CORS VERMELLS

Et segueixo allà on vas. Se on ets ara mateix i què fas. I ahir, i el dia abans, i la setmana anterior. T´observo sense que en tinguis coneixement. Ho anoto a la teva fitxa, una més entre moltes altres. Homes i dones, adults i joves, prims, grassos, atlètics, tant me fa. Analitzo el que veig i t´estudio. Conec les teves rutines. A quina hora et lleves i prens cafè o una infusió. On treballes, si tens fills i quan fan anys, quins dies vas al gimnàs, on vas a menjar i on quedes amb els amics, quines coses t´importen, el cotxe que tens, la roba que t´has comprat, el concert que has anat, el teu lloc per perdre´t...- Com han anat les vacances d´estiu a Eivissa? T´agrada l´Acústica? – T´ho preguntaria però no cal, he vist les fotografies. Per això mai et dic res, per que ja ho se.

Camuflat darrera d´un perfil fals soc un dels molts cors vermells que sumen. La intensa pluja de “m´agrada”, això et fa sentir be, perceps que atraus a la gent, els entusiasma que comparteixis els bons moments amb ells. I jo també ho aprecio. Principalment quan puges contingut en temps real. Depenent del lloc tinc temps d´arribar-m´hi i espiar-te des de l´anonimat. Se que passaré desapercebut per tu. Et clavo la mirada sense perdre detall, gravo a la memòria el moment per,  més tard, en la solitud del despatx, comparar-ho amb el que mostris a la pantalla. Si, ahir estava al xiringuito de la platja on ballaves al ritme del DJ. El que dissimula assegut en un banc quan surts a mitja tarda del gimnàs. En alguna ocasió, he creuat la línia i m´he apropat a on treballes, per sentir allò que les xarxes no em poden oferir. La teva olor.

Mai et parlaré. Ni a tu, ni a cap dels que segueixo a les xarxes. Assegut davant l´ordinador em sento segur. És la meva zona de confort. No soc covard i no tinc una vida avorrida, al contrari, és pura distracció. La meva vida ets tu. Vosaltres.

Et vigilo. La teva llibertat és, en realitat, una gàbia on la societat t´obliga a exhibir-te constantment a canvi d´inflar el teu ego i ser popular. L´heroïna que adorm els espectres del carrer, la cocaïna que activa l´empresari àvid per fer diners, l’al·lucinogen que transporta el jove a un mon irreal de felicitat, això és per tu la xarxa social. Ets addicte a una droga que et crea la necessitat. Ho has de penjar, ho has de dir, ho has de publicar tot. També l´amanida que t´acabes de cruspir al restaurant de torn on has anat després d´un passeig en barca i abans d´emprovar-te quinze vestits amb les seves quinze fotografies. No veig mai una imatge teva plorant.

Que no plores? Que no t´envaeix mai la tristesa? Jo se que si. És la part humana més fosca i difícil d´exterioritzar, la que som incapaços de mostrar als nostres fidels i desconeguts seguidors. - Poden pensar que soc dèbil i deixar de seguir-me. – Deus pensar. Ells han de viure amb la creença que la teva felicitat és perenne i els fas enveja d´una vida de somni. Sense preocupacions, sense malalties ni drames familiars o laborals. Fer-te les ungles o ensenyar com han augmentat de volum els teus bíceps és el que vols, és el que volen. Una necessitat bàsica.

I quan surts amb la teva parella, els cors vermells de l´altre sexe disminueixen. I si ensenyes un bon tros de la teva carn, llavors el compte explota. Per molt que ho acompanyis d´una profunda reflexió copiada del sobre de sucre que reposa damunt la taula, ningú ho llegirà. Es fixaran exclusivament en el tant per cent de pell que mostres, i si és més del cinquanta, els cors vermells col·lapsaran.

Si portes roba o no per mi és insignificant, superficial i gens estimulant. El meu interès va més enllà. M´importa saber-ho tot de tu, i en el fons, tu vols que ho conegui tot de tu.

El circ romà ha evolucionat i el públic dictamina si segueixes viu a l´aplicació, o et desterren al fons d´una llista on només hi ha perdedors. El dit enlaire és el cor vermell i la fama. El polze avall, la indiferència, el dolor i la mort social. Llueixes el que tens i el que no per tal de sobreviure. La teva vida social és en mans de centenars i milers de perfils, alguns coneguts, la majoria complets desconeguts, com jo. L´espectacle ha de continuar, no pot defallir, els fans demanen més i els has d´acontentar. Esclaus del segle XXI lligats amb cadenes a un telèfon mòbil que ens xucla el temps com la sang un vampir. Obligats a fer coses contínuament per no baixar el llistó. La celeritat no et permet intercanviar missatges amb ningú. La gent és grollera i es creuen amb el dret de dir qualsevol obscenitat. Et falten al respecte i els bloqueges, ja en tindràs més. Ets una màquina de crear contingut que no es cansa. No t´ho pots permetre, ho se, la teva fitxa ho diu, la de tots ho diu.

D´aquí una estona veuré les noves fotografies que t´has fet vora l´estany. Que com ho se? Tu mateixa m´ho has dit en el video que has gravat i pujat quan fa una hora anaves en cotxe amb la localització del destí escrita en lletres boniques i una emoticona a la dreta de la imatge.

Et segueixo.