CLAR DE LLUNA

 

El piano lluïa damunt l´altar. La seva llarga cua omplia l´escenari eclesiàstic envoltada de centenars d´espelmes que reflectien la llum fent brillar el vernís de la carcassa de fusta, desprenent un aroma dolç que embriagava les ànimes dels assistents que, poc a poc, anaven arribant. Cada estiu l´església es transformava en un teatre on delitar els sentits amb els millors clàssics.  

- M´han dit que és el millor pianista del mon.

- Sublim, Comtessa. Li ben asseguro, vaig tenir el plaer de gaudir-ne l´any passat aquí mateix – Digué l´alcalde de Port de la Selva.

- Ve cada estiu – Afegí traient pit el director del festival – Ens ho posa ben fàcil, sempre vol la mateixa data. El vint-i-set de juliol.  

- Els artistes són excèntrics per naturalesa. Recordo que Luciano Pavarotti es negava a interpretar algunes peces per que assegurava que altres cantants havien mort després de cantar-les – Explicà l´aristòcrata de Barcelona que estiuejava a la Costa Brava.  

- I on és ara? El concert és a punt de començar i no el veig enlloc – Preguntà el fill de la vella noble.  

- A baix, a la part reservada del Monestir.

-  A les catacumbes? Ostres! Hi ha tombes?

- Alguna hi ha jovenet – respongué l´organitzador amb el somriure del qui està acostumat a torejar amb les altes esferes – El primer any ens ho va demanar, pensàvem que es tractava de curiositat, però digué que volia estar sol i a la fresca abans de començar el concert. Ja en fa deu que el tenim cada estiu a la cartellera i el seu ritual no canvia mai.  

- Ja ho dic jo, excèntrics – Va concloure la Comtessa seient a la primera fila.  

Les gruixudes parets de roca oferien una temperatura agradable i mantenien la calor infernal de l´estiu a ratlla. L´estructura en forma de creu i l´alçada de la basílica dotaven tota la capella d´una magnífica sonoritat on cada nota i cada veu es convertia en música celestial que penetrava dins les ànimes dels afortunats espectadors. Les cadires ocupaven la nau principal i els dos transseptes. El creuer estava reservat a personalitats de mons diversos: La Comtessa de Blancafort i el seu fill, el Conseller de Cultura de la Generalitat, un conegut tenor, el propietari d´una gran cadena de supermercats amb la seva família i el bisbe de Girona, completaven la primera bancada, al seu darrera, alcaldes i empresaris de la comarca que, a canvi d´una inversió en la rehabilitació de Sant Pere de Rodes, s´asseguraven un lloc de privilegi.  

A les deu en punt la basílica era plena a vessar i la remor va donar pas al silenci quan de les escales que conduïen als nivells inferiors aparegué la figura alta i prima d´en Milos Rosic. El frac negre i llarg destacava encara més la pal·lidesa de la seva pell, com si d´una pel·lícula antiga es tractés. S´encaminà solemne a la banqueta i obrí ell llibre amb les partitures que personalment escollia a cada concert – Bona nit – La salutació, curta i educada, feu emmudir els pocs que encara murmuraven al fons de la sala. El concert del millor pianista del mon era a punt de començar.  

Vaig arribar a la costa embarcat de polissó en un petit mercant que feia ruta pel Mediterrani. Fugia del meu país buscant una oportunitat amagat a la bodega, entre botes de vi i animals peluts, durant dos mesos. El destí no era important i quan la ocasió se´m va plantar al davant, la vaig aprofitar.  

Un bon home m´acollí després de dues setmanes dormint en una petita caseta d´estris a tocar del port. Era un vell pescador que cercava un ajudant per sortir a navegar. No coneixia la professió, però era jove i espavilat. No em costà aprendre les arts de la pesca i en poc temps, quan l´artrosi de l´avi ja no li permetia salpar, era jo qui s´encarregava de tornar amb la barca plena a vessar de captures.

Sempre recordaré el primer dia que vam parlar. Ens veiem a diari, les mirades, els somriures, però mai ens havíem dit res. Era estiu, la jornada va ser molt profitosa i el feix de bitllets que duia a la butxaca em donà l´empenta necessària per convidar-la al ball de la festa del Carme. Quan la música s´acabà i la gent es retirava cansada, ens quedarem a passar la nit a la Cala Tamariua. La lluna plena ens somreia observant-nos. Després de fer l´amor dins l´aigua, sota un llençol d´estels que brillaven més que mai, vaig sentir la necessitat d´explicar-li qui era en realitat.

