ELS DOS REGNES

 

Les batalles es succeïen des de temps immemorials. Ni els més vells recordaven com havia començat la lluita. El Regne del desert Ivori i al seu davant el Regne de la muntanya tenebrosa, s´enfrontaven intermitentment en guerres que sempre acabaven igual. No hi havia treves fins que un reialme claudicava o un monarca moria. Després, els territoris vivien en pau durant un cert temps fins que qualsevol mena de refrega, per petita que fos, abocava a un nou combat que sempre iniciaven els Ivorians, més avesats a agafar les armes davant la mínima provocació. Uns i altres eren prou similars en quan a organització militar i exèrcit.

Ningú recorda com i quan va ser que es decidí anomenar principal estratega a la reina. Ja de ben petites s´educava les filles del sobirà en el noble art de la batalla per, un cop exercint la seva posició al tro, erigir-se en el comandament suprem. La missió principal era protegir un rei que s´amagava darrera el castell, protegit per murs i torres on era difícil arribar. La seva mort significava la derrota.

La orografia del terreny i la poca distància entre nacions, afavoria l´acció ràpida dels escamots d´infanteria contra la primera línia de defensa, causant les primeres baixes que el contrari contrarestava àgilment per igualar de nou les forces. A banda i banda, les parelles de monarques s´ho miraven des de la comoditat de les estances de les fortaleses, on la dona escorcollava l´horitzó amb llarga vistes per després analitzar el que anava succeint i ordenar una resposta amb celeritat. Sovint, la resolució era mobilitzar la cavalleria com a suport als soldats de peu. Amb l´afegit dels genets s´obria una segona fase en l´enfrontament, més agressiva, on el posicionament era la clau per intentar perforar el complex sistema de protecció i obrir camí cap al castell. Aquests moviments estratègics de major agressivitat dels dos bàndols comportaven la pèrdua de molt soldats i els cadàvers s´amuntegaven damunt el camp de batalla. Els abanderats, emissaris de la reina, transmetien les noves ordres  liderant l´atac combinat, desplaçant-se sobre el terreny, protegint amb la seva armadura el traçat que infanteria i cavalleria dibuixaven amenaçant el llindar de l´oponent.

L´intercanvi de cops continuu minvava la capacitat d´uns i altres. La batalla arribaria a la fi, probablement amb bona part dels lluitadors morts. La guerra no desapareixeria, s´obriria un període de pau fictícia, de recuperació militar, de reconstrucció d´uns exèrcits malmesos. Trigarien temps però la lluita, tant arrelada en aquell indret, floriria de nou enmig de la terra. Nous soldats, nous abanderats, nova cavalleria, una nova reina, un nou rei i un castell amb les torres reconstruïdes. Un tornar a començar sense pietat.

Però aquella batussa no havia acabat i les sobiranes, en veure com les seves estratègies es veien aturades pel contrari, prengueren les regnes de la situació, ara si, en una estratègia basada en moviments curts i llargs per abraonar-se definitivament sobre les torres del bastió que en prou feines resistien, obligant part dels exèrcits a retirar-se per defensar la seva plaça i reduir la pressió atacant.

L´art de l´engany formava part de l’estratègia que uns i altres duien a terme. Sovint funcionava i l´avantatge presa era insalvable. La batalla estava perduda. Però representava un risc per qui ho feia, doncs si el moviment de distracció era sabut, el reialme quedava desprotegit i les forces contraries avançaven posicions.

El temps era un factor a tenir en compte. L´habilitat amb que les dues mandatàries en feien ús, podia decantar la balança. Una resposta massa veloç i mal calculada resultava massa arriscada en la majoria de situacions. Una presa de decisió lenta semblava més segura però també oferia l´adversari més temps per analitzar les diferents opcions. Tanmateix la batalla no podia durar eternament i amb la pèrdua d´unitats, les preferències per un o altre moviment de tropes es minimitzava. Arribat el moment, amb les forces d´Ivori i Atzabeja igualades, un dels dos reialmes prenia la iniciativa i passava a l´atac. Era un tot o res. Quan un dels dos tenia avantatge, per mínima que fos, la victòria era més a tocar i les maniobres defensives, a la desesperada, de poc servien. Com tapar una via d´aigua amb tiretes. El final s´apropava i el monarca perdedor claudicava o moria estès al terra.

L´home de barba blanca analitzava inquiet la disposició sobre el taulell. Havia perdut qualsevol avantatge i ara l´oponent de llargs cabells negres el tenia acorralat. La majestuosa reina s´havia de sacrificar per refer la posició de la resta de peces; torres, cavalls i alfils, corregint posicions on tots quedessin coberts i així poder defensar la figura del rei. La pèrdua de la dama blanca era un cop molt fort i una avantatge massa gran per l´exèrcit negre, que si la mantenia.

Aquesta vegada el Regne de les tenebres no desaprofitarà la oportunitat i la partida quedarà sentenciada. L´escac i mat és imminent. El rei, sense escapatòria possible, és amenaçat de mort per l´alfil negre, no hi ha defensa possible ni moviment desesperat. Està encerclat.

L´home de barba blanca deixa el rei tombat sobre el taulell i allarga la ma a l´oponent.

- Ben jugat.