àcid. L´endemà no quedava ni rastre de l´abusador. Es va quedar l´atracció i continuà la seva vida com si res. Va contractar dos romanesos que l´ajudaven  i va seguir el calendari de festes anotat a l´agenda. L´oncle havia mort d´un infart feia dies, era l´argument quan arribava a un lloc nou i preguntaven per l´antic amo.

Per fi era lliure i això li permeté adequar la seva propietat a les necessitats que el do li demanava. Va instal·lar un mecanisme de subjecció que impedís escapar un cop tancat i modificà lleugerament la il·luminació per crear un escenari més adient. Es va fer amb una dalla de grans dimensions i una màscara amb forma de calavera. Només calia esperar els cants de sirena. Aquella era la seva qualitat innata. Atraure assassins al seu estimat tren i degollar-los.

 

 

El primer flash de color blanc durà el temps necessari perquè tots veiessin com la bruixa, plantada just a la sortida, segava el cap d´en Sergi, esquitxant de sang a la resta de passatgers que horroritzats giraven el coll seguint amb la mirada la testa del seu amic rebotant al terra. Després van arribar els crits, les amenaces i els juraments de tots quatre. Semblava un malson, però les taques de sang regalimant per la cara els assegurava que era tant real com la barra de ferro que els subjectava i que, per molt que ho intentessin, era impossible d´obrir. D´això en Salvi se´n havia ben assegurat.

El soroll d´un tro anuncià que la bruixa tornava a escena i el llamp d´un color infernal li donà la llum justa perquè, amb l´ajuda dels miralls a banda i banda del la via, la imatge de l´espectre es multipliqués per sis. Quin era el real? El que estava més a prop de l´Omar. No li donà temps a reaccionar i mentre el tren continuava el seu camí, el caparró del noi s´havia separat del cos, aixafant-se contra el terra. Aixecà la bola pels cabells i a la següent volta el mostrà, com un macabre trofeu, als tres viatgers que quedaven vius. 

Van passar dues voltes on la disfressa irrompia sense cap ordre, ara aquí, ara allà. Els tres supervivents cridaven i ploraven a la vegada, incapaços de fer res davant una mort segura. Les llàgrimes que brollaven dels seus ulls formaven un tel que els impedia veure amb claredat. Les gotes salades lliscaven fins a barrejar-se amb la sang que emmerdava la seva roba, una barreja de fluids que a cada volta els empastifava més. La incertesa de no saber qui seria el següent els feia embogir.

L´escollit va ser l´Eduard que estava assegut al darrera. Només veure la silueta aixecant el mànec, va saber que seria ell. Intentà baixar el cap però no li serví de res. Massa lent i el tren massa ràpid. A cada volta agafava més velocitat de manera que perdien la noció del lloc. Aquell cap va acabar damunt d´en Gerard que en l´intent de apartar-lo va vomitar, els budells en descomposició van tenyir els pantalons i el seient d´un líquid marronós que li sortí de dins. Al seu costat l´acompanyava el cos decapitat d´en Sergi, i ara el caparró de l´Eduard. I encara quedaven ell i l´Alberto.

El tren va anar perdent velocitat fins aturar-se en la penombra de la cova de cartró. Els dos respiraren tranquils. Si s´havia aturat significava que el viatge tocava a la seva fi. Es quedaren en silenci, el moviment incessant del les ninetes els delatava, estaven atemorits. Notaven els cossos dels seus companys de viatge com es balancejaven, , Esbufegaven esperant l´aparició d´aquell monstre. La veu ressonà pels altaveus.

- El líder i l´artista de la navalla gaudiran d´un bitllet extra!

La maquinària es tornà a posar en funcionament. El diabòlic enginy, de música i llum va fer embogir novament els dos supervivents que per uns instants s´ havien vist alliberats. La cadència, més mandrosa que en el viatge anterior, permetia sentir el cruixir del vagons a cada gir, el repicar damunt les raïls, afegia una nota encara més terrorífica a un entorn ja de per si, diabòlic. La bruixa puja al tren, dreta a la tercera filera, just al darrera de l´Alberto. Era el següent – I el guanyador d´un bon afaitat és...- Va dir abans de passar-la fulla arran de la seva gola. Lentament la pell s´obrí i la sang començà a rajar com l´aigua d´una cascada, coll avall, formant un bassal rogenc al seus peus. El moviment de retorn, més sobtat i enèrgic, serví per separà cap i cos. Només en quedava un.

- Gerard, Gerard...tant ben muntat que ho tenies. On és el valent abusador de vells? – Va dir la bruixa que s´havia recolzat a la locomotora mirant fixament la seva darrera víctima. Podia ensumar la sang barrejada dels seus amics regalimant per la punta de la fulla metàl·lica.

No s´hi va recrear. Amb un moviment executat a la perfecció va segar el cap del darrer presoner. La feina estava acabada. Es va treure la disfressa per començar la a netejar. Habitualment el seu do li duia un assassí cada vegada, però aquest cop havien estat cinc i es passaria la nit condicionant l´atracció i omplint els barrils d´àcid. L´endemà començava una setmana de fires intensa i el tren de la bruixa havia d´estar impol·lut per rebre la mainada que hi pujava il·lusionada per arrencar-li l´escombra de les mans. Pacientment, esperaria un nou cant de sirena. En Salvi tenia un do.