UNA CREU SENSE CRIST

 

(Escriure un relat a partir d´una frase construida per varies persones, és un repte interessant)

UNA CREU SENSE CRIST

            

            Roselles escampades pel vestit de núvia, sorprenien al soldat mutilat de guerra. La llàgrima, solitària i discreta, lliscava entre les medalles que guarnien el pit del perdedor. El lleu dringadissa del metall, fruit del tremolor, afegia el so tenebrós a un escenari ja de per si esfereïdor. Il·luminat pel fanal groguenc del carrer que es filtrava entre les cortines foradades del finestral, projectava la seva ombra malforjada damunt la paret d’on penjava una creu que, sense el Crist, no era més que un tros de fusta intranscendent.

             Contemplava en silenci la cambra; La blancor de la roba de casori per estrenar, damunt el cobrellit, envoltada de fulles vermelloses que un cop de vent capritxós havia empès des d’algun camp proper, aclaparava la seva atenció. Més enllà, tant sols el silenci trencat pel degoteig compassat d’una aixeta mal tancada.

            En un batre d’ulls, aquelles flors el van fer volar a temps passats, a milers de quilòmetres d’allà, d’ella, de l’amor i del compromís. Ja no tenia al davant el dormitori, tornava a ser a l’infern i d’una peça. Sabia, com sempre que hi rumiava, que la visió esdevenia efímera, aviat tot esclataria i, sota la runa hi deixaria, per sempre més, la meitat del seu rostre i mitja cama. Llavors tot s’enfosquiria, convertint la seva existència en una eterna nit sense lluna. 

 

            Es desperta cobert amb un llençol blanc tacat de sang. Els seus salvadors són també els que l´havien capturat. Presoner de l’enemic. Allà hi passa mesos, postrat, incomunicat i encadenat a un vell llit anquilosat d’hospital, que grinyola a cada moviment que fa, com si el somier de molles també es queixés. No parla, hi sent sols d’una orella i conserva un desacompanyat globus ocular. Els fragments que li falten es convertiren en menjar pels rosegadors, quin festí devien fer amb la seva carnassa. Observa al seu voltant, en la penombra albira d’altres parracs mig vius, com ell, que s’esgargamellen de patiment. Al costat, un cos cobert de gasses brama de dolor mentre li curen les cremades que l’han deixat negre sense pell Per Déu, doneu-li alguna cosa que el faci callar. En el regne de la morfina, qui mana és qui té la clau del rebost farmacològic, i els carcellers disfressats de metges són negociadors de marbre; Informació a canvi de somiar. Delatar els compatriotes per una dosi. Tanca l’ull i fa per moure la cama que ja no hi és. El membre fantasma l’acompanyarà per sempre, recordant-li que un dia hi va ser.

            Postrat a llitera, pensa en ella. És el seu consol i la seva força. Confia que arribarà el dia de retrobar-se i, finalment, casar-se. És el que volien abans no se l’enduguessin forçosament a una guerra que a ell, apocat i temorenc, no li feia ni fred ni calor. L’elixir que amaguen les roselles, és el bitllet per viatjar al món on la imagina amb el vestit de núvia, caminant entre les fileres de bancs de l’església, subjectant un senzill ram de flors. Somriu. Els ulls brillen de felicitat, com dos estels en una nit d’estiu. L’espera a peus de l’altar, bellugant inquiet ambdues cames i els dos ulls fixos en la preciosa dama que en breu serà la seva esposa. Res d’allò serà real. Mai. Angoixat, obre de sobte la parpella que li resta. S’adona que damunt el capçal hi penja una creu que, sense el Crist, no és més que un tros de fusta intranscendent. 

  

            Recorda el dia que el van alliberar, o bescanviar per altres desfetes humanes que, com ell, solament sospiraven en tornar a casa, creient, innocents, que així oblidarien el seu pas per l’avern. Ignorar el passat, quina fotesa.

            El soldat desconegut va ser rebut com un heroi de país, condecorat abans de baixar del tren. Precisament ell, que en realitat havia estat el delator principal dels seus propis companys d’infortuni, en arribar a casa era reconegut com un exemple a seguir, un abanderat. La seva història va ser espremuda pels governants fins treure’n tot el suc possible, enanltint-lo com el Gran Patriota. El país sencer va creure’s la història a ulls clucs, fins el punt que els nens el prenien com un mirall jugant al carrer. Tothom l’estimava. Menys ella.

            El coneixia. La noia sabia que, en realitat, ell era tot el contrari. Poruc, espantadís i feble. Incapaç de resistir cap mena de dolor, ja no diguem tortura. Ràpid va deduir que tot plegat es tractava d’una fal·làcia a la que havia acceptat participar per ser-ne protagonista i guanyar-se un reconeixement que ni de lluny es mereixia. La mutilació, per descomptat, era real, l’èpica i la valentia no. La noia ja no l’estimava, impossible fer-ho. Per mentider, per haver pactat amb el mateix diable i representar ser qui no era. Convertit en un venedor de fum, incapaç de mirar-lo a la cara. Aquella monstruositat deformada, sense ull, sense rostre, sense cama, sense ànima. Només de pensar-hi, l’agror li provocava arcades que precedien els vòmits biliosos, recargolant-se de dolor, intentant treure’s de dins el fàstic que li desencadenava aquella visió. Com si l’home de qui un dia es va enamorar s’hagués transformat en un fong infecte.    

 

            Retorna del malson i recorda el que té a mig fer.

             Ella era a l’habitació del costat, on la va deixar ara fa tres dies, quan es presentà a casa seva sense avisar. Tot i haver-li deixat clar que no el volia tornar a veure, va permetre que entrés, convençuda que res li faria. Il·lusa.

             Va creuar el llindar de l’habitació com un saltamartí. La pròtesi, si es podia anomenar així al nyap de pirata que li havien enganxat sota el genoll aquells suposats cirurgians, reposava destrossada a la cantonada de l’ombrívol passadís. Ella també reposava, dins la banyera de marbre blanc, coberta d’aigua de color granat i d’on sobresortia únicament el seu cap. O el que en quedava després de la brutal pallissa soferta i que li havia desfigurat la cara fins el punt de deixar penjant un dels globus oculars. Surava la cama que li havia tallat de manera maldestra amb una serra rovellada i que l’havia fet dessagnar fins a morir lentament, agonitzant. Allà no hi havia ni metges ni morfina, només dolor. Era el seu desig, que la seva estimada patís un sofriment extrem, talment com el rebuig provocat per la seva mutilació. 

            Es va asseure a la vora, davant seu, contemplant-la mentre les imatges blanques i vermelles es barrejaven en els seus pensaments; El vestit de núvia tacat de sang, el llençol de l’hospital i les roselles al seu damunt. Fascinat, sota l’embruix d’una catarsi induïda per la morfina que mai no havia pogut abandonar, mirava, com un espectador a primera fila, la banyera de marbre tenyida de roig, rememorant-se a ell mateix colpejant-la, enèrgicament, amb la pròtesi de fusta. Una fusta intranscendent que potser els carnissers havien aprofitat d’una creu sense Crist, que penjava en algun racó abandonat d’aquell empolsegat hospital enemic.