CANTS DE SIRENA. PART 1.

 

En Salvi tenia un do. De poc li va servir quan de petit, acabats de complir els cinc anys, va veure com aquell atracador entrava a la fruiteria del seu pare i el deixava mal ferit al terra, envoltat de pomes verdes esquitxades per la seva pròpia sang. En l´imaginari, va pensar que el seu pare estava cobert de tomata que li havia caigut a sobre per fer macarrons. Es va quedar al seu costat, embrutat del líquid vermell que sortia per les múltiples ferides que li havien fet. La veïna de somriure estrany els va trobar i allò es va omplir de soroll i gent amb uniformes. No entenia res, per ell tant sols era la salsa amb carn picada que tant li agradava i el pare s´aixecaria en qualsevol moment. Però no va ser així. La seva mare havia mort en el part i no tenia germans. Ell era la única família propera. 

Quan va ser conscient de la situació ja vivia amb el seu oncle, que era firaire i voltaven pel mon en una autocaravana i un camió ben gros. La seva vida va canviar de la nit al dia. Amb el pas dels anys, va aprendre a perfeccionar el seu do i quan en va fer divuit, el començà a utilitzar.

 

 

En Gerard era el líder. El que planificava i decidia on i quan donar el següent cop. S´havien especialitzat en robatoris a residencies d´estrangers que vivien a la costa tot l´any. Les urbanitzacions i les cases aïllades, durant l´hivern eren un territori fàcil. Escollia les víctimes per l´edat, més de vuitanta anys, solitàries i en entorns poc vigilats. Les estudiava durant el temps necessari per assegurar que tot sortiria be. Cada atac era un ritual on satisfer diverses necessitats i això requeria un bon anàlisi previ i ell era el més llest del grup. Feia tres anys que assaltaven els iaios a mitja nit i mai els havien enxampat. De fet, la policia no en tenia cap pista. Eren meticulosos.

Aquella nit de finals d´abril van entrar a la casa que els Zukov, un matrimoni rus, tenien a la urbanització Les Palmieres, a Port de la Selva. L´edifici, situat al final d´un carrer sense asfaltar, completament aïllat i sense veïns, era un caramel impossible de desaprofitar. Els agafaren per sorpresa, dormint al seu llit. Aquell moment era el que més li agradava, l´expressió dels rostres atemorits davant la presència de cinc individus que els amenaçaven darrera la rialla exagerada dibuixada en unes màscares de pallasso. Després venia el ritual on n´hi havia per tots. No es tractava de robar. L´obra de teatre que escenificaven anava més enllà del simple acte d´endur-se objectes. A l´Eduard li agradava arrossegar-los pels cabells fins el menjador per després lligar-los a la cadira. Premia el nus amb força, deixant mans i peus sense circulació. Després venia el torn de l´Alberto, més retorçat, gaudia fent dibuixos fent passejar la seva navalla pel cos nu de les seves víctimes i escoltar com les súpliques inicials cedien el testimoni als crits de dolor. Vençuts, els dos vells prenien consciència del final. En Sergi era un apassionat de les mutilacions sexuals i així ho va fer saber als russos. La tortura arribava a la seva fi, i l´últim número del show estava reservat per l´Omar que amb la seva destral els desmembrava fins a deixar el menjador com l´aparador d´una carnisseria. En acabar, revisaven la casa i s´enduien tot el que tingués algun valor; joies, rellotges, diners...res electrònic que pogués ser localitzat. Sortien com havien entrat. Orgullosos de la seva nova gesta, satisfets del treball ben fet i d´haver assedegat els seus instints més bàsics.

La llum en forma de mànega s´encengué en sortir de Llançà. No podien aturar-se a cap gasolinera. les càmeres de seguretat els delatarien. Per això duien una garrafa de gasolina al maleter. Però aquella nit no hi era. L´Alberto era l´encarregat i per molt jurament, la realitat deia que ara no disposaven de suficient aliment pel seu vehicle, molt seria si arribaven a Figueres.

El cotxe va fer les últimes embranzides i finalment es va aturar just davant d´on hi havia el parc d´atraccions. Les festes de Santa Creu eren a punt de començar i els firaires aprofitaven per acabar de muntar les seves atraccions. No hi havia ni una ànima, eren les tres de la matinada i la Ronda Sud estava deserta. 

La música els arribà tot just baixar del cotxe. El so provenia de les fires, com si alguna de les atraccions funcionés.

- Apropem-nos-hi, segur que ens poden donar un parell de litres – Va dir en Gerard.

- I tant! Seran tot amabilitat – Digué l´Alberto mostrant la seva navalla.

- Anem per feina que vull arribar a casa – Era l´Omar qui insistia. L´endemà s´havia de llevar d´hora per anar a treballar a l´escorxador.

