relatsdetramuntana

             Es troba en una mena de túnel amb parets de vidres de colors vius que repeteixen la seva imatge en tonalitats diverses, alegres; verds, vermells, grocs, blau elèctric, rosa... La successió de colors va variant mentre avança pesarosament. La rampa fa pujada? Probablement, pensa ella mentre intenta animar-se amb l´ajuda d´un entorn amable i agradós. Es nota cansada, les cames pesen i li falta l´aire. No n´hi ha per tant es diu a ella mateixa, potser és per l´angoixa del que he viscut. És llavors quan la pregunta li perfora un dels seus bens més preuats, la sensatesa. Ha arribat a una nova porta.            Si a la darrera habitació era jo ara mateixa en l´actualitat. Què em trobaré aquí al darrera? El meu jo del futur? Ho vull saber en realitat?               És conscient que no pot girar cua, tot i que ho prova, però l...

               Li havia dit que havia de trucar a la porta tres vegades. L´home amb qui havia parlat per telèfon, li indicà l´hora exacta que ho havia de fer ―Ni un minut abans, ni un minut després ―, havia insistit. D´això ja feia una setmana i avui havia arribat el dia.            S´atura a la vorera del davant per fer una ullada a l´edifici. El costum, arrelat, d´arribar sempre abans als llocs, el considera una virtut. No suporta les persones que tenen el mal vici de fer tard, com si estiguessin a tot hora ocupats i les seves vides fossin més interessants que la seva. Per a ella és una desconsideració. Encara que sovint duu aquest hàbit a l´extrem, llavors toca esperar una llarga estona. Tanmateix, ho prefereix.            L´antic magatzem de productes tèxtils conserva la façana original. De parets rectes, escasses finestres, i colu...

                  Sóc qui s´amaga dins l´armari, ensumant la teva roba. Sóc els peus darrera la cortina, la silueta reflectida a la paret nua. Sóc l´home del sac ocult sota el llit. Sóc les passes d´un passadís solitari. Sóc la llum que s´obre i es tanca sola. Sóc la porta que grinyola i la finestra que s´obre de sobte. Sóc el vent fred de l´esperit. Sóc el vampir que et queixala al coll i et xucla la sang. Sóc el fantasma que t´observa i et travessa. Sóc la furtadora d´ànimes que et ve a buscar.                 Sóc el rellotge aturat, el darrer gra de sorra de vida. Sóc el boscatge dens. Sóc el camí de terra sense fi. Sóc els segons caient pel penya-segat. Sóc l´inabastable mar del teu naufragi. Sóc la mà que t’arrossega sota terra. Sóc l´ombra del carreró. Sóc les passes al teu darrera. Sóc la navalla que et perfora el budell. Sóc...

              Dret davant la màquina expenedora, rumio intentant comprendre les explicacions que el sospitós ha deixat anar com si res. Plantat al replà de comissaria, repasso les notes escrites de la conversa de fa uns minuts i que m´han tret de polleguera, mentre observo els botons com si fos la primera vegada que veig aquella andròmina que, per cinquanta cèntims, escup aigua bruta amb regust de cafè. M´imagino a l´home i l´ase matinant per recollir-ne els grans. Si Juan Valdez aixequés el cap!             —Miri, no va ser pas cosa meva, només. Ell és qui em va induir a matar-los —, diu, amb to seré, el jubilat que seu a la sala d´interrogatoris.             —Així doncs, senyor Vilaplana, confessa que vostè els va assassinar?             —Que no li estic die...

  (Escriure un relat a partir d´una frase construida per varies persones, és un repte interessant) UNA CREU SENSE CRIST                           Roselles escampades pel vestit de núvia, sorprenien al soldat mutilat de guerra. La llàgrima, solitària i discreta, lliscava entre les medalles que guarnien el pit del perdedor. El lleu dringadissa del metall, fruit del tremolor, afegia el so tenebrós a un escenari ja de per si esfereïdor. Il·luminat pel fanal groguenc del carrer que es filtrava entre les cortines foradades del finestral, projectava la seva ombra malforjada damunt la paret d’on penjava una creu que, sense el Crist, no era més que un tros de fusta intranscendent.                Contemplava en silenci la cambra; La blancor de la roba de casori per estrenar, damunt el cobrellit, envoltada de fulles vermelloses que un cop de vent capritxós ha...

       Es desperta a l´alba. Literalment. Cada dia, a la mateixa hora que el Sol emergeix de les profunditats de l´est, a la ratlla que dibuixa l´horitzó, ell obre els ulls. El cicle és el mateix pels dos, tant li fa si son quarts de set o de vuit del matí. El seu rellotge no és cap enginy electrònic, ni ressona cap soroll estrident per fer-lo aixecar de sobte. No ho necessita, sap que és hora de llevar-se. Com si un lligam poderós i fantasiós l´unís amb l´astre que regna al cel durant la jornada.      La seva feina, de dissenyador gràfic per una multinacional de la capital, li permet treballar des de casa, tot el dia, coincidint amb l´horari de la oficina central, sense la obligatorietat d´haver de sortir i desplaçar-se. No fa massa vida a l´exterior, valora la comoditat i la seguretat que li ofereix l´edifici on viu. Socialitzar? L´imprescindible.      S´adorm quan tot just el capvespre s´acomiada. Quan el resplendor...