- Tant me fa qui ets – Respongué la ella sense donar-li cap mena d´importància a saber-ho – Només se que t´estimo des del primer dia que et vaig veure.

- Jo també t´estimo Julieta.

Però si que era rellevant que ho conegués i ho vaig fer. Poc sabíem que al cap de rés, allò seria decisiu pel desenllaç de la nostra història d´amor.  

Me´n vaig assabentar en arribar a port després de tot el dia a mar. Ja era tard. La nostra felicitat durà el que la filla de l´alcalde va voler. Aquella noieta consentida em volia per ella, un caprici al qual m´havia negat en repetides ocasions i com a revenja acusà la Julieta de bruixeria davant del capellà i tot el poble. La poderosa ombra del seu pare cobria cada racó i ningú en va dubtar. El religiós dictà sentència en un judici que durà pocs minuts. Déu havia parlat i sense adonar-me, la meva estimada, lligada i arrossegada per una mula, pujava camí del Monestir enmig d´un seguici de torxes, insults i esputs. Ja al patí de Sant Pere de Rodes i després d´un altre seguit de mentides i cants en llatí, el meu amor cremava a la foguera dels inferns i les flames, visibles des de qualsevol punt de la costa, la consumiren. Ella sabia que jo podia esborrar del mapa a tots aquells monstres sense esforç, però lligada al pal em suplicà que no ho fes – El nostre amor serà etern – va dir, just abans que l´escalfor li desfilés la pell. No hi ha dia que passi sense penedir-me d´aquell instant que em vaig quedar com un estaquirot, deixant que aquells animals obressin l´assassinat en nom d´un ser superior. Em maleeixo per haver estat incapaç de treure´m la disfressa i ensenyar-los qui era realment en Milos.  

Durant anys, la tristor em va dur per camins que ni recordo, fugint d´aquell racó de mon. Un tel fosc no em deixava veure més enllà d´ampolles de vi ranci i licors que buidava en qualsevol taverna llardosa que trobava. I la gana, adormida durant tot aquell temps que vaig ser feliç al seu costat, va despertar.  

El Monestir havia canviat quan hi vaig tornar a posar un peu. Ja no quedava ningú que em pogués reconèixer i en l´anonimat em podia passejar tranquil pels seus racons sense por a ser descobert. Al llarg dels anys adoptava diferents personalitats com a disfressa, depenent de l´època; pelegrí, fuster, estudiant, banquer, policia, mestre, ferrer, polític, inventor, metge, Duc i finalment, músic.

En l´aniversari de la seva mort sempre hi soc. Baixo a les catacumbes i li demano perdó. Tant és el temps que hagi passat, ho faig. Ara soc pianista i fa anys que ofereixo un concert de música clàssica cada estiu.  

Les primeres notes de la sonata nº14 començaren a ressonar dins la capella i els assistents quedaren abduïts a l´instant per la bellesa de Clar de Lluna, la composició de Beethoven amb que iniciava el concert. Ningú s´adonà que el porticó s´obria sobtadament per un cop de vent, agitant les flames de les espelmes. La Julieta entrà surant uns metres per sobre del mar de caps, amb el seu preciós vestit llarg brodat, somreia. El Milos humà continuà tocant les tecles blanques i negres, mentre el no humà l´agafava de la ma i la cintura. I ballaven. I es miraven. I es besaven. I tota l´església es convertia en la seva sala de ball privada. Es deixaven endur per les notes, giravoltaven per damunt dels humans. Submergits en una altra dimensió on no hi havia capellans, ni alcaldes, ni filles consumides per la gelosia. Ells dos sols. Era el seu moment, limitat a la durada del concert. En silenciar-se el piano tot s´esvairia i passaria un altre any fins a poder-se retrobar. No els amoïnava, disposaven de tota l´eternitat.

Dues hores més tard el concert s´acabava. Després de llargs minuts d´aplaudiments, els espectadors, encara emocionats, començaren a enfilar el camí de tornada. En Milos els observava, els estudiava. Sempre hi havia algú que marxava sol i a qui xuclar-li la sang.