S´encaminaren seguint la música llunyana de El Fary i el seu torito bravo que sonova per un altaveu d´un d´aquells enginys construïts per fer diners. Els va rebre l´esquelet arrodonit de la colossal roda aturada, disposada per tocar el cel i contemplar el skyline de la ciutat des de les alçades. Un gegant que els recordava la porta a una altra dimensió, com la sèrie Stargate. La dimensió del parc d´atraccions. Els monstres més grans; el martell i la cel·la d´Alcatraz que amb un moviment lateral s´enfilava ben amunt, seguit del Rocket i del StreetFighter que donaven voltes retorçant els esquelets dels més agosarats. Tots dormien esperant l´endemà per posar-se en funcionament i fer les delícies de petits i grans. En endavant, els esperava una setmana sense descans. 

Els cinc avançaven decidits, passaren davant les cadires voladores que a aquelles hores no es movien. La porta d´accés a la casa del terror estava tancada. Els autos de xoc aparcats i coberts per una tela de plàstic. Més endavant, trobaren el passadís de casetes de tir i dards, la tómbola tancada per que ningú es pogués endur un peluix mastodòntic sense deixar-se un munt de bitlles. El vaixell pirata restava ancorat sense el seu característic balanceig. Una a una anaven passant les atraccions entre la boira espessa provocada per la humitat de la riera. A la penombra, tot aquell parc adquiria un aspecte fantasmal terrorífic. Al fons d´un corredor, van veure llums de colors. La música de Estopa i el seu “La raja de tu falda” era cada vegada més audible. En girar la cantonada comprovaren que provenia del Tren de la Bruixa i tots cinc van riure.

- Quantes vegades hi has pujat Gerard?

- Quan era petit m´encantava – respongué.

- La de vegades que li havia robat l´escombra – Va dir en Sergi – i després l´estomacava jo.

Entre rialles, s´aproparen a la finestreta dels tiquets. Allà dins no hi havia ni una ànima. Es disposaven a entrar dins el túnel quan la bruixa aparegué darrera seu, escombra en ma.

- Bona nit nois, que voleu fer una volta? – Digué la figura emmascarada vestida amb una túnica de colors llampants.

- No gràcies, només li volíem demanar si ens pot donar una mica de gasolina pel cotxe – Va dir en Gerard.

- I tant! Només faltaria, però abans, heu de pujar al tren.

- No cal, de veritat, tant sols omplir la garrafa. No volem molestar.

- Són dos minuts, segur que us recorda la vostra infantesa.

- La meva va ser una merda – Respongué l´Omar pujant el to de veu.

- Va, Gerard, un parell de voltes i marxem – Qui animava els altres era en Sergi. Es comportava com un nen petit estirant el seu pare de la camisa. Era el mateix que una estona abans li havia arrencat els testicles al senyor Zukov.

- Va, vinga. Tu guanyes bruixa. Un parell de voltes i ens omples la garrafa.

- Així m´agrada, passeu i seieu on us vingui de gust, el viatge és a punt de començar.

S´acomodaren entre els primers vagons. En Gerard i en Sergi a primera fila. Al seu darrera l´Omar feia cara de pocs amics al costat de l´Alberto , i dues fileres més enrere, l´Eduard. “Cuando zarpa el amor” de Camela havia agafat el relleu d´en Manolo Escobar quan les barres de fixació es baixaren a cada filera, immobilitzant completament els cinc nois que, en veure-ho, començaren a protestar.

– Ei, bruixa, que en el tren es va sense anar lligats!

- Com vols que et traiem l´escombra si no podem moure els braços.

- Tranquils, es la nova normativa europea de seguretat – Va mentir mentre premia el botó que posava en funcionament el tren.

Poc a poc la locomotora infantil va anar agafant velocitat, perdent-se dins el túnel. La bruixa també havia desaparegut. La música sonava pels altaveus i els llums estroboscòpics conferien a l´atracció el seu aspecte de sempre, com si fossin les sis de la tarda i els vagons anessin a vessar de mainada il·lusionada. Però ni era mitja tarda, ni els passatgers eren nens.

A les primeres voltes els va estomacar a tots amb l´escombra mentre sonava la música del Carrusel. Es van anar destensant i  no paraven de riure i fer broma. Al cap d´avall s´ho estaven passant com nens petits i fins i tot l´Omar havia oblidat les obligacions de l´endemà.

- Una mica més ràpid! – Cridà en Gerard.

La bruixa desapareixia a gran velocitat entre miralls i amagatalls per tornar a aparèixer on menys s´esperaven. A la quarta volta, s´adonaren que l´escombra descansava recolzada just a l´entrada del fosc túnel.